Escenari de futur: cas 4, el col·lapse

Conclourem aquesta sèrie amb el cas 4 sobre l’evolució del “consum energètic” de la societat humana futura. En el cas 4, després d’una fase ininterrompuda de creixement exponencial, es produeix el col•lapse i, o bé el retorn als nivells inicials o la directa extinció. Fet i fet, és llei inexorable (aparentment, inexorable) que tot allò que comença tingui un punt final. En el relat que inaugurava la sèrie, aquest col·lapse només es produïa després d’una sèrie d’anades i tornades. En el cas 4, el creixement exponencial s’assumeix com a tant ineluctable com el cas 1. Però si en el cas 1, hom imaginava un futur assimptòtic, en el cas 4 hom contempla el punt que, per raons més estructurals o més accidentals, el creixement col·lapsa i, en un termini de segles o mil·lennis, tota la civilització tecnològica s’esvaeix.

La teoria del retorn a Olduvai

Quan hom parla amb antropòlegs versats en la teoria evolutiva i amb un cert coneixement del funcionament de la societat humana industrial, troba un cert consens sobre el “destí” de la humanitat. La nostra cultura tecnològica té encara espai per créixer, sobretot si no definim el creixement en el pur augment demogràfic o en l’elevació del consum energètic global. Poden transcórrer més o menys generacions, amb aquesta realitat (o il·lusió) de “singularitat tecnològica”, però tot té un límit. I, ultrapassat, aquest límit, més que no pas un escenari de “creixement zero” o de “decreixement”, es contempla un escenari molt més conflictiu.

Una posició “extrema” la trobem en les aportacions de Richard C. Duncan, que l’autor ha batejat com “la teoria d’Olduvai”. El nom d’Olduvai va referència a la gorja de Tanzània on s’han trobat algunes de les restes més antigues de la indústria lítica humana, corresponents a la “fase inicial” del Paleolític Superior. Així doncs, Duncan suposa que el col·lapse de la societat tecnològica o industrial no acaba fins a “reduir” tota la humanitat supervivent (un grapat de centenars de milers de persones) a un estadi de Paleolític Superior. En aquest estadi, cal dir-ho, la probabilitat d’extinció de l’espècie humana és força elevada.

”La teoria d’Olduvai”, doncs, suposa que les civilitzacions tecnològiques tenen una durada limitada, amb una corba de creixement i de decreixement igualment accelerats (o més accelerat el decreixement que el creixement). Aquesta teoria és pertinent alhora d’explicar per què no trobem (com seria de suposar) indicis de civilitzacions interestel·lars i intergalàctiques en un univers relativament madur (de més de 13.000 milions d’anys d’expansió des del Big Bang). Les civilitzacions que sorgeixen eventualment en diferents biosferes planetàries s’extingeixen en qüestió de poc temps, i mai no arriben a assolir unes dimensions de rellevància.

En la visió de Richard C. Duncan, la humanitat no entrà realment en un estadi de “civilització industrial” més que cap als anys 1930, és a dir després de l’anomenada “segona revolució industrial”. L’evolució d’aquesta civilització industrial s’ha de fer, no pas en termes de consum energètic global (com en el gràfic de dalt), sinó en termes de “producció d’energia per càpita”. Aquesta fase de civilització tecnològica és la mateixa que fa servir la fórmula de Drake sobre “el nombre de civilitzacions tecnològiques en la Via Làctia”. El darrer terme de la fórmula de Drake era la longevitat mitjana d’una civilització d’aquestes característiques. Richard C. Duncan és implacable: 100 anys.

La “civilització industrial”, segons Richard C. Duncan

En la visió de Richard C. Duncan, ja hem ultrapassat el zènit. El pic de producció energètica per càpita s’hauria produït vers el 1979. En el 1930, el nivell de producció energètica per càpita era d’un 37% respecte els valors del 1979. Segons Duncan, el 2030, els valors hauran retornat a un nivell similar al del 1930, i ja no podrem parlar, estrictament, de “civilització industrial”.

Vegem més esquemàticament la història a través dels ulls d’un tecnòleg com Duncan:
– fase “pre-industrial”: en aquesta fase, que inclou tota la història de la humanitat anterior a la “revolució tecnològica” de les primeres dècades del segle XX, el creixement econòmic era limitat, entre d’altres factors, per la imperfecció dels mitjans de producció.
– fase “industrial” de creixement (1930-1979): el desenvolupament tecnològic permet un creixement econòmic sense límits. Duncan recorda especialment el període de creixement econòmic gairebé continuat que experimentaren els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial i fins el 1973.
– la baixada cap a Olduvai (1979-1999): la producció energètica per càpita cau a una taxa del 0,33%/any. El fet que l’economia nord-americana no acabés de recuperar mai el tremp dels anys del “boom econòmic” vindria a ratificar aquesta idea.
– el pendent cap a Olduvai (2000-2011). Signe dels temps són les lluites pels recursos naturals (la guerra d’Irac, inciada en el 2003, és paradigmàtica), alhora que, segons Duncan, és en aquest període quan es produeix el “pic mundial del petroli”, és a dir “la fi del petroli barat”, en tant que les reserves no exhaurides requereixen unes inversions més elevades que les que ja s’han exhaurit.
– el precipici cap a Olduvai (2012-2030): la crisi financera del 2007-2008 assenyala l’inici d’una depressió econòmica o d’una estagnació. Per Duncan, els primers símptomes realment seriosos apareixerien en el 2012, en forma d’apagades elèctriques.
– les catàstrofes maltusianes (2030-): sense el suport de la “civilització industrial”, els efectes demogràfics serien “catastròfics”. Duncan contemplava una reducció de la població humana a 2.000 milions de persones en el 2050, i amb una tendència a la baixa encara més marcada per a les èpoques posteriors. Eventualment, les úniques societats humanes supervivents serien caçadores-recol·lectores.

L’esquema de Richard C. Duncan ha estat revisat per ell mateix. Així doncs, el període 1979-2008, vindria més marcat per un manteniment de la “producció energètica per càpita” que no pas per una reducció. D’altra banda, els crítics de la “teoria d’Olduvai” consideren que el fet que la producció energètica per càpita no creixi de manera constant pot ser degut també al fet que el consum energètic ha guanyat eficiència gràcies a les innovacions tecnològiques (particularment, a les introduïdes després de les crisis energètiques dels anys 1970).

La dependència del petroli

Certament que és reduccionista xifra-ho tot en el factor energètic. L’energia és un dels elements de la producció i, si bé pot ésser un dels factors limitants, no és pas l’únic. És innegable, no obstant, la dependència que el nostre model econòmic té envers els combustibles fòssils (petroli, gas natural, carbó). Aquesta dependència es manifesta no únicament en les guerres neocolonials de la dècada passada, sinó també en l’impacte dels gasos amb efecte hivernacle (subproducte del consum de combustibles fòssils) en els climes de la Terra. Una discussió interessant és la que es qüestió per on començarà a petar la cosa. N’hi ha que considera que petarà per la banda de la producció de petroli, i d’altres que consideren que petarà per la banda dels efectes climàtics.

A OilCrash.com podem llegir assaigs sobre els efectes de la depleció de les reserves de petroli en l’evolució de la societat en les properes dècades, i les següents conclusions:
– des del 1979, l’ús d’energia per càpita en l’economia dels Estats Units s’ha mantingut constant (amb fluctuacions), però l’impacte de la crisi del 2008 podria fer baixar les xifres. Val a dir, que el consum energètic per càpita als Estats Units és considerablement superior (és a dir, més ineficient) que el d’altres economies amb nivells de vida comparables.
– el “pic de petroli” no es determinarà d’una manera clara, ja que fluctua d’acord amb les variacions del “cicle industrial” (boom-crisi-recuperació). Segons Perry Arnett, el pic de petroli es va produir el 2005, i el del gas natural el 2008.

A partir d’aquestes xifres, Perry Arnett anunciava, el 2007, un deteriorament del subministrament energètic en les societats capitalistes avançades (a partir del 2012) i, el que és pitjor, en el subministrament d’aigua corrent. Arnett, que feia la seva predicció per als Estats Units, contemplava un escenari força deteriorat ja en el 2015, plasmat en una “crisi sanitària” (augment de les malalties infeccioses, desnutrició, etc.).

L’escenari comportaria l’inici d’una sèrie de “mortandats”, en analogia a les produïdes a Rússia després del col·lapse de la Unió Soviètica. L’efecte és una disminució efectiva de la població. Arnett contemplava que el nivell de vida dels Estats Units en el 2030 no seria gaire diferent del viscut en el 1930.

Col·lapse sí, però no demà

El concepte de Richard C. Duncan o de Perry Arnett contempla un veritable col·lapse de la societat en la primera meitat del segle XXI. Amb la tendència a l’empobriment en la qual viu l’economia dels Països Catalans seríem temptats de donar-los la raó. Les classes populars d’Europa o d’Amèrica del Nord contemplen unes perspectives de futur realment fosques. Però és evident que aquesta foscúria no és pas el resultat d’una “crisi natural” (com es podria desprendre de les idees de Ducan i d’Arnett) sinó de la mateixa estructura social. En principi, hom podria pensar que aquest “declivi” es podria veure compensat amb un creixement del benestar a les “potències emergents” (Xina, Índia, Brasil), de forma que l’efecte global seria “positiu” i de signe “equilibrador”. Però aquest “optimisme” fa aigües en més d’un sentit si contemplen quin és el nivell real de “benestar” del conjunt de la població d’aquests “països emergents”.

Les innovacions tecnològiques, d’altra banda, semblen endarrerir la data del “pic de petroli”. S’obren pous en llocs abans inaccessibles, creixen algunes de les “energies renovables” i hi ha millores puntuals en l’eficiència energètica. També cal recordar que si hi ha cristis alimentàries és per altres raons que les purament productives: el creixement de la producció mundial d’aliments excedeix el creixement demogràfic

D’altra banda, en termes de consum energètic per càpita, els valors del 2009 eren un 8% més elevats que el del 1979, amb la qual cosa som davant d’una corba sensiblement diferent a la pronosticada per Ducan fa 20 anys. El cas 4 potser és el més versemblant. Però no s’esdevindrà demà.

Dídac López

Arxivat a Ciència i Tecnologia
2 comments on “Escenari de futur: cas 4, el col·lapse
  1. Oriol López ha dit:

    Serem capaços de reaccionar a temps per evitar el col·lapse?

    Oriol López

  2. ZhongDi ha dit:

    Molt interessant el teu post sobre la teoria d’Olduvai. Sobre el lligam entre economia (PIB) i producció de petroli hi ha aquesta gràfica bastant aclaridora de la AIE: http://crashoil.blogspot.com/2010/06/digamos-alto-y-claro-esta-crisis.html, Sobre això, dir que deu de les onze crisis mundial recents han vingut precedides per un increment sobtat dels preus del petroli cru. Respecte a la millora tecnològica no parles de la Taxa de Retorn Energètic que ens posa límits físics (termodinàmics) sobre la millora, a més sempre hi ha rondant la paradoxa de Jevons. En fi, felicitar-te pel post molt interessant i aclaridor, convenen més informacions en aquest sentit en la nostra llengua.
    Salutacions,
    SZD

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: