D’on li prové l’autoritat, al Duran?

Josep Antoni Duran i Lleida ho deia amb tota contundència: “Tinc autoritat per dir que Europa no reconeixeria la independència”. I d’on li va l’autoritat per a dir-ho? Una cosa és que ell cregui, i amb raó, que per a la seva carrera política pensada sempre en clau espanyola no li convé la independència de Catalunya. Podria ser altament beneficiosa per al país i per a cada un dels catalans, però no per a ell que viu de les engrunes que esgarra d’Espanya, i d’aquesta mateixa història de viure esgarrapant engrunes.

Jo no seria tan il·lús com per a pensar que el procés serà fàcil i senzill: una proclamació unilateral per part del Parlament i un referèndum on el poble digui lliurement quin vol que sigui el seu futur, amb l’ordre que sigui, i tot seguit Europa ja ens recolzaria. Certament, la cosa no aniria així. D’entrada, la comunitat europea se’n rentaria les mans adduint que és un afer intern dels “espanyols”; s’entén, dels espanyols i dels seus subjugats. Només quan veiessin una ferma convicció dels catalans, començarien a admetre que cal respectar la voluntat democràtica dels pobles i a contracor admetrien que caldria l’inici de negociacions entre les parts. Els espanyols, i Duran entre ells, per suposat que negarien que existís cap “voluntat democràtica del poble” perquè negarien, com han negat sempre, l’existència del poble català; i, per tant, per ells no hi hauria “parts” per a negociar. A l’estil Gaddafi intentarien negar i criminalitzar el poble que reclama la llibertat amb l’esperança que la comunitat internacional se’n rentés les mans. Aleshores, com en el cas de Líbia, vindrien els càlculs dels diferents països europeus: què els podria sortir més a compte, un Estat amb tensions internes o la creació d’un nou Estat; que hi podria perdre cadascun d’ells amb una Catalunya independent; fins i tot andalusos i extremenys, si fessin càlculs, podrien concloure que els sortiria més a compte que Catalunya no computés en el conjunt d’Espanya a l’hora de rebre fons europeus. I al final, tot dependria no pas de la voluntat inicial d’Europa per a reconèixer la independència de Catalunya, que a priori segur que els faria basarda, sinó de l’acció decidida dels catalans i del convenciment que ells tampoc hi tenen res a perdre.

Però, a què ve, doncs, aquesta insòlita arrogància de Duran i Lleida per atribuir-se una mena d’autoritat fins i tot per a parlar en nom d’Europa? Des de Convergència mateix se li ha conferit una mena d’autoritat moral que li permet moure’s com a primer ministre al Palau de la Generalitat, sense formar part del Govern. És el contrapès que necessita l’Artur Mas per no veure’s arrossegat per la inèrcia i la lògica independentista que guanya adeptes també a les files convergents. I l’Artur Mas no està disposat a donar cap pas endavant fins que no tingui clar que al final del procés ell serà al capdavant del bàndol guanyador; no fos cas que, com el Duran, s’hi jugués la carrera política.

Josep Romeu

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: