Història d’un cervell

De Monsieur Leborgne amb prou feines se’n sap res més que el seu cognom. Es coneix l’any del seu naixement, 1810,  en algun lloc de París, i que el seu cervell es conserva en una urna de vidre al Musée Dupuytren de París. No va ser mai una eminència, cap geni dotat d’un intel·lecte sorprenent que mogués a conservar-ne la matèria gris, no era ric ni poderós, no era cap polític ni cap artista. Leborgne era una persona anònima, probablement un obrer com altre crescut en els barris deprimits de la capital francesa.

No es coneix pràcticament res de la seva vida fins al trenta anys, tret que patia sovint atacs d’epilèpsia que, en qualsevol cas, no l’impedien treballar, i uns símptomes alarmants que amb el temps s’anaren accentuant: una pèrdua progressiva de la seva capacitat per a parlar. Alguna cosa passava en el cap de Leborgne. Podia treballar, pensava racionalment i entenia el que se li deia, i tanmateix cada vegada més era incapaç de pronunciar les paraules que acudien a la seva ment.

A Leborgne li tocà viure en una època de grans descobriments en l’àmbit de la neuropsicologia i de la ciència mèdica en general, i en seria protagonista involuntari. El 1810, l’any del naixement de Leborgne, Franz Joseph Gall (1758-1828), anatomista i fisiòleg alemany, publicava el primer tom de la seva obra La physiologie du cerveau. Gall afirmava dues teories revolucionàries: una, que les funcions mentals resideixen en àrees específiques del cervell determinant el comportament de la persona; l’altra, que el desenvolupament d’aquestes àrees es reflecteix en la superfície del crani, fins al punt que de la forma d’aquest es pot deduir el caràcter de l’individu. La primera d’elles seria corroborada pel propi Leborgne, involuntàriament i sense adonar-se’n. La segona resultaria falsa, per bé que durant molt temps fou acceptada per un nombrós grup de seguidors, fins al punt que l’estudi de l’ésser humà i de la seva ment a través de la forma del crani adquirí el rang de ciència amb el nom de frenologia. Gall va recórrer incessantment les presons, els asils, les escoles, els hospitals, les morgues…, mesurant cranis i estudiant els caràcters, i va realitzar una gran quantitat d’autòpsies. Potser fins i tot mesurà el de Leborgne, però no és probable perquè aquest no ingressà en un hospital fins als trenta anys, quan en Gall ja era mort.

Gall va arribar a identificar 35 regions cerebrals relacionades amb les funcions emocionals i intel·lectuals, per la simple palpació del crani. Una bona base, la idea que el cervell té regions especialitzades en diverses funcions emocionals i intel·lectuals, es malbaratà estudiant-lo per l’exterior i no per l’interior. Gall va morir el 1828, sense renunciar al seu punt de vista i quan en Leborgne, que sapiguem, no havia desenvolupat encara la seva afàsia. Com no podia ser menys, el cervell del frenòleg fou mesurat i pesat a la seva mort. Pesava 1,2 kg. i no presentava, aparentment, cap malformació.

Si més no, de haver pogut tenir accés al llegat d’en Gall, Leborgne hauria deduït que en alguna regió del seu cervell passava quelcom que l’impedia parlar. No era, doncs, un mal de l’ànima sinó una lesió de l’encèfal, una malaltia somàtica que potser algun dia s’arribaria a curar.

En aquell temps un altre eminent fisiòleg es dedicava a l’estudi del sistema nerviós. Guillaume Dupuytren (1777-1835) portava temps fent una intensa tasca d’investigació sobre el sistema nerviós, però no sols això. Dupuytren era un gran anatomista i l’àmbit de la seva investigació s’estenia a tot el cos humà, especialment en el camp de les malformacions anatòmiques. Encara avui, com no podia ser menys, una malaltia porta el seu nom: la malaltia de Dupuytren consisteix en una retracció de la palma de la mà que acaba afectant al seu moviment i funcionalitat.

Dupuytren sabia que algunes malformacions del sistema nerviós afectaven les capacitats intel·lectuals o emocionals de l’individu. Si Leborgne hagués caigut a les seves mans, hauria cercat en els seus nervis i qui sap si en el seu cervell, la causa que l’impedia parlar. Però Dupuytren va morir el 1835, uns anys abans que Leborgne ingressés a l’hospital de Bicêtre. És improbable que s’arribessin a conèixer. El 15 de novembre de 1833 el professor Guillaume Dupuytren va patir un accident vascular cerebral mentre impartia una classe. Com a conseqüència d’aquest atac, li quedà una certa paràlisi i algunes dificultats per a parlar. En carn pròpia, va patir la demostració del que els metges de l’època venien teoritzant: que en el cervell humà es podien localitzar les facultats intel·lectuals, i entre elles la de la parla. Acabaria morint el 1835 d’un refredat.

A la seva mort, un altre metge reconegut, Mathieu Orfila, fundà amb el seu llegat el museu d’anatomia patològica de París que porta per nom Musée Dupuytren. Aquesta institució conté una gran col·lecció de mostres anatòmiques, moltes d’elles representatives de les més inaudites malformacions. Se l’ha titllat d’autèntic museu dels horrors pel macabre de les seves col·leccions, entre les que no manquen uns quants cervells en formol. Al llarg de la història ha sofert vàries reestructuracions, llargs períodes de decadència i alguns trasllats. Avui depèn de la Universitat Pierre et Marie Curie, però no rep cap fons estatal per al seu sosteniment ni de la mateixa universitat, i es manté sols del preu de les entrades que ven per les escasses visites que rep. La seva seu es troba al número 15 de la Rue de l’Ecole de Medecine de París.

A la mort de Dupuytren Leborgne ja mostrava, probablement, alguns símptomes de la seva malaltia. El 1840, als trenta anys d’edat, aconseguí que l’admetessin a l’hospital Bicêtre de París. Aquest hospital, que acollia principalment malalts psiquiàtrics, ja era tota una institució des d’abans mateix de la Revolució Francesa. El 1793, quan  Bicêtre no era altra cosa que un manicomi, Philippe Pinel hi entrava a treballar com a metge i el primer que va fer va ser treure les cadenes als interns, tota una novetat i una forma revolucionària de tractar als malats mentals. Quan Leborgne hi ingressà, quasi bé mig segle més tard, Bicêtre ja era un centre mèdic de reconegut prestigi i les cadenes per als bojos feia temps que havien desaparegut.

En Leborgne, en qualsevol cas, no era un boig, tal com pensem que són els bojos. Leborgne, pel que sembla, tenia una creixent dificultat per a parlar, però mantenia intactes les seves facultats mentals i intel·lectuals. De la seva estança a l’hospital, que s’allargà fins a la seva mort 21 anys després, no en sabem gran cosa, tret dels darrers dies. Les notes del seu historial diuen que era una persona perfectament racional, una mica irascible i rancuniós, i propens a barallar-se amb els altres malalts. Es diu que deu anys després d’ingressar a l’hospital va desenvolupar una hemiparèsia espàstica dreta que es va iniciar pel membre superior i va afectar després a l’inferior, sense afectar però a la musculatura de la boca i de la cara (una paràlisi d’una banda del cos que no arriba a tal, sinó a dificultar els moviments). Sembla que els darrers anys de la seva vida els va passar al llit.

A l’hospital, Leborgne adquirí el sobrenom de Tan o Tan-Tan, amb el qual era conegut pels altres malats i pels propis cuidadors, degut a la seva dificultat per a parlar. En els darrers anys de la seva vida, l’únic que podia pronunciar era la síl·laba Tan, amb diferents entonacions i intensitat, i així fou com se’l començà a anomenar. Una versió curiosa, recollida pel cirurgià Paul Broca que l’atengué en els darrers moments, fou que, a més, també podia pronunciar “sacré nom de Dieu”.

Monsieur Tan ingressà al servei de cirurgia de l’hospital Bicêtre el 12 d’abril de 1861, als 51 anys d’edat, afectat per una gangrena difusa de l’extremitat inferior esquerra. Moriria cinc dies més tard. Durant aquells cinc dies estudià el seu cas el doctor Paul Broca (1824-1880). En Leborgne era el seu primer pacient a l’hospital, en el que va treballar de 1860 a 1870 com a neurocirurgià, però va captar de seguida l’interès de Broca, que hi trobà la possibilitat de demostrar la teoria de Franz Joseph Gall sobre la localització de les facultats emocionals i intel·lectuals de l’individu en àrees concretes del cervell.

Broca havia fundat el 1859 la Societé d’Anthropologie de Paris, i poc temps després ja s’hi havien oberts grans debats sobre la grandària del cervell, la raça, la intel·ligència i sobre la localització de les funcions cerebrals o teoria de la localització. Ernest Aubertin (1825-1893) era un ferm partidari d’aquesta teoria, i sostenia amb vehemència que la parla estava directament relacionada amb els lòbuls frontals del cervell, fins al punt que desafià Broca a que trobés un pacient afàsic que no tingués lesions al còrtex frontal. Aquest, en el fons, també ho creia, i va veure en aquell pacient anònim que li havien portat afectat d’una gangrena irreversible que l’havia de portar a la mort en pocs dies, l’oportunitat de demostrar-ho.

Durant cinc dies Tan agonitzà al llit de l’hospital. Cal pensar que els cirurgians no veieren la possibilitat de salvar-lo i es limitaven a sedar-lo per a que no patís. Tampoc se sap si algun familiar es va interessar per ell. De fet, Tan portava a l’hospital 21 anys i en tot aquest temps no es tingué notícia de cap visita. Es desconeix igualment qui pagava la seva estància a l’hospital, si és que algú ho feia, o si la seva acollida era simplement fruit de la caritat. S’ignora si algú l’acomiadà, si algú escoltà les darreres paraules, potser “tan” o “sacré nom de Dieu”.

El 17 d’abril de 1861 Leborgne va morir i el cirurgià Paul Broca s’apressà a fer-li l’autòpsia. 48 hores després en presentà les conclusions al si de la Societé. El cervell de Tan fou exhibit als il·lustres col·legues de la professió mèdica, que pogueren observar una gran lesió en el lòbul frontal de l’hemisferi esquerra, confirmant així les prediccions d’Aubertin. Era la primera prova ferma i indubtable de la localització de la funció cerebral. La primera circumval·lació del lòbul frontal esquerra va passar a anomenar-se circumval·lació del llenguatge i més tard “àrea de Broca”. El dèficit del llenguatge associat a aquesta lesió rep el nom “d’afàsia de Broca”. Un hi posà el nom, l’altre el cervell.

El cadàver de Leborgne no va ser reclamat per ningú. El seu cos pertanyia a la ciència i el seu cervell també. No era un gran cervell, però era un cervell interessant. Una vegada estudiat i mesurat, fou conservat en formol i donat al museus d’anatomia patològica de París, on encara es conserva en una urna de vidre. El cervell de Tan i el llegat de Dupuytren es reuniren finalment al museu dels horrors de la Rue de l’Ecole de Medecine. Avui encara hi és.

Octavi Rodin

Arxivat a Altres
One comment on “Història d’un cervell
  1. Oriol López ha dit:

    Articles com l’anterior contribueixen a fer justícia amb els protagonistes oblidats de la història dels avenços científics, com el Sr. Leborgne.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: