Les set races-arrel de l’antropogonia teosòfica (I) – La raça etèria

En el 1800 encara era possible de trobar, en el món acadèmic occidental, algú que considerés els primers onze capítols del llibre del Gènesi com a rellevants per conèixer els orígens del món i de l’ésser humà. Cent anys després, els avenços de la ciència geològica, el desenvolupament de l’arqueologia, la consolidació de la teoria de Darwin-Wallace sobre l’evolució biològica, etc., havien arraconat els onze primers capítols del Gènesi al camp de la pura mitologia. La mateixa crítica literària havia desmuntat peça per peça el mateix text del Gènesi. L’autoria mosaica, ni que fos indirecta, era ben rebatuda, amb la qual cosa també s’atacava la idea que Moisès, com a autor del Gènesi, hagués pres el seu relat de testimonis de primera mà acumulats per la saviesa de l’Antic Egipte. Fet i fet, l’home educat del 1900, no tan sols era exposat a la geologia, a la biologia, a l’antropologia o a la històrica, sinó que també era exposat d’una manera inèdita a les grans cultures clàssiques (grega i llatina) i, a través d’elles al món egipci, assiri, babiloni, sumeri, etc. El mite del Gènesi era, doncs, sotmès a comparacions amb tots els mites grecs, babilonis o sumeris sobre la creació. La supremacia del mite hebreu en el món occidental, sostinguda per gairebé un mil·lenni i mig, s’esvaïa. En el seu lloc, teòricament, havia d’aparèixer una “cosmogonia” científica, que calia no prendre com a dogmàtica, sinó com a successivament aproximativa a mesura que augmentessin les eines tècniques i teòriques posades al servei del mètode científic. Volia dir, això, però, que finalitzava el període “mitològic” en el pensament sobre els orígens? No. En el segle XX, el literalisme bíblic ha viscut un impuls renovat i, lliurat ja de tota trava epistemològica, gaudeix de molt bona salut, per exemple, als Estats Units. Alhora, noves mitologies se sumen a les antigues. Revestides, en alguns casos, d’arguments pseudocientífics, són llençades al mercat i ocupen bona part de les lleixes de les llibreries més populars. En aquesta sèrie, ens ocuparem d’una d’aquestes “cosmologies contemporànies”, la presentada per Helena Petrovna Blavatsky en 1888 a La doctrina secreta.

Exoterisme i esoterisme

Abans de continuar, però, cal que siguem honestos en comparar, d’una banda, la cosmogonia científica, amb la cosmogonia mitològica o pseudocientífica de l’altra. La cosmogonia científica considera que l’explicació sobre l’origen de l’univers és consubstancial a l’explicació de l’estructura de l’univers. La cosmogonia científica és, doncs, part de la cosmologia, i és la part “primera”. En la narrativa basada per plantejament-nus-desenllaç, qualsevol tractat científic ha de començar pels orígens. No és d’estranyar, doncs, que molts llibres sobre astronomia comencin, precisament, pel big bang. Conèixer els orígens de l’univers, els orígens de la Terra, els orígens de la vida, els orígens de la humanitat, els orígens de la civilització, etc., és una eina per conèixer l’univers, la Terra, la vida, la humanitat, la civilització, etc. D’altra banda, la recerca sobre els orígens es basa en un coneixement analític del subjecte tractat, i a partir de l’anàlisi se’n fan les deduccions oportunes sobre els “estats anteriors” fins a arribar a l’“estat primigeni”. Com que tota anàlisi científica és incompleta, i hom deixa fora de consideració allò que no veu o allò que no entén, es fa evident que la narrativa científica sobre els orígens sempre serà perfectible. No obstant això, la divulgació científica sobre aquestes investigacions sempre tendeix a donar-les un caràcter acabat. Per exemple, en 1800, Laplace ja podia fer avançar la seva teoria sobre l’origen del sistema solar a partir d’una nebulosa. I els corresponents llibres de divulgació podien presentar aquesta teoria amb prou detall com perquè el lector educat la veiés prou respectable. En el 1900, la mateixa teoria havia rebut considerables modificacions, ni que fos pel fet que els telescopis moderns oferien un catàleg prou detallat de nebuloses. En els tractats, la teoria apareixia de nou com una teoria acabada. I ara, en el 2010, podem trobar en els nostres llibres de text la mateixa teoria amb les incorporacions modernes, però també com a igualment acabada. Aquest “acabament” de les teories científiques sobre els orígens les fa capaces de complir les funcions de “meravellament”. Però, quan en un nou article científic, es proposa un canvi, el “meravellament” pot sentir-se exasperat davant del fet que la teoria no era realment tan “acabada” com semblava en el llibre de text. En aquest sentit, per exemple, les obres d’història universal envelleixen no tan sols en els darrers capítols (per no haver incorporat fets recents) sinó, sobretot, en els primers (perquè no han incorporat tal o tal altra nova descoberta paleontològica).

La finalitat de les “llegendes sobre els orígens” és complexa. La finalitat explicativa, de sadollar la curiositat humana, és compartida per les noves teories científiques sobre els orígens. Però també hi ha una finalitat de “justificar” l’ordre existent. Per exemple, si dos pobles antics entraven en aliança, era fàcil que sorgís la llegenda d’un ancestre comú, per exemple, fent que els herois epònims dels pobles respectius fossin germans d’un pare abans desconegut. No és tant una qüestió de “falsificar” la història, sinó d’ajustar el passat a la realitat present. També les narratives científiques sobre els orígens no se substreuen del tot a la necessitat de “justificar” l’ordre existent (o l’estructura bàsica de l’ordre existent) com quelcom “etern”.

L’aspecte exotèric de les llegendes és l’aspecte explícit. És allò que es comunica, quan la llegenda és narrada. És el contingut literal. Es presenta amb la mateixa naturalitat que hom explicaria allò que ha fet de bon matí. Per fer plausible aquesta naturalitat, el narrador pot dir que va aprendre el relat de ben petit, dels llavis dels pares o avis, en una cadena ininterrompuda de transmissió. O pot fer, com feia Homer, una invocació a la Musa per tal de saber allò que no ha vist ni sentit. El narrador científic modern, quan invoca “recents investigacions” o “anàlisis minucioses”, també cerca una font d’autoritat.

Però, per sota de l’aspecte exotèric, hi ha el contingut amagat (esotèric). No n’hi ha prou amb saber la llegenda. Cal saber-ne, a més, la interpretació. La llegenda sobre els orígens, llavors, passa a explicar no tan sols allò que diu sinó també allò que no diu. Mitjançant un sistema de símbols, que s’aprén després d’una iniciació, la llegenda adquireix un nou significat.

Així doncs, la lectura de “La doctrina secreta” d’Helena Blavatsky és doble. La lectura superficial (exotèrica) informa de les “set races-arrel”, i de l’origen oblidat de la humanitat. El contingut esotèric era vedat al gran públic.

En aquesta sèrie, però, el que ens interessa és l’aspecte exotèric o literal. I ens interessa per connectar-lo amb l’aspecte exotèric o literal d’altres llegendes, antigues i modernes.

La primera raça-arrel: la raça etèria

Aquesta primera raça és la menys desenvolupada en les obres teosòfiques. Presenta, però, el motiu típic de moltes doctrines antropogèniques, que situen l’origen de la humanitat en una diferenciació més o menys espontània i més o menys gradual des de la natura no-humana. Aquestes doctrines contrasten amb les que situen l’origen de la humanitat en un acte de “creació separada”, propiciat per la divinitat.

El llibre d’Helena Blavatsky apareix el 1888. Fa gairebé trenta anys que Darwin ha publica “L’origen de les espècies”, al qual segueix, el 1871, “L’ascendència de l’home”. La teoria darwiniana forneix els mecanismes pels quals, la ciència accepta definitivament un origen “fisiològic” (i no “teològic”) de la humanitat. La reacció del conservadorisme religiós i social no es va fer esperar, ja que s’interpretava que la teoria darwiniana reduïa l’ésser humà a un animal més. Hom volia contrastar el missatge idealista de la doctrina del Gènesi, amb el missatge materialista de Darwin. En determinats cercles “idealistes” i “espiritualistes”, però, es va provar de dur a terme una síntesi. El concepte de les “races-arrel” volia situar l’origen fisiològic de la humanitat en un pla mistèric.

Les “races-arrel” de Blavatsky suposen una noció “evolutiva”. Si en el relat del Gènesi, l’acte de creació de la humanitat és únic (i Adam i Eva són tan humans com els seus descendents), en les “races-arrel” de Blavatsky hi ha una successió d’humanitats. La idea de “múltiples creacions” (successives o paral·leles) apareix en moltes mitologies antigues. Fet i fet, també el Gènesi inclou una “interrupció” en la humanitat, a través del “Diluvi”.

Blavatsky, però, identifica cronològicament l’evolució de la humanitat amb l’evolució de la Terra i amb l’evolució de l’univers. La primera humanitat apareix en una “Terra primitiva”. Com imagina Blavantsky aquesta Terra primitiva? Imagina, en primer lloc, un oceà primitiu i tempestuós que cobreix tota la superfície planetària. La “primera raça” apareix en les primeres terres que emergeixen de l’oceà. Aquesta idea situa l’aigua com a “primer element”, tal com feia l’antic mite babilònic o Tales, en identificar l’aigua com l’“arcà”. El segon versicle del Gènesi ens diu: “La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’abisme i l’esperit de Déu planava per damunt les aigües”. Hesíode, a la Teogonia, ens explica que “al principi era el Caos”. Blavatsky incorpora, però, també elements del pensament científic contemporani, i imagina una Terra primitiva sotmesa a una temperatura elevada que, progressivament, es refreda.

De quina matèria era aquesta humanitat? Els teosofs ens parlen d’una “humanitat etèria”. L’èter és el “quart estat de la matèria” en el pensament teosòfic (el primer és el sòlid; el segon és el líquid; el tercer és el gas). Blavatsky també situa l’èter com el “cinquè element” (els altres són la terra, l’aigua, l’aire i el foc), i l’identifica amb la quintessència de l’alquímica europea i l’akasha de la metafísica hindú. Però l’èter és també l’alè vital (el prana hindú).

En parlar de la reproducció de la “primera raça etèria”, Blavatsky es deixa endur també per les doctrines de la biologia contemporània. Així doncs, li atribueix una “reproducció asexual” i, dins de la reproducció asexual, la forma més “primitiva”, la bipartició. Cada individu eteri, en arribar a un punt de creixement, s’escindeix en dos individus fills, tal com s’esdevé en la bipartició dels bacteris o de les amebes.

Blavatsky associa cada raça-arrel a un “continent perdut”. La primera raça es correspon al Mont Meru. El Mont Meru o Sumeru és considerat, en la metafísica hindú, com el centre de tots els móns físics, metafísics i espirituals, la seu de la divinitat. En la majoria de tradicions, el Mont Meru no és cap muntanya de la Terra. Se li atribueix una alçada de 84.000 iojanes, la qual cosa equivaldria a 1.000 milions de quilòmetres, és a dir comparable amb les dimensions del Sistema Solar Interior. No és d’estranyar que s’afirmi que és el centre del cosmos, i que al seu voltant orbiten el Sol, tots els planetes i tots els estels. En una cosmografia de “terra plana”, el Mont Meru és l’eix central, el melic del món (bhugola-madhya). En una cosmografia de “terra esfèrica”, el Mont Meru se situa bé en el pol nord o en el pol sud, on en un punt intermig específic entre els dos.


El mont Meru té una gran rellevància en la cosmologia hinduista-budista.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Les set races-arrel de l’antropogonia teosòfica (I) – La raça etèria
  1. Oriol López ha dit:

    La nostra cosmovisió actual, a l’era de la ciència i la tecnologia, està encara fortament influïda pels mites.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: