7.000 milions d’habitants i creixent

Publicat el 17 juliol 2011 per

4


Abans d’acabar l’any serem 7.000 milions de persones a la Terra, i el Departament d’Afers Econòmics i Socials de l’ONU preveu que a finals de segle s’arribi als 10.000 milions de persones.

Només a l’Índia neixen 27 milions de persones a l’any (això vol dir que a l’Índia cada any i 8 mesos neixen tantes persones com habitants té Espanya o en poc més de 3 mesos, tots els de Catalunya).

Gràfica que mostra el creixemnt de la població mundial

Avui en dia les ciutats alberguen el 50% de la població total. Aquest percentatge s’espera que sigui del 75% a l’any 2050. Si bé, solament ocupen el 2% de la superfície de la Terra i en canvi aporten el 80% de la riquesa.

Però, la vida en molts barris de moltes de les actuals grans urbs no és gens fàcil:

  • Amb una xarxa insuficient o inexistent de transport públic
  • Amb una alta contaminació atmosfèrica i un deficient o inexistent sistema de clavegueram
  • Amb una manca de serveis públics d’aigua, llum o gas
  • Amb una mancança de centres sanitaris, col·legis, llars d’infants, seguretat…
  • Amb una manca d’infraestructura de comunicacions de veu i de dades

Gran barris, grans ciutats, insegures, insalubres i amb poques condicions per assolir un grau d’autosuficiència econòmica per aconseguir les millores necessàries.

És a dir, no cal esperar a que siguem 10.000 milions per pensar que un dels problemes és on posem tanta gent, sinó que cal preveure com els posem, en quines condicions.

Un dels desafiaments, no és la manca d’espai, sinó les condicions en que es viurà a les ciutats. Els governs i els arquitectes tenen una tasca plena de desafiaments per endavant. En el termini de 4 dècades, caldrà encabir més de 4.000 milions de persones noves en les ciutats.

Es fan projeccions tenint en compte que els nouvinguts han de disposar d’accés a l’educació, a la salut, a l’aigua potable i a molts altres serveis.

Penso que és una projecció poc realista, ja que hores d’ara ja no s’acompleixen aquests mínims en molts dels barris de les grans ciutats. Podem trobar exemples de “villas miserias”, de “bidonvilles” o de barraquisme a tots els Continents.

El futur desenvolupament de les ciutats no serà homogeni. En els països emergents, la població amb destinació a les ciutats creixerà un 90% entre el 2010 i el 2030, molt més que a les ciutats del primer món, on el fenomen urbà ja està més consolidat.

Exemple del que podria ser un espai superpoblat

A mesura que les grans ciutats es facin més grans, contaminaran més i competiran amb els agricultors per a l’ús de l’aigua.

La generació de residus que crearan serà de tal magnitud que no hi haurà recursos suficients per tractar-los, ni transportar-los.

Un dels grans reptes és la sostenibilitat de les ciutats. Això passa per disminuir el seu consum energètic, restringir o prohibir l’ús del vehicle privat i fomentar l’ús del transport públic. Però això solament és una petita part del que és necessari.

No podem demanar que s’utilitzi el transport públic si aquest no existeix, o no es pot consumir menys energia, sinó hi ha una alternativa que es pugui pagar i que contamini menys.

He llegit unes quantes propostes per a la millora de les ciutats, però sense voler ser crític, em sembla que la solució al problema  està molt i molt lluny.

El paper ho aguanta tot, és a dir, es pot dir que una solució es crear una xarxa de Megaciutats interconnectades de manera eficient, amb uns sistemes de transport públic suficients i no contaminants Que les  Megaciutats disposin de sistemes de salut, d’educació, de transport, d’aigua, de llum i de gas eficients, amb edificis preparats, en que hi hagi un bon aprofitament d’energies alternatives, en els quals es fomentarà el conreu d’aliments als balcons, terrasses i cobertes. Dir, es pot dir, però com es fa?

En un món ideal, potser seria possible. En el món real, on més de 1.000 milions de persones passen fam, on d’altres centenars de milions no tenen accés a l’aigua potable i on altres centenars de milions no tenen l’oportunitat de poder anar a un hospital, què ens pensem que farem en 4 dècades?

Foto pròpia - Plaça Jemaa el Fna a Marrakech

Si hem vist com Islàndia o Irlanda que fins fa poc eren l’enveja d’altres s’han enfonsat o que Grècia ja està demanant el segon rescat econòmic, que volem fer?

Això a Europa, on encara es pot pensar en rescatar. És que algú pensa que es poden rescatar els països del tercer món que ja tenen problemes pitjors?

No soc tant optimista en aquest tema com el que he llegit en alguns estudis sobre com han de ser les ciutats del futur (d’un futur quasi immediat) per poder absorbir amb condicions aquests nous milers de milions d’habitants.

Em pregunto com es pensen pagar totes aquestes mesures “superchupiguais”?

Però si, a casa nostre i com a exemple, no podem ni acabar la línia L9 del Metro!

Per cada Km d’AVE paguem entre 12 i 30 milions d’Euros. Ja n’hi ha 1.800 fets i 2.200 en marxa, i el manteniment és d’uns 100.000 Euros per Km i any.

Ja em veig vivint a la Sagrada Família, ara que l’han fet més gran.

Tomàs Ramos – http://trt2009.wordpress.com

About these ads