“¡Por educación, háblame en castellano!”

Molt alliçonador l’article i molt interessant. Però ara i parlant en clau futurista, jo em pregunto: Si en el hipotètic cas d’assolir la independència (prou difícil amb les sangoneres que tenim per govern), què en serà del català i quina seria la mena de societat de la qual ens envoltaríem ??? Seríem una segona Andorra, on hom no sap si s’ha sortit o no de Catalunya?? Qui s’apunta a la resposta ???

Cercant una altra cosa he arribat a aquest article.

Tot i que estic d’acord amb el fons de l’article, em sembla que és massa demagògic en la seva exposició.

És veritat que hi ha gent que diu “¡Por educación, háblame en castellano!”, totalment lamentable i errònia, però també és veritat que mai me l’han dit.

Cadascú és lliure de parlar en la llengua que vulgui, personalment crec que totes s’han de respectar. Però també a les persones.

Seguint el teu raonament pq no aprenem totes les que es parlen a la meva ciutat, o al país, o a l’Estat, o pq no!?, totes les del món! No és realista!

Gràcies a la història i als parlants, a Catalunya tenim la gran sort de que es parlin, a tota la població, dues llengües. Jo les considero totes dues patrimoni de Catalunya, o el castellà no en forma part?

Mai he entès que s’hagi de parlar de colonialisme ni res de semblant… no es pot viure amb normalitat? A la resta de l’Estat com a Catalunya es diuen massa bestieses!

No es poden comparar seriosament Grècia i el grec o Anglaterra amb l’anglès. Catalunya té vinculacions i forma part del mateix Estat, que fan que les seves llengües pròpies siguin el català i el castellà.

Pot ser és el meu origen, però no em sembla una falta de respecte parlar en Català, en absolut, però tampoc en Castellà!! Gràcies a l’inmersió lingüística estem parlant en aquest idioma, i no m’entenguis malament, jo vull que segueixi!! t’obra moltes portes, i no parlo laboralement, que tb, el fet de saber català!!

Arreveure!

Sr. Quèquicom. Evidentment respecto totes les opinions expressades en el seu comentari. Algunes les comparteixo. Però vol que li digui una cosa ??. Miri, tinc 75 anys. 75 anys d’atacs frontals a la meva identitat, vaja al meu idioma el qual és alhora el meu ADN. Sóc i estimo i més a més n’estic orgullós del fet ser català. Miri al meu poble hi ha moltíssima gent immigrant arribada gairebé al mateix temps que jo vaig nèixer, però que mai s’han molestat en aprendre el català. I Vostè vol que jo a aquesta gent els parli en castellà ?? Home, de cap de les maneres. Si parlem, jo ho faig en català, i si m’entenen bé, però si no m’entenen, ho sento, jo i tant, no baixaré del burro. Però últimament la corda s’ha tensat de tal manera que, a ningú, me’ntenguin o no, que sent castellà-parlants jo els parli el seu idioma. Quan jo vaig a l’estranger, qui té el problema sóc jo si no parlo el seu idioma, no ells. El problema a Catalunya és un problema de fons. El problema rau en el fet de que moltíssims immigrants han vingut a un país, Catalunya, amb la convicció de que som nosaltres qui ha de baixar del burro, no ells. Vaja, que han vingut a un país colonitzat, malgrat que Vostè no ho entengui. És la seva opinió, no la meva. Evidentment, no tots són iguals. Tant de bo fossin com ara Vostè, que mereix tots els meus respectes, però ai las!!! gent com Vostè, són com l’agulla del paller. Aprofondim més: Quants catalans coneixem la nostra història catalana, almenys d’aquells que som fills de la guerra i la postguerra ?? Ben pocs i gosaria dir que no gaires d’aquells que són nascuts als anys 60 o 70. Per tant nosaltres, almenys jo, difícil és que poguem canviar la nostra forma de ser. Salutacions.