Balada per un trobador

Crispin d'Olot, de Fernando Otero Perandones

Les sabates foradades
la roba plena de pols,
i a la boca tremolosa
sempre porta un cant ben dolç.
El país pel qual camina
no és altre que el seu país
i el vi que mulla sa gola
no és altre vi que el seu vi.

No era estrany en cap racó.
Ja era vell el trobador.

Ell ha cantat per a princeses
en lluents i grans palaus.
Ha saltat murs, ha obert portes
tancades amb doble clau,
quan tenia la veu clara
com la pell dels seus amors,
quan, a la nit, el tapaven
llençols blancs brodats amb flors.

Les flors ja han perdut l’olor.
Ja era vell el trobador.

Avui ha canviat d’alcoves.
Ara que ha perdut les claus,
una barraca de toves
li sembla tot un palau
on la seva cançó s’alça
per un plat i un got de vi.
Pastores i taverneres
són les seves flors de nit.

Tot s’esfulla en la tardor.
Ja era vell el trobador.

I demà quan el sol surti
ha de seguir el seu camí.
Arribarà en un altre poble
i se n’anirà d’allí
amb les sabates foradades,
la roba plena de pols,
i a la boca tremolosa
s’endurà el seu cant ben dolç.

Autor: Joan Manuel Serrat

La cançó anterior, Balada per un trobador d’en Joan Manuel Serrat, va ser editada per primer cop al disc Ara que tinc vint anys (1967). En Pau Riba en fa una particular interpretació al seu  disc Virus laics (2008). Una interpretació més clàssica és la que fan Nelson Poblete i Pau Romero al vídeo següent:

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia

Tagged with: , , , , , ,
Arxivat a Altres
2 comments on “Balada per un trobador
  1. Tomàs ha dit:

    Pensant una mica en aquest estil de vida tant dur, ens podem arribar a plantejar si aquest “ofici” era per menester, és a dir una maner com una altra de guanyar-se la vida, era vocacional o passava de pares a fills?

    En tot cas, tret d’alguns casos especials, segur que aquesta vida ambulant portava en si mateixa moltes aventures i desventures.

    • Oriol López ha dit:

      En realitat, a l’edat mitjana, hi havia dos oficis molt estretament relacionats però diferents i sovint els portaven a terme persones diferents, el trobador i el joglar; normalment el trobador era qui feia les composicions i el joglar era qui les interpretava i difonia. El primer solia ser una persona culta, si més no, amb una certa formació, molts cops pertanyent a la noblesa; el segon, que solia combinar les seves habilitats interpretatives amb d’altres com malabarismes, acrobàcies o altres habilitats, segurament portava una vida una mica més nòmada i dura.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: