25 d’abril: Quan el mal ve d’Almansa…

Publicat el 15 abril 2012 per

3


Els Furs, en conjunt, eren una sèrie de normes o Costums, enteses de manera similar a una Constitució moderna ara, que varen ser creades per Jaume I, seguint i adaptant els Furs d’Aragó a l’ordenació de les diverses viles valencianes i que, en general, defineixen la posició i els controls i equilibris entre la Casa Reial, l’Església catòlica eclesiàstica, els procediments judicials i la noblesa.

Es pot considerar l’expulsió dels moriscos l’any 1609, a la recerca d’implantar la igualtat religiosa del territori hispànic, com un dels precedents que varen culminar en l’episodi recordat com la Guerra de Succesió a la Corona Hispànica, conflicte internacional sostingut entre els maulets partidaris de Carles III l’Arxiduc d’Austria contra els botiflers, defensors de Felip V de Borbó i net de l’absolutista francés Lluís XIV.

Immediatament després de la derrota d’Almansa, els Furs varen ser substituïts pel Decret de Nova Planta, promulgació on es consumava l’abolició de l’ordenament jurídic foral valencià i s’implantava el model normatiu institucional castellà, de manera violenta per què en cap moment es donà peu a la negociació.

La derrota de la Batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707, va desencadenar una sèrie de fets polìtics, econòmics, socials i culturals, com l’abolició dels Furs, de conseqüències incalculables, que acabarien per confondre -i dissoldre en el temps- molts fets diferencials del poble valencià.

Les conseqüències varen ser moltes i diverses:

A nivell administratiu, la mutació del règim municipil es total, transformant-se el nou municipi borbònic en un organisme burocràtic i aristocràtic sense competències, tant en l’ordenament gremial com en l’organització del comerç o en altres aspectes sócio-econòmics. Apareix un règim municipal format per regidors que son designats pel rei, amb caràcter vitalici i, fins i tot, hereditari. Amb el pas dels anys, les regidories es van transmetre de manera endogàmica dins les mateixes famílies.

Els funcionaris es nomenaven des de Madrid, prohibint-se l’idioma valencià com a llengua de l’Administració. Es produeix, per tant, una decadència de la llengua literària, per a ser substituïda pel castellà, única llengua dels documents oficials. Fins i tot a nivell religiós començà la castellanització de les distintes diòcesis. Això si, a nivell de conversa particular continuarà utilitzant-se el valencià.

En el cas de la noblesa, s’observa una progresiva castellanització dels llinatges per l’esgotament de les antigues estirps valencianes.

Econòmicament, el sistema de monedes valencianes a base de lliures és substituït, a partir de 1707, pels doblons i per escuts; i més tard pel maravedí castellà. El camperolat, no obstant, no modifica la seua situació dolenta. Formen la majoria del poble valencià, que no deixen de ser espectadors d’un conflicte alié i són sotmesos a més impostos, que els empobreixen.

Maulets eren els valencians que havien donat suport a l’Arxiduc Carles d’Àustria lluitant contra els botiflers, partidaris del rei de Borbó. Per a les batalles, empraven com clam distintiu el so del corn rugós, el caragol marí més gran de la Mediterrània. Anys després, quan la repressió posterior a la desfeta, tot aquell que en tinguera un, era sospitós d’haver sigut maulet i, per tant, executat.

 

El 17 de juny de 1707, comença l’incendi i extermini i setge de Xàtiva, aleshores segona ciutat del Regne de València. Dies després, D’Asfeld va ordenar “pasar al cuchillo” a tots els maulets que havien participat en la defensa de la ciutat. Finalment, el rei Borbó va ordenar canviar el nom de la ciutat pel de Nueva Colonia de San Felipe.

Per aquests motius es conserva el quadre de Felip V de Borbó al Museu de l’Almodí de Xàtiva, girat cap per avall en 1956 pel seu director, el vila-realenc Carles Sarthou. El gest s’acostuma a relacionar amb una espècie de revenja per la crema de Xàtiva però caldria afegir a la intencionalitat del director del museu el record de l’episodi de Vila-real, la seva ciutat natal, on la matança va tindre unes conseqüències demogràfiques notables. El descens de la natalitat fou extraordinari i el ritme de creixement de la població es va estancar fins a la segona meitat del segle XVIII. Vila-real va deixar d’ocupar el lloc de privilegi de què gaudia mentre va existir el regne. No és casual, aleshores, que el responsable que el retrat de Felip V penge cap per avall fóra un vila-realenc.

Xàtiva i Vila-real no va ser les úniques ciutats assetjades i destruïdes per les tropes borbóniques; també ho patiren Alcoi, Dénia i moltes altres poblacions dels Països Catalans:

La “Pedra de Basset” es un monument situat en un jardí al darrere del palau marquesal de Otos, un poble de La Vall d’Albaida. Obra del professor i gnomòleg otosí Joan Olivares, rep el nom d’una antiga pedra ritual que al segle XIX es feia servir de centre de reunió i com a piló on picaven espart els nostres avantpassats en dies de pluja.

En realitat es tracta d’un rellotge de sol molt especial, doncs marca només la data simbòlica del 25 d’Abril: aquest dia l’ombra cobreix completament l’escut, en commemoració de la Batalla d’Almansa.

Aquest calendari solar conté una llegenda relativa al 300 aniversari, amb la frase “300 anys de renadiu”, que guarda relació amb la “esperada” capacitat del poble valencià de renàixer per si sol.

 

CANT DELS MAULETS (Cançó del grup Al Tall)

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.
Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l´aigua i els amos al clot,
i si no l´empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.
Si l’oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant.
 
 
 
Posted in: Cultura i Societat