Set moment estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (V) – La Novena Simfonia de Beethoven

El cinquè compositor de la sèrie, Ludwig van Beethoven es vincula estretament als dos anteriors. No sabem del cert si conegué personalment, com era el seu desig, a Mozart, però sí que va fer coneixença de Joseph Haydn. Ramon Cervera diu que l’obra de Beethoven mostra “les arrels humanes de la música”. Si bé, la Cinquena Simfonia de Beethoven és una de les peces de música clàssica més arrelades en la cultura popular contemporània, Cervera tria la Novena Simfonia. Aquesta Simfonia, “heroica, pastoral, coral” mostra “música i ésser humà en perfecta simbiosi”. Bach, Haydn, Mozart foren inspiradors de la revolució nacional alemanya (i, per extensió, europea). Beethoven n’és un participant directe, i la Novena Simfonia reflecteix aquest compromís.


Beethoven, als 50 anys, en l’època de preparació de la Novena Simfonia.

Ludwig van Beethoven

Ludwig van Beethoven fou batejat el 17 de desembre del 1770, a Bonn. Ja vam veure, en parlar de Mozart, com en aquell temps el més habitual, en l’Alemanya catòlica, era que els nounats fossin batejats l’endemà de la naixença. Així doncs, hem de suposar que Ludwig van Beethoven havia nascut el dia 16, a Bonn mateix. En aquella època, Mozart tenia 14 anys i, en companyia del pare, es trobava en mig de la primera gira italiana. Haydn, als 38 anys, ja era un compositor de renom, al servei dels Esterhazy. Feia tot just 20 anys de la mort de Johann Sebastian Bach, recordat sobretot pel fet d’ésser pare d’alguns dels compositors més celebrats de l’època.

Com Bach, com Haydn o com Mozart, també Beethoven provenia d’una família de músics. L’avi, Lodewijk van Beethoven, tenia llavors 58 anys (es moriria tres anys més tard). Lodewijk era de nació flamenca, però feia molts anys que havia entrat en el servei de la Cort electoral-arquebisbal de Colònia, de primer com a baix, i ja ara com a director musical (Kapellmeister). El nostre Ludwig era fill de Johann van Beethoven, llavors de 30 anys, i que era tenor de l’orquestra àulica, a banda de fer, per compte propi, de mestre de piano i de violí. La mare de Ludwig, Maria Magdalena Keverich, era filla del cap de cuina de la cort arquebisbal-electoral de Trèveris. Aquest matrimoni tingué un total de set fills. Ludwig en fou el segon, però tan sols ell, i dos germans més joves, Caspar Anton Karl (n. 1774) i Nikolaus Johann (n. 1776) arribaren a l’edat adulta.

Ludwig van Beethoven, doncs, ja era destinat a una carrera musical. De ben jove, prengué lliçons de piano amb el pare i amb Tobias Friedric Pfeiffer, d’òrgan amb Gilles van den Eeden (també músic de la cort de Colònia), de violí i de viola amb Franz Rovantini. Ludwig mostrà una genialitat innata, i el març del 1778 va actuar per primera vegada davant del públic.

Johann tingué cura de l’educació musical del fill. El posà sota el mestratge de Christian Gottlob Neefe, que substituí van den Eeden com a organista de la cort. Ludwig esdevingué ajudant de Neefe a partir del 1781. A banda d’aprendre interpretació, Neefe introduí el jove Beethoven en la composició. Més controvertit és el paper de Neefe en la possible introducció de Beethoven en la francmaçoneria, encarnada per l’Ordre dels Illuminati.

Als 14 anys, Beethoven trobà la primera posició remunerada en l’orquestra de la capella de la cort, sota la direcció d’Andrea Luchesi. Els estudis els podia continuar gràcies, entre d’altres, a l’ajut de l’elector Maximilian Frederick de Königsegg-Rohenfels, al qual dedicà les primeres tres sonates de piano que va composar (1783). El 1784, Maximilian Frederick es moria, i era substituït per l’arxiduc Maximilian Franz, un dels fills menors de l’emperadriu Maria Teresa. L’elector Maximilian Franz introduí a Bonn els nous corrents de l’Aufklarung (en la modalitat, és clar, de despotisme il·lustrat, compatible amb l’antic règim absolutista).

El març del 1787, a 16 anys, Beethoven viatjà a Viena. És en aquesta època on podria haver contactat amb Mozart. En tot cas, el projecte d’estudiar a Viena fou interromput en arribar-li notícies de la malaltia de la mare. Ludwig retornà a Bonn, i la mare es va morir poc després. Amb el pare refugiat en la beguda, Beethoven va convertir-se de fet en el cap de la família. El 1789, Beethoven va aconseguir que la meitat del salari del pare li fou lliurada amb ell, per tal d’aconseguir que, si més no una part, no fos dilapidada. Això complementava el mateix salari de Beethoven com a violista de l’orquestra de la cort.

Si bé Bonn pot semblar, tant als ulls del segle XVIII com als dels segles posteriors, com una ciutat provinciana i poc rellevant de la Renània, coneguda bàsicament per ésser la pàtria de Beethoven i per haver estat capital dels primers quaranta anys de la moderna República Federal d’Alemanya, la ciutat oferí a Beethoven un entorn cultural profitós. El comte Ferdinand von Waldstein li suposà un suport personal i financer, com també ho foren els von Breuning o el metge Franz Wegeler. L’orquestra de Bonn, d’altra banda, interpretava les peces més conegudes de la música contemporània, com les òperes de Mozart.

És probablement a Bonn, el nadal del 1790, quan Beethoven té el primer contacte amb Josehph Haydn, que llavors s’encaminava a la primera gira a Anglaterra. És segur que es trobaren a Bonn, el juliol del 1792, quan Haydn va fer el camí de retorn cap a Viena. Amb l’assistència de Haydn, i el suport econòmic de l’elector-arxiduc, Beethoven va fer el segon viatge a Viena el novembre del 1792.

Tot just feia un any de la mort de Mozart, la desaparició del qual s’havia fet notar entre tots els amants de la música. El comte Waldstein confiava que, sota el mestratge de Haydn, Beethoven havia de rebre “l’esperit de Mozart”. La Viena del moment enyorava encara els moments més gloriosos anteriors a la guerra Austro-Turca. No ben bé acabada aquella guerra, havia començat la guerra de la Primera Coalició contra la França revolucionària, que havia tallat el cap de l’ex-rei Lluís XVI. En mig d’aquestes notícies generals, també li arriba a Beethoven la notícia de la mort del pare.

Beethoven no tingué únicament a Haydn de mestre, però d’ell va aprendre força, tant pel que fa a la composició com a la interpretació de piano. D’Ignaz Schuppanzigh rebé lliçons de violí, instrument que guanyava força com el rei de la corda. D’Antonio Salieri aprengué les tècniques de composició de les obres vocals d’estil italià. És per això que, quan el 1794, Haydn abandonà Viena per fer la segona gira cap a Anglaterra, Beethoven decidí restar a Viena, per continuar rebent lliçons dels mestres esmentats, i també de Johann Albrechtsberger. Aquesta decisió de restar a Viena, suposà que l’elector-arxiduc de Bonn li tallés l’estipendi, però a la capital austríaca no li mancaren els suports dels grans mecenes de la música, com el prínceps Lobkowitz i Lichnowsky, o com el baró Gottfried van Swieten.

Aquests mecenes valoraven Beethoven com a intèrpret de piano. Celebraven les improvisacions construïdes a partir dels preludis i fugues de Bach. La intensitat de la interpretació, amb pauses mesurades, enfosquia una mica també les aportacions com a compositor. A partir del 1795, però, les obres de piano de Beethoven aconseguiren bona fama i la venda d’exemplars esdevingué una font d’ingressos que li garantí una certa independència dels mecenes. És per aquesta època, que els problemes auditius de Beethoven s’agreugen, i allò que comença com un dring continu afecta seriosament a la percepció.

En el tombant de segle, Beethoven ja era un compositor reputat. L’estrena de la Primera Simfonia es va fer al Burgtheater en el 2 d’abril del 1800. També comença llavors la seva tasca com a tutor musical, tant de joves aristòcrates (l’arxiduc-cardenal Rudolf) com de joves talents (Ferdinand Ries, Carl Czerny, etc.). Mentrestant, la sordesa s’agreujava, i les solucions dels metges, consistents en evitar el soroll del centre de la ciutat, eren inoperants.

En el moment de l’estrena de la Segona Simfonia (abril del 1803), Beethoven ja era el compositor resident del Theater an der Wien. L’èxit com a compositor exigia una bona gestió de l’obra, i Carl van Beethoven tingué cura dels interessos del germà.

La Tercera Simfonia (1805) assenyala un nou període en l’obra de Beethoven, l’anomenat “període heroic”. Ja havia deixat la posició en el Theater an der Wien. Crítics contemporania com E. T. A. Hoffmann ja parlen d’una “nova era”, i utilitzen el qualificatiu de “romàntic”.

La França revolucionària donava pas, a través del Directori i del Consulat, a la França napoleònica. Napoléon Bonaparte, emperador dels francesos i rei d’Itàlia, amenaçava de crear una nova noblesa a partir de la pròpia família i dels militars veterans de la França republicana. Beethoven era vist pels Bonaparte amb simpatia, car eren conegudes les seves afinitats envers les reformes del Nou Règim (el Codi Civil, la desaparició dels estaments, etc.). En canvi, Beethoven s’havia sentit decebut pel fet que Napoleó es coronés emperador en el 1804, en un gest que interpretà com la reconciliació amb l’Antic Règim. Per això, canvià la dedicatòria de la Tercera Simfonia, substituint la referència originària (“composta per festeggiare il sovvenire d’un grand’uom) a Napoléon per la del príncep Lobkowitz.

Quan Beethoven va refusar un càrrec rellevant en el teatre reial de Viena, la tardor del 1808, Jeroni Bonaparte, rei de Westfàlia, l’oferí la direcció de l’Orquestra Reial de Kassel. Per retenir-lo, l’arxiduc Rodolf i els prínceps Kinsky i Lobkowitz oferiren al compositor una pensió de 4.000 florins anuals.

A partir del 1811, Beethoven deixà d’interpretar música en públic. D’una banda, hi havia els problemes auditius, d’altra els mal de caps i les febres. En el 1812 passà l’estiu en el balneari de Tepliz, a Bohèmia. La sordesa parcial (especialment, als sons aguts) es va fer gairebé total en el 1814. La pensió acordada en el 1808, es va anar escurçant, amb la retirada de Kinsky i Lobkowitz. A partir del 1815, de fet, la major part dels ingressos de Beethoven provenien dels drets de les seves composicions.

Beethoven, com d’altres alemanys d’idees progressives, havien acabat per trencar amb Napoléon fins al punt de celebrar-ne la derrota. Efectivament, Napoléon havia encarnat un imperialisme francès, d’una violència demostrada en el bombardeig de Viena del 1809. El 8 de desembre del 1813, s’estrenà “La Victòria de Wellington” simfonia de Beethoven que saludava el triomf de les tropes aliades, sota el comandament de Wellington, a la batalla de Vitòria. Beethoven també fou un dels compositors que va escriure obres destinades a estrenar-se en el marc del Congrés de Viena, iniciat el novembre del 1814, i que havia de suposar l’establiment d’un nou ordre europeu, de pau i de respecte entre les nacions. Però que, per postres, únicament serviria per a l’equilibri absolutista dels tres imperis, el catòlic (Àustria), el protestant (Prússia) i l’ortodox (Rússia), sota l’ègida mundial de l’Imperi Britànic.

En aquell temps, Carl, germà i gestor de Beethoven, emmalaltí, morint-se el 15 de novembre del 1815. Ludwig tenia 45 anys i l’única família que li restava (en haver fracassat els seus projectes matrimonials) era el nebot, Karl, de nou anys, que passà a la seva custòdia el febrer del 1816. El mes d’octubre d’aquell any, la salut de Beethoven es deteriorà considerablement. Més recuperat a partir del 1818, trobaria un altre període malaltia en el 1821.

Durant els primers anys post-napoleònics, Beethoven havia tingut problemes amb la censura imperial. A partir del 1822 comença a rebre el suport financer de la Societat Filarmònica de Londres (que li encarrega una simfonia) i del príncep peterburguès Golitsin. L’estrena de la Novena Simfonia i de la Missa Solemnis del 7 de maig del 1824, en el Kärntnertortheater, renovà l’interès per una compositor reconegut com a “geni inesgotable”.

La mala salut de ferro de Beethoven el portà a patir greus episodis de prostració l’abril del 1825 i el desembre del 1826. D’aquest segon episodi ja no es va arribar a recuperar del tot. El geni es moria, i amb aquesta consciència el van anar a visitar vells amics i admiradors durant les següents setmanes. El 26 de març del 1827 es moria a Viena.

El funeral de Beethoven fou multitudinari, amb una assistència avaluada en 20.000 persones, aplegades al llarg del recorregut del seguici mortuori. Entre els portadors de torxes hi havia Franz Schubert. La missa de rèquiem se celebra en la Dreifaltigkeitskirche, i el soterrament es produí en el cementiri de Währing. El repòs mortuori fou interromput per l’exhumació del 1862 i, de nou, el 1888, quan les despulles foren traslladades al Zentralfriedhof. La fama de Beethoven ha estat continuada durant els segles XIX i XX.

La Novena Simfonia

La Simfonia n.9 en fa menor és l’obra 125 del catàleg de Beethoven. L’obra es va començar a escriure arran d’un encàrrec de la Societat Filarmònica de Londres, que arribà a mans del compositor en el 1817. En 1818, començà la tasca de construir aquesta simfonia. S’havia de tractar d’una simfonia coral, i Beethoven tenia la intenció d’utilitzar-ne una part per musicar un poema de Friedrich Schiller (1759-1805), An die Freude. Com bona part de la seva generació, Beethoven havia estat fondament influït per Schiller. El poema esmentat havia estat escrit en 1785. Ja en 1793, Beethoven havia fet plans per musicar-lo. En 1818, Beethoven tornà a fer mans també d’esborranys realitzats entre 1811 i 1817. No fou fins el 1824 que donà per enllestida aquesta simfonia.

En el moment de planificar l’estrena, Beethoven pensà en fer-la millor a Berlin que no pas a Viena. La capital habsburguesa tenia uns gustos massa italianitzants. No obstant això, el cercle d’amics i admiradors vienesos s’esforçaren per convèncer-lo d’estrenar a Viena. Es va tancar, finalment, el lloc (el Kärntnertortheater) i la data (7 de maig), així com un programa que incloïa altres noves obres del compositor. Seria també la primera aparició en els escenaris de Beethoven després de 12 anys, si bé la direcció nominal aniria a càrrec de Michael Umlauf, el director de l’orquestra del teatre. La soprano Henriette Sontag i l’alto Caroline Unger, també havien d’ésser un reclam per al públic.

El dia de l’estrena únicament s’havien dues sessions d’assaig complet. De totes formes, el públic ovacionà Beethoven, abans i després de la representació.

El primer moviment, allegro ma non troppo, un poco maestoso, té una durada d’un quart d’hora. Hi segueix un scherzo molto vivace – presto, de deu minuts. El tercer moviment dura un poc més d’un quart d’hora. I finalment s’arriba al quart moviment, de 24 minuts.

És llavors que trobem el poema de Schiller, amb versos escrits per Beethoven que l’introdueixen. Si el poema de Schiller data del 1785, de l’idealisme fraternal anterior a la Gran Revolució Francesa i al Cicle Napoleònic, els versos de Beethoven reprenen aquesta ideari de fraternitat universal i el posen com una esperança en uns moments marcats per l’experiència bèl·lica i per la realitat reaccionària.

La musicació beethoveniana del poema schillerià ha servit d’himne en diverses ocasions. Entre el 1956 i el 1968, l’equip olímpic d’Alemanya, malgrat la divisió política, assistí plegat als jocs de Melbourne, Roma, Tòkio i Mèxic, i les medalles foren celebrades amb aquest himne. A Munic, el 1972, Alemanya concorreria amb dos equips separats. Però llavors fou quan el Consell d’Europa l’adoptà com a “Himne d’Europa”. El 1985, aquesta decisió fou també adoptades per les Comunitats Europees que donarien lloc a la Unió Europea.

En un context paral•lel a l’Europa post-1815, l’Europa post-1989 també prenia la Novena Simfonia de Beethoven.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Set moment estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (V) – La Novena Simfonia de Beethoven
  1. Oriol López ha dit:

    Dídac,

    En el darrer paràgraf de l’article promets un vídeo que no apareix… Hi deu haver hagut algun problema tècnic. Pots revisar-ho?

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: