Les set races-arrel de l’antropogonia teosòfica (i VII) – Set, i no més enllà de set

La setmana passada parlàvem de la raça (la sisena) que havia de renovar, ja en el segona meitat del III mil·lenni d.C., una cansada humanitat, d’acord amb la futurologia teosòfica. Aquesta sisena raça es perllongarà uns quants milions d’anys. Successivament apareixeran set subraces d’aquesta sisena raça. De la setena subraça, finalment, emergirà, en el continent de Pacífica, la setena raça. També la setena raça, com les anteriors, habitarà un continent propi, conegut com a Puixkara.

Els teòsofs prengueren aquest nom de la mitologia hindú. Puixkara és el germà de Nala. Els dos germans, malgrat l’enfrontament, saben ajudar-se mútuament per véncer la còlera de Kali.

Així doncs, Puixkara, esdevé la “setena oportunitat” per a la humanitat en la Terra, després de les experiències anteriors.

D’aquí 12 milions d’anys, però, també l’hora de la raça puixkariana tocarà a la fi. Complertes, les set races de la Terra, ja no hi haurà lloc per la humanitat en aquest planeta. Malgrat tot, les ànimes humanes subsisteixen. Hauran de migrar, doncs, a un altre planeta, Mercuri, per tal d’encarnar-se físicament en noves races materials.

Així doncs, es completava el relat d’Helena Petrovna Blavatsky sobre les “races arrel”. Aquest intent decimonònic d’aplegar els mites amb les cronologies de milions d’anys exigides per la ciència geològica reflecteix la visió esglaonada de l’evolució humana que tenien els homes i les dones que vivien en el bell mig de l’Imperi Britànic. Aquesta scala naturae, que es pot llegir en les obres d’Aristòtil, prenia forma en la successió de races-arrel en la literatura teosòfica. No obstant això, cada “raça-arrel” no fa més que reproduir el cicle d’ascens i de decadència de l’anterior. L’enfonsament d’Atlantis succeeix a l’enfonsament de Mu, en un paral·lel a les decadències viscudes per tots els imperis del passat. En el segle XX, aquesta visió cíclica de la història ha estat recollida per Arnold Joseph Toynbee (1889-1975) i la retrobem en l’obra matemàtico-històrica d’Alexandre Deulofeu. Contrasten aquests cicles successoris, amb la visió contemporània de la història evolutiva de la humanitat. Avui sabem de l’existència d’un arbre genealògic d’espècies diferents i dels atzar i atzurs que conduïren a una situació en la qual totes les humanitats alternatives s’extingiren en benefici de l’únic llinatge supervivent. També les nocions sobre la cultura humana han patit profundes transformacions. I, en definitiva, la visió científica contemporània sobre la humanitat resulta molt més complexa i misteriosa que la somniada en les obres d’Helena Blavatsky.

Dídac López

Arxivat a Altres
%d bloggers like this: