Oblideu-vos del matrimoni

Em sembla perfecte que qualsevol col·lectiu que se senti discriminat i/o marginat reclami l’extinció d’allò que li discrimina i/o margina. Al final, el que es busca és la plena igualtat en drets (i també, és clar, en obligacions). Quan Rosa Parks, l’any 1955, es va negar a cedir el seient de l’autobús a un blanc, va quedar clar que el que cercava era la igualtat. Tanmateix, el que em segueix sorprenent del discurs homosexual és la insistència en poder pertànyer a una de les institucions més tradicionals i reaccionàries que existeixen, com és el matrimoni. En això consisteix el progrés? En poder casar-se? Entenc perfectament que reclamin el dret a adoptar, però… a casar-se?

Em resultaria molt decebedor que el moviment de gais i lesbianes es fixés com a principal fita la integració social a través del matrimoni. Potser estic equivocat, però crec que la principal eina d’integració social és el respecte. I és aquí on la societat (i també ells com a integrants de ple dret d’aquesta societat) té el seu repte més important. L’acceptació de la diferència, d’altres formes d’amor i/o de sexe, d’altres maneres d’entendre la parella més enllà del matrimoni, d’altres projectes familiars i d’altres vies d’interrelació personal són les verdaderes fites per les què haurien de lluitar. Però… pel matrimoni?

Cal eliminar d’una vegada per totes el virus de la por a la diferència. Allò que no entenem, l’eliminem del nostre ideari particular. Com si la negació del que existeix suposés la seva eradicació. L’inconscient col·lectiu crea una societat homogènia, de clons que pensen, senten i estimen de la mateixa manera que nosaltres. Es tracta d’un instint de protecció, un mecanisme mental que intenta simplificar la visió d’un món caòtic, complex i, a vegades, indesxifrable. Suposo que sóc una mica ingenu però, no seria bo que el col·lectiu homosexual lluités decididament en contra de la intolerància i no posés tant l’accent en el matrimoni? El principi jurídic “igual raó, igual dret” s’hauria d’aplicar en altres camps. Al final, el que espero, és que entre tots oblidem aquest conte de princeses que sempre acaba en matrimoni i que ens centrem en el verdaderament important: el respecte, la confiança i l’admiració a la nostra parella (sigui del sexe que sigui). No creieu que aquest és l’autèntic còctel de l’amor i que per a assaborir-ho no cal cap contracte, ni restaurants amb menús especials, ni la tuna, ni el vivan los novios?