Les set races-arrel de l’antropogonia teosòfica (III) – La raça lemuriana

En la construcció de la doctrina teosòfica de les “set races arrel” no tan sols intervé Helena Petrovna Blavatsky, amb La doctrina secreta, sinó que també s’afegiran les contribucions posteriors de William Scott-Elliot i de Rudolf Steiner. Aquesta construcció es troba estretament vinculada a la necessitat d’omplir un “buit”. El mite central de la Bíblia jueva ja no pot compaginar-se amb els avenços científics. I de l’altra banda, els avenços científics generen una narrativa sobre l’origen massa boirosa. És en aquesta boira, on els teòsofs basteixen aquest sistema que, d’una banda, volen fer compatible amb la narrativa científica, i de l’altra construeixen mitjançant un sistema purament arbitrari (“clarividència astral”).

La qüestió dels temps

El 1648, el bisbe James Ussher, a través de la lectura de la Bíblia, havia deduït que la creació del món s’havia produït la nit anterior de la data del calendari julià del 23 d’octubre de l’any 4004 a.C. L’univers sencer doncs, no arribava als sis mil•lennis d’existència. Dos segles i escaig després, el consens científic entre els geòlegs descartava completament aquesta cronologia. L’uniformitarisme geològic exigia, pel cap baix, una Terra de 200 milions d’anys d’antiguitat. Certament, però, ningú no gosava de donar preeminència a unes xifres absolutes. Els teòsofs, però, van adoptar l’esquema cronològic dels 200 milions d’anys. I ara es disposaven a omplir-lo.

La primera raça (la raça etèria) hauria viscut durant la primera meitat d’aquests 200 milions d’anys, en l’època que els geòlegs consideraven “azoica” per l’absència de fòssils macroscòpics.

La segona raça (la raça hiperbòria) hauria viscut en l’era Paleozoica.

La raça lemuriana

La raça lemuriana hauria aparegut, segons aquesta cronologia, fa uns 34,5 milions d’anys. Geològicament, es correspondrien al període juràssic.

Si els hiperboris són identificats amb un continent perdut allà on en l’actualitat hi ha l’oceà glacial àrtic, Lemúria és el continent perdut que hi havia al bell mig de l’actual Oceà Índic. Fet i fet, la idea d’un continent perdut en aquest oceà venia a explicar una sèrie de concordances biogeogràfiques entre Àfrica, Índia i Austràlia. Aquestes concordances s’expliquen avui a través de la idea de “deriva continental”, un concepte que no serà introduït en la narrativa científica fins els anys 1960, quan “la tectònica de plaques” ofereix una explicació física del procés. La geologia teosòfica, alimentada per les idees predominants contemporànies, desconeix la “deriva continental” i fa mà de la idea de “continents emergents/submergents”.

Paga la pena que ens aturem en el nom triat pels teòsofs per referir-se a aquest continent. El nom de Lemúria fa referència als lemurs, el nom que Carl von Linné havia triat per referir-se a un grup distintiu de primats, exclusiu de Madagascar. Linné havia pres el nom de “lemur” a partir de descripcions realitzades per viatgers europeus coneixedors de Madagascar, els quals s’havien referit al caràcter nocturn i tètric d’aquestes bèsties, que recorden als “lemurs” originaris, és a dir els esperits o fantasmes nocturns del folclore de la Roma antiga (que trobem referits en obres com el Satiricó, de Petroni). En la segona meitat del segle XIX, el mot “lemur” ja s’associava més a l’animal que no pas a l’esperit.

Una de les primeres referències al “continent hipotètic” en mig de l’Índic la trobem en l’obra de P. L. Sclater, que parla ja de “Lemúria” en el 1864. La “Lemúria” de Sclater seria reconvertida per la ciència de la segona meitat del segle XX en el continent de “Gondwana”. “Gondwana” era un supercontinent que aplegava els actuals continents de Sud-amèrica, Àfrica, Madagascar, Índia i Austràlia. Si “Lemúria” s’havia enfonsat en l’Índic, “Gondwana” va donar lloc per fragmentació als citats continents.

En la narrativa teosòfica, Lemúria s’enfonsa fa uns 16 milions d’anys, en mig d’un intens vulcanisme, però la raça lemuriana aconsegueix d’abandonar el continent per colonitzar les terres circundants d’Àfrica, el sud d’Índia i Austràlia.

Els lemurians i els seus descendents

Ja vam veure com la reproducció dels eteris (primera raça) era asexual per bipartició, mentre que entre els hiperboris (segona raça) era asexual per gemació. Seguint aquest esquema, la raça lemúria ja presenta una reproducció sexual. És, però, ovípara.

La raça hiperbòria era vista com una raça “daurada”, amb el color identificat amb els cabells rossos de les races més septentrionals d’Europa. Similarment, la raça lemuriana és vista com una raça “negra”, amb el color de la pell de bona part dels pobles del litoral Índic. Els pobles “negres” d’Àfrica, del sud d’Índia i d’Austràlia són considerats descendents evolucionats d’aquells lemurians.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: