Els glifs maies

Els glifs de l’escriptura maia van començar a emprar-se al voltant de l’any 250; durant els mil anys anteriors, alguns d’aquests glifs ja s’empraven a Oaxaca i Veracruz, però van ser els maies qui els van donar un valor fonètic i els articularen en una escriptura pròpiament dita, capaç de transmetre la seva llengua. Cap a l’any 250, a l’inici del període clàssic de la civilització maia, aquests mateixos glifs apareixen en inscripcions gravades en esteles de pedra en centenars de llocs maies. Aquest sistema d’escriptura va ser emprat amb profusió, tant per a gravar inscripcions en pedra, com per a pintar-les sobre ceràmica, pells i llibres (els còdexs). La civilització maia va patir un col·lapse cap al 900. Durant el període següent, l’escriptura maia va seguir emprant-se, encara que en menor escala; d’aquest període se’n conserven 4 còdexs (cap del període anterior). Després de la conquesta espanyola, l’escriptura maia fou abandonada. A finals del segle XVI o principis del XVII morien els darrers escribes que la coneixien, i el missatge dels glifs es convertia en un enigma impenetrable. En conjunt, l’escriptura maia fou emprada durant uns 1.500 anys.
Els nombres són la primera part del sistema d’escriptura dels maies que va poder ser desxifrada en el segle XIX. El sistema numeral va resultar ser altament sofisticat. Com nosaltres i els babilonis, els maies utilitzaven el concepte de lloc-valor per als nombres a l’espai gràfic, però mentre que nosaltres tenim un lloc-valor que va en augment de dreta a esquerra en múltiples de deu, el  lloc-valor del sistema maia augmenta en múltiples de vint, per exemple: 1, 20, 400, 8.000, etc. Una petxina significava zero, i això és un adelant maia (i també indi) respecte als romans i als babilonis, que els europeus no descobrírem fins molt més tard. Entre els maies, el concepte de lloc-valor, enlloc d’anar augmentant horitzontalment i de dreta a esquerra, com en el nostre sistema, augmentava verticalment i cap amunt. L’any maia inicialment era de 260 dies, però després empraren un sistema amb 19 mesos, cada un dels quals constava de 20 dies, més un mes de 5 dies, per completar els 365 dies.
Diego de Landa (1), un inquisidor espanyol, va escriure el 1566 un tractat que titulà “Relación de las  cosas de Yucatán” que inclou un apartat sobre l’escriptura maia i que llista 27 signes que segons ell constituïen l’alfabet maia. Aquest “alfabet” no era del tot  correcte, ja que els glifs maies no són un alfabet corrent: certes lletres estan composades per més d’un signe, a més a més de l’existència de signes sil·làbics. Diego de Landa suposava que l’escriptura maia era alfabètica com l’espanyola i així, per exemple, quan preguntava a un maia amb qui s’avenia bé com escrivien la lletra b i pronunciava “be”, el maia li dibuixava el signe de la síl·laba “be”. En realitat, el sistema d’escriptura maia consta de més de 800 signes bàsics o glifs, dels quals uns són logogrames, altres sil·labogrames, i altres les dues coses alhora. Els glifs s’ordenen formant blocs quadrats, que al seu torn s’alinien uns darrera o sota dels altres formant una quadrícula. Molts dels glifs s’assemblen a pictogrames, i a més a més, tenen variants de figura sencera que són vertaderes esculptures en baixrelleu. El sistema d’escriptura maia és complex. A més a més, diferents glifs diferents poden tenir el mateix valor, i alguns admeten diverses lectures.
Amb el desxiframent de l’escriptura maia per Tatiana Proskouriakoff el 1957, l’estudi de l’antiga civilització maia ha passat de la prehistòria a la història; anteriorment es creia que les inscripcions glífiques es referien als déus o als cels, però Tatiana Proskouriakoff, estudiant detalladament les dates que s’hi mencionen, va descobrir que les inscripcions registraven fets històrics, i no astronomia o religió com es pressuposava, i es referia a etapes concretes en la vida dels senyors o reis de les ciutats maies, els noms dels quals també es mencionaven. Linda Schele i Peter Mathews foren capaços de formular la història dinàstica de Palenque. El desxiframent de la seva escriptura va salvar els antics senyors maies de l’oblit i promet contribuir decisivament en un futur pròxim a un millor coneixement de la seva civilització.

Traduït i adaptat de:
“La rebelión de los signos. El alma de la letra” (2008), de Joan Costa i Daniel Raposo

Nota 1: Aquest mateix Diego de Landa va ser el responsable de la crema dels llibres dels maies, de manera que només ens han quedat les escriptures a les pedres perquè no va poder destruir-les:

“Y fue en Yucatán, en 1562, que fray Diego de Landa arrojó al fuego, en larga ceremonia, los libros de los indios. Y escribíó el exorcista:
Hallámosles gran número de libros de estas sus letras, y porque  no tenían cosa en que no hubiese superstición y falsedades  del Demonio, se los quemamos todos.”

Autor: Eduardo Galeano

El text esmentat a la Nota 1 és un fragment d’“Endemoniados”, d’Eduardo Galeano, que forma part del seu llibre “Espejos. Una historia casi universal” (2008).

Oriol López