Set moments estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (VI) – Tristant i Isolda, de Richard Wagner

Monteverdi, Bach, Haydn, Mozart o Beethoven tingueren en vida (i després de morts) seguidors apassionats i detractors igualment enfebrits. Wagner és diferent. L’escissió entre wagnerians i no-wagnerians (és a dir, antiwagnerians) fou colosal, i marcà no tan sols les darreres dècades del segle XIX sinó també les del segle XX. La figura de Wagner es projecta en els malsons i en les passions dels nostres dies. Cervera wagnerieja. Considera Wagner l’home que converteix l’òpera en art total, i de les òperes wagnerianes tria “Tristant i Isolda”. Amb el temps, les passions es tranquilitzen. Bach, Mozart o Beethoven esdevenen, successivament, compositors clàssics. També Wagner fa aquest camí, no sabem si més lentament que els anteriors, o ho fa al mateix pas, però amb el ritme enlentit que ha pres la història de la música clàssica en el darrer segle.

Richard Wagner


De la sèrie de compositors vista fins ara, Wagner és el primer amb retrat fotogràfic. El de la imatge, de 1871, ens el mostra a 54 anys.

Situem-nos en el fil del temps. Quan Wagner neix, el 22 de maig del 1813, Beethoven té 42 anys, i frissa per veure vençut Napoleó. Mozart, en cas de ser viu, tindria 57 anys. Haydn havia mort quatre anys enrera. La figura de Bach podia semblar remota, però no eren pocs els compositors que se’n consideraven deutors.

De Monteverdi fins a Beethoven, tots aquests compositors eren de nissaga musical. No és el cas de Wilhelm Richard Wagner, novè fill del matrimoni format per Carl Friedrich Wagner, administratiu del servei de policia de Leipzig, i de Johanna Rosine Paetz, filla de forner. A dir veritat, Johanna Rosine ja duia sis mesos de viduïtat quan va nàixer Wilhelm Richard, ja que el pare havia mort de tifus el mes de desembre del 1812. El fill fou inscrit inicialment com a fill de Carl Friedrich Wagner, i d’ací el cognom. El natalici es va produir al número 3 de Brühl, en l’antic call de Leipzig, on convivien ja Johanna Rosine i l’actor i dramaturg Ludwig Geyer. Geyer havia estat amic del matrimoni. L’agost del 1814, Johanna i Ludwig es convertiren en marit i muller. Els fills de Johanna, inclòs el benjamí, es mudaren amb Geyer cap a Dresden. En els papers de l’època i en les relacions, apareix el nom Wilhelm Richard Geyer.

En cert sentit (potser en un sentit biològic i tot), Richard pertanyia, però, a un llinatge artístic. De ben petit participà com a actor en algunes representacions dirigides pel seu padrastre. També fou en companyia seva, que assistí, ara com a públic, a representacions operístiques, destacadament Der Freischütz (1821) de Carl Maria von Weber. La formació musical la comença als set anys, en l’escola primària de Possendorf.

Ludwig Geyer es va morir en el 1821. De l’educació de Richard, se’n va fer càrrec el germà de Geyer. En el 1826, va escriure una primera tragèdia, Leubald. La veia com el libretto d’una obra musical, i ara notava la manca d’una formació musical continuada.

El 1827, la família torna a Leipzig. Richard Geyer torna a ser Richard Wagner, d’acord amb els papers dels registres. Comença a prendre lliçons de música, de la mà de Christian Gottlieb Müller. Les primeres composicions de Wagner es fan sota la influència de les simfonies de Beethoven (particularment, la novena, interpretada a Leipzig el març del 1828) i del Rèquiem de Mozart. Però la més fonda impressió li la produí la soprano Wilhelmine Schröder-Devrient, interpretant un paper masculí, en 1829.

Wagner comptava amb el suport familiar per a la seva carrera artística. En el 1831, entrà en la Universitat de Leipzig. Paral•lelament, trobava el suport del cantor de l’Església de Sant Tomàs, Christian Theodor Weinlig. Weiling ajudà el jove compositor a publicar les primeres obres i a estrenar una primera simfonia en Praga, el 1832. L’any següent, gràcies a la mediació d’un dels germans grans, Karl Albert Wagner, esdevingué mestre del cor de Würzburg (1833).

En 1836, aconseguí ésser nomenat director musical de l’Òpera de Magdeburg. Allà hi estrenà una òpera per primera vegada, Das Liebesverbot. L’òpera no va agradar, i Wagner quedà sense feina i endeutat. No li mancà el suport d’amics i admiradors, i una d’elles, l’actriu Minna Planer, el va fer cridar a Königsberg, on trobà una posició en el teatre i, poc després, el 24 de novembre, tots dos es casaven. Els primers mesos de matrimoni foren sacsejats per una separació, arran de la qual Wagner marxà a Riga per esdevindre director musical de l’òpera d’aquesta ciutat. La parella es reconcilià, i es reuní a Riga.

En 1839, en part per escapar dels creditors, el matrimoni Wagner abandonà Riga per vaixell. Després d’una aturada a Londres, s’establiren a París. Wagner col•laborà amb diverses publicacions i realitzà arranjaments d’òperes. Alhora, continuava la tasca de compositor. En 1842, van deixar París per tornar a Dresden, on Wagner havia d’estrentar Rienzi. En creuar el Rin, segons report propi, “jurà fidelitat eterna a la pàtria alemanya”. L’estrena de l’òpera, el 20 d’octubre, fou reeixida. En el 1843 estrenà dues òperes més, Der fliegende Holländer (gener) i el Tannhäuser (octubre). Aquests èxits li reportaren el nomenament de director musical de la cort reial de Saxònia.

Som en els anys directament anteriors a la revolució de març del 1848 que, tan fonda influència tindria en l’evolució històrica d’Alemanya i de tot Europa. Ja pel propi ambient familiar, a Dresden o a Leipzig, Wagner s’havia format en el corrents renovadors de l’art alemany. L’estada al París de la monarquia liberal del rei Lluís Felip li havia donat una perspectiva per veure la Nació Alemanya més enllà de la diversitat d’estats i regions. Bona part dels estats alemanys formaven part llavors de la Confederació Germànica, però l’ideal d’unitat alemanya s’apartava de les aspiracions hegemonistes de prussians i austríacs. Wagner, coneixedor de les idees progressives de Proudhon, havia estat hoste de figures radicals alemanyes, com August Röckel, i estrangeres, com Bakunin. A partir del març del 1848 comença un procés revolucionari en el qual les aspiracions pangermàniques, democràtiques i socialistes es desfermen contra l’ordre post-napoleònic.

Si el Regne Saxònia va poder resistir relativament les primeres onades revolucionàries, la cosa va canviar a partir de l’abril del 1849. El rei Frederic August II va refusar un projecte constitucional de monarquia parlamentària, ofegant així el partit més moderat. En el mes de maig esclatà un aixecament a Dresden. Wagner, com alguns dels seus antics correligionaris, s’incorporà tard i malament a aquest moviment. La repressió no es va fer esperar (les tropes monàrquiques saxones comptaren amb el suport de les prussianes). Amb un ordre d’arrest damunt del cap, Wagner fugí de Dresden a París i de París a Zürich, on es reuniria amb la dona.

Des de l’exili, Wagner aconseguí, a través de Franz Liszt, l’estrena del Lohengrin, a Weimar, el mes d’agost del 1850. Mentrestant, emprenia el cicle d’òperes ‘L’anell dels Nibelungs’. Paral•lelament, explica el seu projecte artístic en una sèrie d’assaigs. També és en aquests anys que fa una evolució ideològica des del radicalisme democràtic anarquitzant. És cert, però, que les nocions antisemites de Wagner eren compartides, de fet, per un bon nombre de radicals. Fos com fos, l’atracció per l’obra d’Arthur Schopenhauer assenyala un trencament amb l’optimisme. El pessimisme de Schopenhauer, però, no és gens fatalista, i afirma la força de la voluntat. Wagner canvia la visió d’una música supeditada al drama, a una música que pren el protagonisme en la composició operística.

Les relacions amb Minna es deterioraren prou com perquè el matrimoni se separés en 1858. Wagner abandonà Zürich per traslladar-se a Venècia. El 1859 s’instal•là a París. L’estrena parisenca, el 1861, d’una revisió del Tannhäuser en la nova línia de Wagner, fou extraordinàriament controvertida: havia nascut l’antiwagnerisme. El fracàs de l’estrena i una amnistia política a Saxònia i a Prússia, possibilitaren Wagner de retornar a Alemanya, per instal•lar-se en la localitat prussiana de Biebrich.

De mica en mica, la fama de Wagner creixia a Alemanya. Si per a uns, les seves òperes eren “impossibles”, per a d’altres eren motiu d’intensa admiració. La figura de Wagner era contraposada, pels detractors, a la del recentment desaparegut Meyerbeer. Un dels admiradors de Wagner era el nou rei de Baviera, Lluís II, que havia pujat el tron amb 18 anys d’edat. Wagner fou cridat a Munic, i el rei li oferí facilitats per dur a escena els seus projectes. El 10 de juny del 1865 s’estrenava Tristan und Isolde.

Els detractors muniquesos de Wagner tenien, a més, motius personals que retreure-li. Wagner, de 52 anys, s’entenia notòriament amb Cosima von Bülow, de 28, ella mateixa esposa de Hans von Bülow (el director de l’orquestra que havia estrenat Tristan und Isolde). Wagner encara era casat (no enviudaria fins a l’any següent). D’altra banda, Cosima havia estat el resultat de la relació de la comtessa Marie d’Agoult amb Franz Liszt, pel qual la citada comtessa havia abandonat el seu marit. A més, la influència de Wagner damunt del monarca cobria no tan sols la música i les arts, sinó també s’expressava políticament en un ideari pangermànic. El rei Lluís II va cedir finalment a les pressions, i acomiadà Wagner, tot instal•lant-lo a Tribschen, en la vora suïssa del llac de Lucerna.

Des de Tribschen, Wagner va aconseguir l’estrena de Die Meistersinger a Munic el juny del 1868, i en els anys següents Das Rheingold i Die Walküre. Convivia ja obertament amb Cosima, i la parella ja tenia diversos fills. Fins el 1869, però, Hans von Büllow no concedí el divorci, de forma que Wagner no va contraure matrimoni amb Cosima fins l’agost del 1870.

Amb la situació matrimonial regularitzada, i ja disposat a estrenar les darreres obres de l’Anell dels Nibelungs, els Wagner es traslladaren a Bayreuth, en territori bavarès. La idea era construir un teatre d’òpera a Bayreuth. En diverses ciutats de dins i fora d’Alemanya es fundaren “societats wagnerianes” per contribuir al finançament necessari. De totes formes, la major part del finançament el va fornir el rei Lluís II de Baviera en 1874. En el 1876 obria la Festspielhaus. En 1882, en aquest teatre s’estrenava Parsifal. Amb gairebé 70 anys, la salut de Wagner s’havia deteriorat, particularment per problemes cardíacs. Per aquests problemes de salut, la família Wagner optà per passar l’hivern a Venècia, instal•lats a Ca’ Vendramin Calergi. En aquest palau, víctima d’un nou atac cardíac, es moria Richard Wagner el 13 de febrer del 1883. Les despulles iniciaren en una gòndola el que havia de ser el darrer viatge cap a Bayreuth, convertida ja en el santuari de la memòria de Wagner.

Si algú pensava que el traspàs de Wagner relativitzaria l’enfrontament entre wagnerians i antiwagnerians, anava errat, si més no, de moment. Els antiwagnerians s’aferraven a figures com la de Brahms, que els wagnerians blasmaven. El mateix Wagner havia estat bel•ligerant contra la influència “jueva” de compositors com Felix Mendelssohn o Giacomo Meyerbeer. El propi Wagner, en el seu temps, no trobava contradicció entre ésser partidari de l’emancipació jueva (és a dir, de l’aixecament de qualsevol restricció legal contra les persones de religió jueva) i de sentir una repulsió instintiva envers les persones d’origen jueu. De totes formes, hi havia jueus wagnerians, i hi havia antiwagnerians que consideraven Wagner un criptojueu (utilitzant, per a justificar-ho, un suposat origen jueu del cognom Geyer, o el fet que Wagner hagués nascut en el call de Leipzig).

En certa mesura, Wagner és també una figura de l’Alemanya ascendent posterior a la unificació del 1870, com ho és també Friedrich Nietzsche, un altre admirador wagnerià. Wagner també serà admirador de Nietzsche i admirarà també, en els darrers anys, l’obra racialista d’Arthur de Gobineau. Això no suposava del tot un trencament ideològic amb les aspiracions del radicalisme alemany dels anys 1840. Wagner podia compaginar, com molts que pensaven com ell, una idea profundament de supremacisme alemany amb una idea de solidaritat intranacional que s’oposava al conservadorisme tradicional. El paral•lel d’aquesta idea wagneriana i l’ideari hitlerià és evident.

Tristan und Isolde

En l’època de l’exili a Zürich, Wagner entrà en contacte, a partir del 1852, amb Otto Wesendonck, dedicat al comerç de seda. Wesendonck esdevingué un dels patrocinadors de Wagner. El contacte del matrimoni Wagner amb el matrimoni Wesendonck fou estret i, eventualment, Mathilde Wesendonck s’enamorà del compositor. Aquesta experiència personal li recorda a Wagner la llegenda de Tristant i Isolda.

A començament del segle XIII, Gottfried von Strassburg adapta una antiga llegenda celta a Tristan, composada en llengua alemanya, però sota la influència de la novel•la francesa. L’obra de Gottfried té com a punt de partida un relat anterior de Tomàs de Bretanya, en llengua francesa, confegit cinquanta anys abans. Segons el relat, Tristan és el fruit del matrimoni dissortat entre el rei Riwalin de Parmènia i de la princesa Blancaflor, germana del rei Marc de Cornualla. Riwalin és mort en una batalla, abans de nàixer Tristan, i Blancaflor mor de pena, poc abans del part, però Tristan és recuperat viu del ventre de la mare. Tristan és criat com el fill del marescal Rual li Fointeant. Adolescent, Tristan és segrestat per pirates noruecs que, després d’una promesa en mig de la tempesta, l’alliberen en el litoral còrnic. El recullen uns caçadors que, corpresos per la capacitat física i l’educació del jove, el condueixen al cort del rei Marc que, desconeixedor del parentiu, pren afecte per Tristan. No és fins més tard que Rual visita Cornualla i revela l’origen reial de Tristan, que és fet cavaller. Una de les primeres tasques de Tristan és fer front al rei Gurmun d’Irlanda. Tristan es bat en duel amb el germà del rei irlandès i, si bé el guanya, queda malferit per l’espasa enverinada del rival. Per trobar un guariment, Tristan viatja, sota el nom de Tantris, a Irlanda. A Irlanda coneix la reina, Isolda la Sàvia, i la filla dels monarques, Isolda la Bella. De retorn a Cornualla, en lloar la bellesa d’Isolda, provoca que el rei Marc desitgi de casar-s’hi. Tantris retorna a Irlanda, es revela com a Tristan, i aconsegueix de reconciliar tots dos reialmes, i d’endur-se Isolda la Bella com a promesa per al rei Marc. Entre el dot d’Isolda hi ha una poció d’amor i, accidentalment, durant el viatge, els dos joves la beuen. Empesos per la poció, els joves es debatran entre la fidelitat mútua i les obligacions amb el rei Marc, amb el qual es casa Isolda. El trio format per Marc, Tristan i Isolda viu situacions complicades fins que, eventualment, Tristan és foragitat cap a Normandia. A Normandia, Tristan troba una tercera Isolda, la de les Mans Blanques, no parenta de la mare i de la filla, però amb una forta semblança amb la segona. Tristan es casa amb aquesta Isolda, però mai no gosa de consumar el matrimoni, en record d’Isolda la Bella. Quan Tristan cau ferit de nou per un arma verinosa, fa cridar Isolda la Bella, a través d’un vaixell que, en cas de portar-la en el viatge de retorn, durà una vela blanca i, en cas contrari, una de negra. Quan torna el vaixell amb Isolda la Bella, i la vela blanca, Isolda la de les Mans Blanques menteix a Tristan i diu que la vela és negra. Tristan es mor de pena, i Isolda la Bella amb prou feines arriba per acomiadar-s’hi.

Com Tristan, es troba Wagner entre Minna i Mathilde. Wagner ha hagut de trobar refugi lluny de casa, com Tristan quan és expulsat de Cornualla. La generació de Wagner havia mirat l’obra de Gottfried amb admiració romàntica. Però si Karl Ritter, en una nova adaptació dramàtica, se centrava en els aspectes lleugers de la relació entre Tristan, les dues Isoldes i el rei Marc, a Wagner no se li escapava el caràcter tràgic de la història.

La lectura de Schopenhauer a partir d’octubre del 1854, coincideix amb la fase de preparació d’una òpera en tres actes basada en la història de Tristan. El projecte, però, queda interromput per la composició de les òperes del cicle de Nibelungs. En desembre del 1856 retornà al projecte de Tristan i l’emprén en força a partir de l’agost del 1857. El 18 de setembre ja tenia completat el poema. Wagner el llegeix en un públic d’amics, entre els quals hi ha la dona, Minna, l’amiga, Mathilde, i la futura amant, Cosima. En els mesos següents, comença la composició musical.

Com el rei Marc de Cornualla, Minna descobreix, l’abril del 1858, una nota de Wagner a Mathilde. Si Minna havia sospitat l’amor de Mathilde envers Wagner, la lletra demostraria que l’amor és correspost. Els fets es precipiten. Minna se’n va a un balneari, i Mathilde se’n va de viatge amb el marit. L’agost del 1858 la separació matrimonial es consuma, i Wagner se’n va a Venècia. L’estada veneciana serà profitosa per concloure la música del segon acte i començar la del tercer. El març del 1859, davant la perspectiva que Saxònia el reclami per les causes polítiques pendents de fa 10 anys, Wagner abandonà Venècia en direcció a Lucerna, on completa la música del tercer acte.

Lucerna és una part del camí, com ja hem dit abans, cap a París. La reestrena del Tannhäuser en l’Òpera de París, tan controvertida, impedí Wagner d’estrenar Tristan i Isolda a París. Va fer una oferta a l’Òpera de Karlsruhe, que fou rebutjada. Ja amnistiat per causes polítiques, Wagner visità l’Òpera Imperial de Viena, que s’interèssà per l’obra. Entre 1862 i 1864 es van fer 70 assaigs, que feren guanyar a aquesta òpera, com d’altres de Wagner, la fama d’irrepresentable.

No fou fins a l’etapa muniquesa, que Tristan i Isolda no es va estrenar. L’estrena es produí el 10 de juny del 1865. Els dos protagonistes foren interpretats pel matrimoni format per Ludwig i Malvina Schnorr von Carolsfeld. La direcció de l’orquestra anà a càrrec de Hans von Bülow, el marit de la nova estimada de Wagner. N’hi hagueren només quatre representacions, ja que Ludwig von Carolsfeld es va morir sobtadament tres setmanes després de la quarta.

Després de l’estrena a Munic en 1865, es farien noves representacions a Weimar (1874) i a Berlin (1876). La primera representació a Bayreuth es va fer en 1886. Llavors, l’obra ja havia circulat en teatres anglesos i nord-americans.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Set moments estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (VI) – Tristant i Isolda, de Richard Wagner
  1. Oriol López ha dit:

    Apassionant aquesta sèrie d’articles sobre la història de la música occidental.

    Oriol López

  2. rexval ha dit:

    Excel.lent article sobre Wagner. M’apunte al bloc. Té motes coses que em són d’interés.

    Regí

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: