Als homes i dones de l’Edat mitjana no els hi era fàcil imaginar-se a Déu. Per aquesta raó solia representar-lo a partir d’una mà que sorgeix del cel en un gest que es mou entre l’ordre i la protecció. Beneeix i protegeix als escollits, als màrtirs, als sants i els patriarques. Representar la mà de Déu és la solució que els pintors, escultors i miniaturistes medievals van trobar per representar allò que es movia entre el visible i l’invisible.
A l’exemple del timpà de l’Esglèsia de Sainte-Foy de Conques (segle XII) trobem la mà de Déu amb actitud de beneir a la màrtir Santa Fe, patrona d’aquesta església. Una mà (descendent) que estableix contacte amb la mà (ascendent) de la santa que prega i així entra amb contacte amb Déu.
Al MNAC (mai em cansaré de recomanar-vos la seva extraordinària ol·lecció d’art romànic) trobem una fantàstica escena de la lapidació de Sant Esteve provinent de l’església parroquial de Sant Joan de Boí i datada vers l’any 1100. Sant Esteve, patró dels picapedrers, fou el primer màrtir conegut. A l’escena que conservem al MNAC apareix el sant que està agonitzant al ser lapidat per un botxins que tiren pedres i que el fereixen greument fent que broti sang del cap. Amb la mirada al cel demana ajuda a Déu i, en un vèrtex, apareix la mà divina que li llença un raig amb la seva benedicció.
Altra exemple seria la dextera domini de les pintures de Sant Climent de Taüll. Perquè sí, evidentment i com no podia ser d’altra manera Déu fa servir la mà dreta i mai la sinistra esquerra… què hi farem.
Antoni Alcázar
Aleix
Àlex
Albert P. Bea
annamiraperich
alvaroMorente
Soro Piera i Gabardó
Jordi Bonastre
Carles Costa
didaclopez
elbixo
elisballeste
el sorro-contrapunt
Sergi Garcia i Gisbert
Guillem Sanchis Bassols
Hossain Mechaal Aouriaghel
Ignasi Cebrian
Jaume Mas
jardinatural
jaumepros
Marina Vilaseca
jordicaballeria
Josep Bargalló
Josep Daniel Climent
Josep Romeu
Cristian Ballesteros i Rivodigo @kukuelectric
Xavier Lasauca i Cisa
Lorenzo Ramírez
MadeByMiki
miquelpueyo
octavirodin
Oriol López
Pep Anton Vieta
Rafael Balaguer
Jordi Sunyer i Gomà
Sergi Durbà
shirinahmed
Sophia Blasco
Antoni
Tomàs
tsegui
Jan, Santi, Ignasi Martínez Alonso
Vicent Sanz
voro monjo
xavieraliaga
Xènia Santigosa
Oriol López
21 març 2012
Una de les coses que em fascina d’aquesta època són aquestes representacions amb una voluntat més narrativa i simbòlica que realística. Suposo que, en part, perquè la majoria de la població era analfabeta i, per tant, les històries i les idees s’havien de transmetre sobretot a través de les imatges.
yeagov
21 març 2012
Excel·lent article i magnífiques imatges. Com aficionat als museus ja he visitat el MNAC i he vist les diverses col·leccions que allà s’hi exhibeixen, inclosa la meravellosa col·lecció de romànic.
Estic totalment d’acord amb tu, Oriol, certament, la majoria de la població, inclosos la majoria de nobles, era analfabeta, la millor manera de transmetre els relats bíblics era fer-ho mitjançant aquestes imatges. Nosaltres tenim la sort que les podem veure perfectament il·luminades, la gent de l’època segurament les veien amb una llum minsa, això i les creences debien tenir un gran efecte sobre la gent. Nosaltres ens meravellem veient aquestes obres com ens meravellem quan veiem qualsevol obra d’art antiga, més des d’una mirada artística que no pas religiosa.
Jordi Sunyer i Gomà
22 març 2012
A vegades es pensa que l’art medieval (i sobretot el romànic) era tosc, rudimentari i primitiu. Però la societat de la imatge medieval és totalment viva i més semblant a la nostra del que pensem. L’art i la imatge es mira d’una altra manera gairebé un art un moment d’ èxtasi molt lluny de l’academicisme dels segles posteriors. És necessitava per colpir, per arribar a la gent (efectivament majoritàriament analfabeta). A veure sí trobo una mica de temps per exposar algunes idees al respecte!
Gràcies als dos pels comentaris!
yeagov
22 març 2012
Gràcies a tu per l’article.
És veritat, l’art romànic va ser molt menyspreat perquè el comparaven amb el gòtic i el barroc, i se’l considerava “menys evolucionat”, però jo no estic d’acord.
Estic d’acord amb tu que aquest art és ben viu, a més ens permet conèixer una mica com era la gent d’aquell període, en què creien i a quines coses tenien por.
Però hi ha un plany i és que de moltes d’aquestes obres no coneixem el nom dels artistes, a diferència de les obres de períodes posteriors.
Oriol López
5 abril 2012
Seguint la vostra recomanació, el diumenge passat, aprofitant que els primers diumenges de mes la visita al MNAC és gratuïta, vaig anar a veure la seva col·lecció d’art romànic, que encara no l’havia vista, i em sumo a la recomanació, paga molt la pena la visita.
yeagov
5 abril 2012
Jo no crec que l’art romànic sigui tosc, encara que sé que durant molt temps va ser menyspreat i menystingut, però això és un error, aquelles obres ens expliquen la visió que aquelles persones tenien del seu temps. Ja m’agradaria que algunes obres d’art que es fan ara aconseguissim explicar-me el mateix sobre els nostres temps.