Joan Tusquets, a El teosofisme (1927), feia grans esforços per relligar en una xarxa la teosofia, l’esperitisme, la maçoneria i el socialisme. I, certament, més d’un racionalista d’ateneu popular se’n feia creus de les coses que s’arribaven a empassar els seus companys. La teosofia naixent, a Anglaterra, havia servit, però, uns altres interessos socials. L’atracció per la saviesa hinduïsta que mostra la teosofia no és aliena al propi fet de l’imperialisme britànic sobre el subcontinent indi. En l’època de El teosofisme, era remarcable també la influència d’aquesta tradició esotèrica en els moviments ultranacionalistes de tall feixista, particularment a Alemanya i a Escandinàvia. Després de la Segona Guerra Mundial, amb la condemna més o menys generalitzada de les ideologies racialistes que havia propugnat el Tercer Reich, també el sistema teosòfic de les “races-arrel” resultà tacat. En temps d’Helena Blavatsky, parlar de la “raça ària” era neutra. En la segona meitat del segle XX, no tan sols el terme “raça ària” ha quedat embrutat, sinó també, genèricament, qualsevol referència explícita a qualsevol “raça” humana.
La cinquena raça
Si continuem el fil de la cosmologia esotèrica creada pels seguidors d’Helena Blavatsky, passarem de la raça atlanteana a la raça ària. Si Atlantis emergeix de la llegenda citada per Plató, la raça ària és una construcció derivada d’una sèrie de mites (i d’històries mítiques).
El cicle de reencarnacions que dibuixa Plató en els darrers passatges de la Politeia consisteix en un període de 1.000 anys. Per això, en aquest “mite d’Er”, Plató pot presentar la circumstància de com els herois de la mítica guerra de Troia es reencarnen en l’època de Sòcrates. Blavatsky també recupera aquest cicle de 1.000 anys, però per ingressar millor el seu mite en el discurs científic contemporani, el multiplica per 1.000. Les ànimes, doncs, es reencarnen cada milió d’anys.
Per això, quan en la cronologia de Blavatsky, se’ns diu que els primers membres de la raça ària nasqueren fa 100.000 anys, hem de comptar que són la reencarnació d’aquells atlanteans ascendents que s’havien mort fa 1.100.000 anys. La reencarnació explica l’origen psíquic dels aris, però no pas l’origen material. La creació física dels cossos aris és obra del Vaivasvatu Manu (de la mateixa manera que Chankshusha Manu era el creador físic dels atlanteans).
En l’antropologia teosòfica, les races humanes actuals deriven físicament de tres de les races-arrel:
– les races de pell fosca, de la raça lemuriana (originària de Mu, el continent que hi havia al mig de l’actual Oceà Índic).
– les races de pell bruna, de la raça atlanteana (originària d’Atlantis, el continent situat al mig de l’Oceà Atlàntic).
– les races de pell clara, de la raça ària.
Aquesta visió és una visió jeràrquica, vinculada estretament a l’auge de l’imperialisme europeu que, en l’època de la gènesi de la teosofia, conquereix el món sencer. Les races “post-lemurianes” són sotmeses al domini colonial i les “post-atlanteanes” a una situació de dependència semicolonial (amb el cas paradigmàtic de la Xina de la dinastia manxú).
Però, alhora, la teosofia vol mostrar la interconnexió entre aquestes races humanes. La raça ària es construeix a partir de la quarta sub-raça atlanteana (la turaniana), de la qual hereta el color clar de pell. Blavatsky s’imaginava aquests primers aris com anàlegs a les poblacions cabilenyes de l’actual nord d’Àfrica, i els situava en les muntanyes nord-orientals d’Atlantis. És l’època d’una Atlantis decadent, i aquests proto-aris opten per abandonar el continent l’any 79.797 a.C.
Les migracions de la raça ària
En l’època de Blavatsky, la filologia havia acceptat ja definitivament l’existència d’una família lingüística (avui denominada, indoeuropea) sota el paraigua de la qual recauen les llengües romàniques, cèltiques, germàniques, eslaves, gregues, iranianes, nord-índiques, etc. Aquesta unitat lingüística, contraposava aquestes llengües a les llengües “anteriors” (des de l’iber fins a les llengües dravídiques del sud d’Índia) i a les llengües “camítiques” i “semítiques”. Era fàcil que hi hagués una sèrie d’identificacions d’aquest fet amb nocions que deriven de l’antropologia babilònica (que és la que inspira el relat dels fills de Noè que trobem en el Gènesi). El cas és que era fàcil que hom s’imaginés l’existència d’un “poble indogermànic”, habitant d’una regió de l’Euràsia Central que, gràcies a la domesticació del cavall, emprengué una sèrie de migracions que assolaren i absorbiren les civilitzacions de l’edat del bronze. Blavatsky, doncs, atribueix a la seva “raça ària” una història de migracions i de fundacions, de colonitzacions i de conquestes.
Els aris que abandonaren Atlantis s’establiren en l’actual nord d’Àfrica. Un grup migrà cap al sud, a través d’un Sàhara que llavors era una terra fèrtil, fins a arribar a un mar interior (reflex de l’actual llac del Txad). Allà fundaren la Ciutat del Sol.
El gros dels migrants, però, continuà el camí de llevant, fins arribar a les terres que avui són el desert de Gobi, però que llavors eren el litoral d’una altra mar interior. Allà construïren la “Ciutat del Pont”, que va rebre aquest nom per la connexió directa amb Sanat Kumara, el “Senyor d’aquest Món”.
Des de la “Ciutat del Pont”, diverses onades de migracions àries constituïren el gros de la població moderna. Fins i tot, els pobles “bruns” i “negres” són considerats el resultat de la barreja entre aquesta “cinquena raça” i les dues anteriors. Així doncs, Blavatsky parla de diverses subraces àries:
– la primera, la “Hindú”, abandonà la “Ciutat del Pont” l’any 60.000 a.C., per poblar el sud d’Àsia.
– la segona, l’“Àrab”, deixà la “Ciutat del Pont” l’any 40.000 a.C., per poblar Aràbia.
– la tercera, la “Persa”, emigrà l’any 30.000 a.C., i s’instal•là entre les dues subraces anteriors.
– la quarta, la “Celta”, emigrà cap a Europa l’any 20.000 a.C. Dins d’aquesta raça s’inclouen també la branca grega (micènica i dòrica) i la branca itàlica.
– la cinquena, la “Teutònica”, emigrà cap a Europa l’any 20.000 a.C., i d’ella derivarien no tan sols la branca germànica sinó també l’eslava.
Per Blavatsky, doncs, la “raça ària” és la “raça humana contemporània”. És en aquest punt que “La doctrina secreta” deixa de parlar del passat per parlar del present. En l’època de Blavatsky, l’imperialisme europeu semblava ferm, però també era evident el caràcter ascendent que prenien els Estats Units. És per això, que Blavatsky anunciava la formació d’una “sisena sub-raça ària”, que s’hauria d’originar a partir de les poblacions blanques de l’oest dels Estats Units (particularment, Califòrnia) i d’Austràlia. Per això, la denomina “subraça Australo-Americana”, i situa el centre d’aparició a Califòrnia. Blavatsky imagina aquesta raça a partir de les qualitats de la nova població d’aquestes terres de promesa. En contradistinció amb els cosins que s’han quedat a Europa, aquests “australo-americans” són més autosuficients i individualistes, i alhora més preparats per captar “emocions astrals”. El sorgiment d’aquesta “sistena subraça”, segons Blavatsky, s’hauria de produir a començaments del segle XXI.
Dídac López
Des de la Mediterrània 