És viable l’etiquetatge en català?

Les últimes estadístiques demostren d’una manera contundent que la suma de ciutadans que comprarien abans un producte etiquetat amb presència majoritària del català (és a dir, només en català o bilingüe) supera d’una manera clara la quantitat dels que el comprarien amb presència majoritària del castellà (etiquetat en castellà o bilingüe). No cal dir que aquesta inclinació només funciona davant de situacions neutrals: Per exemple, si a tu t’agrada la tònica Schweppes i detestes la nova tònica Nordik, no canviaràs de marca per més que aquesta última s’etiqueti en català; ara bé, si a tu t’és indiferent una tònica o l’altra, sí que funciona la inclinació sentimental majoritària pel producte etiquetat amb presència de la llengua catalana.

Aquest efecte potenciador del consum provocat per la catalanització del producte també es dóna en els grans grups empresarials. Totes les enquestes, tant les de l’Administració com les de grups activistes i les d’institucions culturals i acadèmiques, ho demostren: Les empreses, grans superfícies, professionals d’alt nivell, etc., que aposten pel català, no sols no tenen el més mínim perjudici sinó que aconsegueixen, en molts casos, millores de rendiment econòmic. Una enquesta del diari Avui del 2001 en l’àmbit dels supermercats demostrava que els tres grups empresarials més dinàmics i expansius del sector coincidien amb els més catalanitzats. L’enquesta feia la mitjana entre retolació, cartells, catàlegs, fullets, web i etiquetatge de productes propis. El resultat situava en primer lloc Esclat, amb un 0% de presència única del castellà; seguidament Gran Kampió, amb un 1,1 %, i el tercer era Caprabo, amb un 9,3%.

És això una contradicció respecte a la tendència lingüística dels catalanoparlants que havíem examinat fins ara? No, gens ni mica. Es troba perfectament en la línia del comportament dels catalans dels últims anys: Desmobilitzats, però no pas desconscienciats del tot. Si es troben el català al comerç, ho agraeixen, ho tenen en compte i se’n recorden. Si el notari pregunta als clients si volen que l’escriptura pública sigui en català, aquests respondran que sí (sempre que no comporti recàrrecs o retards). Si no els ho pregunta i la fa en castellà directament, aquests mateixos clients, probablement, no diran res. Per la mateixa raó, un consumidor d’una botiga de roba o d’una gran superfície agraeix els detalls en la seva llengua quan els hi ofereixen. I si no li comporta cap perjudici (en preu, en comoditat, etc.), se’n recorda i ho té en compte. Ara bé, si tots aquests detalls no hi són, tampoc no els troba a faltar.

Albert Branchadell, en el seu llibre La normalitat improbable (1995), és contundent en la seva apreciació: «Si els empresaris de Catalunya haguessin decidit donar el seu suport massiu a la normalització lingüística, avui la majoria d’empreses catalanes etiquetarien en català els seus productes, però això és molt lluny de ser així». Per què? Cal insistir en la constatació més terrible, la que ens deixa indefensos i perplexos davant de la crua realitat: Ara mateix, cap botiga, cap empresa gran, petita o mitjana, cap multinacional, cap gran superfície comercial, cap projecte cultural, no té cap excusa per deixar d’implantar el català (no ens esverem: si cal, al costat del castellà).

Autor: Lluís-Anton Baulenas

El fragment anterior, d’en Lluís-Anton Baulenas, pertany al seu llibre El català no morirà (2004), on podreu trobar més arguments, exemples i estadístiques sobre aquest tema i d’altres relatius a l’ús social del català.

Oriol López