Set moments estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (i VII) – “La cançó de la terra”, de Gustav Mahler

Diu una llegenda, que no sé si és certa, que en el 1971 un productor nord-americà trucà a l’equip de realització de ‘Mort a Venècia’, el film en el qual Lucchino Visconti traslladava l’obra de Thomas Mann, amb un genial Dirk Bogarde. El productor demanà l’adreça del compositor de la banda sonora del film, Gustav Mahler. Mahler, és clar, havia mort 60 anys abans. Però l’actualitat de l’obra mahleriana feia que passés per gairebé contemporani. Arribem, doncs, així, al darrer compositor de la sèrie. L’any 2011 és el centenari de la mort de Gustav Mahler.

Gustav Mahler

Gustav Mahler, en 1907

Gustav Mahler havia nascut el 7 de juliol del 1860, en l’època que Richard Wagner era encara a París, i tot just neixia el cisma entre ‘wagnerians’ i ‘antiwagnerians’, un cisma que encara era relativament viu el 1911, l’any de traspàs de Mahler.

Mahler havia nascut a Kalischt (Bohèmia oriental), segon fill del matrimoni jueu de llengua alemanya format per Berhard Mahler, hostaler, i Marie Frank, filla d’un fabricant de sabó. Del matrimoni en va néixer 14 infants, dels quals Gustav Mahler fou el més gran dels set que sobrevisqueren en l’edat adulta. En el mes de desembre, la família Mahler deixà l’hostal de Kalischt per traslladar-se a Iglau (Jihlava), on obrí una destil•leria i, més tard, una taverna. El contacte de Mahler amb la música ja es produeix de ben petit amb el piano de l’avi. Ben influït per la música popular, Mahler es revela ja com un nen prodigi, i als 10 anys fa la primera actuació pública en el teatre municipal. Els estudis, en canvi, no li van també i, després d’una etapa en un institut de Praga, els deixa per dedicar-se de ple a la formació musical. Del 1874 és la primera obra, avui perduda, l’òpera ‘El duc Ernest de Suàbia’.

En el 1875 tornà a Viena, però, ara per participar en el procés de selecció per al Conservatori de Viena. Examinat per Julius Epstein, ingressà en el Conservatori, i es posà a estudiar piano sota la direcció d’Epstein. En el tercer any de conservatori passà a estudiar composició i harmonia sota Robert Fuchs i Franz Krenn. El 1878, es diplomava en el Conservatori, i es matriculava a la Universitat de Viena, sota la pressió del pare. No hi durà gaire i, després de fer estudis literaris i filosòfics, deixà la universitat per dedicar-se a la composició. A banda de l’assistència paterna, podia comptar amb lliçons de piano.

Però Mahler seria per als seus contemporanis, fonamental, un aclamat director d’orquestra. En l’estiu del 1880 inicià aquesta carrera professional de direcció, en un teatre del balneari de Bad Hall, al sud de Linz. Ja en 1881, passà al Landestheater de Laibach (Ljubljana), on va dirigir la primera òpera, Il trovatore, de Verdi. Després d’aquesta etapa, tornà a Viena per fer de mestre de cor del Carltheater.

En el gener del 1883, esdevenia el director d’orquestre d’un teatre d’Olmütz (Olomouc), on començà a llaurar-se el favtor de la crítica. En el mes d’agost esdevenia director musical i coral del Teatre Reial de Kassel (Hesse). Hi continuà fins el juliol del 1885, quan esdevingué director associat del Neues Deutsches Theater de Praga. Provà de revitalitzar aquest teatre amb obres de Mozart i de Wagner, i l’abril del 1886 passà al Neues Stadtttheater de Leipzig. A mesura que Mahler guanyava pes com a director d’orquestra entre el públic i la crítica, guanyava mala fama com a director tirànic entre el músics que l’havien de patir.

Especialment consagrat amb la representació de Die drei Pintos, de Carl Maria von Weber, Mahler abandonà Leipzig el maig del 1888 per tornar a Viena. L’octubre d’aquell any era contractat com a director de l’Opera Reial Hongaresa de Budapest. Si en l’epoca del Nou Teatre Alemany de Praga, Mahler havia notat ja el procés de redreçament nacional txec, la situació a Hongria era encara més redreçada. Així, en gener del 1889, a l’Òpera de Budapest, Mahler dirigia òperes de Wagner en adaptacions magiars. El 21 de novembre d’aquell any també estrenava pròpia, la “Primera Simfonia”, que no fou del tot ben rebuda. En el maig del 1891, deixava Budapest per ocupar la plaça de director del Hamburg Stadttheater. En la primera temporada, amb obres de Wagner i Tchaikovsky, aconseguí notables èxits. L’estiu del 1892, la companyia va fer una estada a Londres de sis setmanes, encapçalada per Mahler. En l’estiu del 1893, però, va estimar-se més dedicar-lo a l’activitat compositiva.

L’esforç per guanyar una posició a Viena passà per la conversió al catolicisme (febrer del 1897), arran de la qual, el mes d’abril, esdevingué director (Kapellmeister) del Hofoper. El mes de maig, ja dirigia un Lohengrin de Wagner i Die Zauberflöte de Mozart. El mes d’octubre dirigia una representació de Dalibor, òpera reivindicativa de la nació txeca. En el 1900, l’orquestra del teatre va tocar a París amb motiu de l’Exposició Universal. Mahler, amb fama de femeller, no es va casar fins el març del 1902, amb Alma Schindler, amb la qual tindria dues filles.

Aquest període es clou l’octubre del 1907. Mahler havia signat un contracte per a dirigir durant quatre setmanes en el New York Metropolitan Opera. La primera direcció la va fer el dia de Cap d’Any del 1908, amb Tristan und Isolde. La nova posició li permetia tindre l’estiu lliure, de forma que tornà a Europa per dedicar-se a la composició i per estrenar la Setena Simfonia a Praga (setembre). Retornat a Nova York, passà a la direcció de la New York Philharmonic Orchestra. L’estiu del 1909, va fer una nova estada a Europa, en la qual destacà una gira pels Països Baixos, ja aclamat com un dels directors d’orquestra més destacats del món. L’hivern del 1909-10, el tornà passar a Nova York, on dirigí, el 16 de desembre del 1909, una interpretació de la Primera Simfonia, i el 5 de març en el Met va dirigir La reina d’espases de Tchaikovsky. De l’estiu del 1910, novament transcorregut a Europa, destacà l’estrena a Munic (el 12 de setembre) de la Vuitena Simfonia.

El novembre del 1910 el matrimoni Mahler retornà a Nova York. Mahler sempre havia estat delicat de salut, patint freqüentment de mal de gola. El concert del 21 de febrer del 1911 al Carnegie Hall, gairebé suspès degut a la febre de Mahler, havia d’ésser el darrer. Els metges li diagnosticaren una endocarditis. El 8 d’abril, els Mahler deixaren Nova York. Arribats a París el 18 d’abril, Mahler fou ingressat en una clínica a Neuilly. Ja sense esperances, se’l traslladà l’11 de maig a Viena, on en el sanatori de Lŏw va morir-se el dia 18.

La cançó de la terra

Das Lied von der Erde, obra en sis moviment per a orquestra i dos solistes, fou concebuda per Mahler en el 1908. L’autumni del 1907, Hans Bethges havia publicat Die Chinesische Flöte una col•lecció d’antiga poesia xinesa traduïda a l’alemany. Mahler seleccionà set d’aquests poemes per musicar-los. Dels poemes seleccionats quatre eren de Li Bai (701-762). El compositor era conscient que, completades vuit simfonies, aquesta obra havia de jutjar-se com la novena. No obstant va estimar-se més donar-li un altre títol (Das Lied von Der Erde) i referir el caràcter simfònic en l’explicació (una simfonia per a tenor i alto (o baríton) i orquestra).

Aquesta fou una de les obres inèdites de Mahler en el moment de la mort. L’estrena no es va produir fins el 20 de novembre del 1911, en la Tohalle de Munic, amb Bruno Walter com a director d’orquestra. La sonoritat xinesca perseguida per Mahler convertien l’obra, a les orelles del públic educat europeu, en una peça bella però “massa moderna”. Ramon Cervera la defineix com una “simfonia exponencial”. Fet i fet, els comentaris sobre aquesta obra de Mahler ens recorden les recances que produïren, tres-cents anys abans, la “moderna musica” de Claudio Monteverdi.

Dídac López