Alzheimer

Avui, com tantes tardes des de fa vuit mesos, ens hem  arribat a la residència de Torre-Serona, Segrià. La meua mare encara ens coneix, conserva un peculiar sentit de l’humor i una dolcesa de caràcter que l’ha tinguda des de sempre. Més que parlar, intercanviem algunes frases, cantem, ens fem petons… És curiós com la memòria funciona millor amb les cançons…

Una senyora que devia haver estat atractiva, elegant, alta i morena, em demana si no li puc fer també un petó a ella. És clar que sí. Cada vegada són més els avis i àvies que saludem o petonegem. Fins i tot aquells que aparentment més distants i perduts dins el seu món minvant, necessiten i agraeixen que no els mirem sense veure’ls, com un cos en ruïnes i una ment devastada.

Un amic que va tenir el seu pare amb Alzheimer m’explicava que gairebé fins al final va continuar essent un melòman extraordinari. Ja no els reconeixia però els demanava les simfonies de Beethoven. Més endavant, en una etapa turbulenta, Mozart semblava atorgar-li una placidesa sorprenent. Tampoc no va deixar mai d’agrair un cafè ben fet  o un plat de rovellons.

I al mateix temps, el govern del meu país ha deixat de pagar ajuts a famílies i subvencions per a places concertades, centres especials… Diuen que ha estat un problema puntual de tresoreria, en el context d’aquest horrible crisi, vinculat a la dependència econòmica del govern central. Potser sí, potser sí, però avui no puc deixar de preguntar-me per quina raó aquest dèficit se l’han hagut de carregar precisament els més dèbils de tots, els que no poden queixar-se, els que no sortiran al carrer per reclamar res… i aquesta constatció em fa sentir especialment descoratjat i indignat, al mateix temps, d’una manera difícil d’explicar.