Set moments estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (IV) – Requiem, de Wolfgang Amadeus Mozart

Després de Monteverdi, Bach i Haydn, ens toca ara Mozart. Mozart apareix en el número 4, pel fet d’ésser més jove que Haydn. Tots dos compositors austríacs feren coneixença, i es demostraren signes de mútua admiració. L’obra escollida per Ramon Cervera, Requiem (“L’elegància i la grandesa musical a frec de la perfecció”), és la que va sonar en el funeral de Haydn. Haydn, com d’altres coetanis i posteriors, reconeixerà que Mozart és diferent, genial i únic.

Wolfgang Amadeus Mozart

Mozart va nàixer el 27 de gener del 1756 en el número 9 del Passeig del Blat, a Salzburg. En aquella època, Haydn tenia 24 anys i tot just s’afermava com a compositor, al servei del baró de Fürnberg. Bach havia mort feia 6 anys. En el registre baptismal la Catedral de Sant Robert, de 28 de gener, se l’esmenta com a Johannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart. Theophilus, en llatí és Amadeus, i seria amb el tercer i el quart nom (escrit Amadè o Amadeus) que seria conegut per a la posteritat.

Els pares eren Leopold i Anna Maria Pertl, i la germana, llavors de 5 anys, Maria Anna (Nannerl). Leopold Mozart tenia 37 anys, i era ajudant del Kapellmeister de l’orquestra de cort de l’Arquebisbe sobirà de Salzburg. Leopold Mozart, a banda de les tasques d’interpretació i composició, era reconegut com a mestre de violí. Quan Nannerl va fer set anys, Leopold començà a fer-li aprendre de tocar el teclar. En aquella època, Wolfgang no tenia més de tres anys, però també gustava de practicar amb l’instrument. Als quatre anys, comença a prendre classes seriosament amb el pare. I als cinc, ja composà les primeres peces, que Leopold anotava. Leopold estimulà el talent dels dos fills, i se’n preocupà personalment de l’educació.

En el 1762, Leopold se’n dugué els dos fills, la noia d’11 anys i el noi de 6, a fer una gira d’actuacions. De primer anaren a Munic, a la cort del príncep elector Maximilià III de Baviera. Després tocaren davant la Cort Imperial, de primer a Viena i després a Praga. En el decurs dels tres anys i mig posteriors, passarien per Mannheim, París, Londres, Den Haag, Zuric, Donaueschingen, etc. En aquest viatge, els Mozart contactaren amb els compositors més celebrats, com Johann Christian Bach (el fill més jove de Johann Sebastian), que llavors vivia a Londres.

Aquesta itinerància gairebé continuada s’aturà un xic, en establir-se la família a Viena, a finals del 1767. El desembre del 1768, deixaven Viena per tornar a Salzburg. El desembre del 1769, mentre les dues Annes Maries restaven a Salzburg, Leopold i Wolfgang emprenien el camí d’Itàlia.

A 13 anys, Wolfgang ja era reconegut com a compositor. En l’estada a Bolonya, ingressà en l’Accademia Filarmonica, sota el patronicin de Giovanni Battista Martini. Després d’una estada a Roma, en el 1770 eren a Milà, on W. A. Mozart va escriure i estrenar l’òpera Mitridate, re di Ponto. En les temporades següents del 1771 i 1772, retornaria a Milà amb el seu pare per estrenar dues òperes més, Ascanio in Alba i Lucio Silla.

El 13 de març del 1773, Leopold i Wolfgang s’establien per una temporada a Salzburg, tota vegada que no havien fructificat els intents d’aconseguir una posició fixa a Itàlia. Wolfgang entrà, com a músic de cort, al servei del príncep-arquebisbe. La natura de la cort episcopal l’impedia de dedicar-se a l’òpera tant com volia, però alhora no mancaven oportunitats per estrenar tota una altra sèrie de composicions (simfonies, sonates, etc.). Leopold i Wolfgang, però, no deixaren de cercar una posició millor, i per això feren visites a Viena (l’estiu del 1773) i a Munic (hivern del 1775, on s’estrenà amb èxit l’òpera La finta giardiniera). A partir del tancament del teatre de la cort de Salzburg, les relacions amb els patrons es feren cada vegada més agres. L’agost del 1777, a 20 anys, Wolfgang renunciava al càrrec en Salzburg. Leopold, però, restà a la vila natal. Per això, Wolfgang va optar per fer una gira europea, acompanyat de la mare.

De primer anaren a Augsburg. Després, a Mannheim, amb una de les orquestres més reputades del moment. Malgrat les bones relacions amb la família Weber, una de les més destacades en l’orquestra de Mannheim, no hi van haver resultats, i decidiren provar sort a París, on arribaren el març del 1778. Mozart no s’interessà per l’única oferta disponible, la d’organista a Versalles. Les despeses a París eren superiors a les d’Augsburg i Mannheim, i les condicions eren pitjors. Endeutats, Anna Maria Mozart emmalaltí i es va morir el 3 de juliol. Davant d’aquesta situació, Leopold va voler fer retornar el fill, i aconseguí d’oferir-li el càrrec d’organista i de mestre de concerts de Salzburg, amb un salari tres vegades superior al que havia tingut abans. Mozart deixà París el 26 de setembre, però encara va intentar aconseguir alguna posició en el camí, a Mannheim o a Munic. El 15 de gener del 1779 arribava a Salzburg i prenia les noves responsabilitats.

Des de Salzburg, Mozart va escriure Idomeneo, òpera estrenada a Munic el gener del 1781, i que el consagrà com a compositor. El març del 1781, amb motiu de les celebracions per l’ascens al tron de Josep II d’Àustria, va fer part de la comitiva del príncep-arquebisbe de Salzburg que es dirigí a Viena. El príncep-arquebisbe prohibí a Mozart de tocar en un concert davant l’emperador organitzat per la comtessa Maria Wilhelmine Thun. Davant d’això, el mes d’abril, renuncià a la seva posició en la cort salzburguesa, i decidí d’establir-se a Viena. Des de Salzburg, Leopold provà infructuosament de convèncer el fill de no fer aquest pas.

Mozart es guanyà ràpidament a la ciutat com a pianista. El 1782, estrenà a Viena l’òpera Die Entführung aus dem Serail, que fou duta a moltes altres ciutats alemanyes. També a Viena havien trobat refugi els Weber de Mannheim. Amb la tercera filla de la família, Constanze, Mozart es va prometre vers l’abril i, en aconseguir el permís de Leopold, la parella es casà a la catedral de Sant Esteve el 4 d’agost del 1782. Del matrimoni naixerien sis fills, dels quals dos fills Carl Thomas (1784-1858) i Franz Xaver (1791-1844) van sobreviure fins a l’edat adulta per esdevindre també compositors. El 1783, la parella va visitar a Salzburg, hostatjada per Leopold i Nannerl.

A Viena, Mozart conegué Haydn, que llavors creuava la ratlla dels 50 anys, i els dos autors es professaren amistat i admiració. Però a banda de l’admiració de Haydn i d’altres grans compositors contemporanis, Mozart podia comptar amb la popularitat que li oferien les actuacions com a solista i les estrenes de concerts. Tot això, a més, li permetia uns ingressos molt més elevats que si s’hagués conformat amb una posició àulica, ja fos a Salzburg o a Viena mateix. L’estatus social de Mozart avançava i, signe d’això, fou la seva admissió, el desembre del 1784, a la lògia masònica Zur Wohltätigkeit.

També reprengué la composició operística. A partir del libretto de Lorenzo Da Ponte, estrenà l’òpera Les noces de Fígaro (1786), a Viena (representada, després, també amb èxit, a Praga). L’any següent arribaria l’estrena d’una nova col•laboració amb Da Ponte, Don Giovanni, estrenada l’octubre del 1787 a Praga (i representada, després, a Viena).

Mentrestant, Leopold havia mort el maig del 1787 a Salzburg. Una altra mort, la de Christoph Gluck, deixava vacant la posició de “compositor de cambra” de la cort imperial de Josep II. Mozart fou cridat a ocupar-la. Com que la posició no implicava gaire més obligacions que la composició de les danses dels balls anuals de la Redoutensaal, Mozart continuava a mantenir la seva independència.

Per aquelles dates va esclatar la guerra entre Àustria i Turquia. Les necessitats econòmiques de la guerra, perjudicaren la capacitat de mecenatge de l’aristocràcia. Les dificultats en el comerç feren elevar els preus, i l’afluència de públic en els concerts ho va pagar també. Els ingressos de Mozart (a banda de la paga de la cort imperial) es reduïren considerablement. Mozart s’allunyà del centre de Viena per instal•lar-se a Alsergrund. No obstant el clima del moment, Mozart continua a escriure simfonies (tres en 1788) i a fer una nova òpera a partir d’un libretto de Da Ponte, Cosò fan tutte, estrada el 1790.

De totes formes, Mozart va haver de cercar recursos amb gires per Alemanya. En la primavera del 1789, visità Leipzig, Dresden i Berlin. En la de 1790, entre d’altres, Frankfurt i Mannheim.

La situació general i personal, de mica en mica, tendia a millorar. Els ànims de Mozart es refermaven. És en aquests moments que escriu l’exitosa òpera La flauta màgica. També aconsegueix contractes de composició per part de fortunes nobles d’Hongria o burgeses d’Amsterdam. Tot plegat servia per pagar vells i nous deutes.

El 6 de setembre del 1791, Mozart estrena a Praga una nova òpera, La clemenza di Tito, en el marc de les festivitats la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia. Després de sentir-se feble durant uns dies, va poder dirigir la representació de “La flauta màgica” a Praga. De retorn a Viena, la salut li va empitjorar. En les treves de la malaltia, encara tenia temps per continuar el Requiem. A partir del 20 de novembre, ja no es va poder moure del llit, inflat i dolorit. La mitjanit del 4 al 5 de desembre del 1791, es moria.

El Requiem de Mozart

La base de la composició és la liturgia de l’eucaristia catòlica. La missa de rèquiem s’adreça al punt final de la vida terrena. L’estructura del Rèquiem de Mozart inclou:
– Introitus (Requiem aeternam).
– Kyrie eleison (cor).
– Sequentia, basada en el Dies Irae, de Tomàs de Celano.
– Offertorium.
– Sanctus, que inclou el Sanctus Dominus Deus Sabaoth i Benedictus.
– Agnus Dei.
– Communio, inclou Lux aeterna, per recapitular elements de la primera part.

Entre les obres inacabades que deixava als 35 anys, Mozart hi havia el Rèquiem que hem esmentat. Aquesta missa de rèquiem en fa menor (obra 626 del catàleg).

Aquesta missa de rèquiem havia estat encarregada anònimament pel comte Franz von Walsegg, a través d’un intermediari. S’entenia tàcitament que Mozart no reclamaria l’autoria de la peça, és a dir, que el comte von Walsegg podria fer-la passar com a pròpia en la missa que pensava celebrar en l’aniversari del traspàs de la seva dona, el 14 de febrer del 1792. Del pagament acordat, l’intermediari havia lliurat a Mozart la meitat per endavant.

Constanze Mozart tenia, doncs, a les mans l’obra inacabada del marit, per la qual encara podia rebre la resta de la suma. Només la part inicial (Requiem aeternam) era acabada, mentre que de la resta, si bé la part vocal era prou avançada, de la part instrumental només hi havia elaborats alguns dels passatges més destacats. Amb discreció, Constanze demanà col•laboracions, entre d’altres a Joseph von Eybler. Eybler renuncià, però, davant de la dificultat de seguir a Mozart, i Constanze passà l’encàrrec de Franz Xaver Süssmayr. Süssmayr havia estat al costat de Mozart en algunes de les darreres setmanes, i havia suplit al mestre quan no podia escriure ell mateix. No obstant, Süssmayr únicament admetria posteriorment la seva pròpia autoria en els passatges finals (el Sanctus i l’Agnus Dei). Per complicar encara més el panorama, és possible que Süssmayr s’ajudés encara de la col•laboració de Maximilian Stadler. Tant Constanze Mozart com Süssmayr sempre defensaren la idea que la Missa de Rèquiem era una obra gairebé íntegrament de Mozart i que allò no composat directament per Mozart sí havia estat instruït per ell en esborranys previs.

Fos com fos, Constanze Mozart aconseguí de rebre el segon pagament de l’obra, en lliurar-la a qui l’havia encarregat. La primera audició pública, però, fou organitzada per Gottfried van Swieten, amb els beneficis destinats a la vídua del compositor.

L’autoria de Mozart fou acceptada plenament en els primers anys. Fou així com se la sentí, el 15 de juny del 1809, en el funeral de Franz Joseph Haydn. Amb el temps, però, els crítics i historiadors musicals reconegueren el paper de Süssmayr. No obstant, el 30 d’octubre del 1849, també se la sentí en el funeral de Mozart. Convertida ja en una peça clàssica, aquesta autoria col•lectiva, lluny de tacar-la, la fa encara més atractiva.

En les darreres dècades ja hagut diversos intents de reconstruir el Rèquiem de Mozart. Ens quedem, però, amb una interpretació clàssica, dirigida per John Eliot Gardiner, realitzada en el Palau de la Música Catalana en commemoració del bicentenari de la mort de Mozart.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Set moments estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (IV) – Requiem, de Wolfgang Amadeus Mozart
  1. Oriol López ha dit:

    Malgrat que potser sigui realment una obra col·lectiva, com s’explica a l’article, continua sent l’obra atribuïda a Mozart que més m’agrada.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: