Una cadena de desastres porta el doctor Pericard, finalment, a donar per finit l’intent de crear una “humanitat artificial”. Frederic Pujulà retrata així, àcidament, a Homes artificials (1912) els fracassos successius dels “reformadors il·lustrats”. Dels dotze homes del primer i únic lot, ja tan sols sobreviuen deu, tots menjats, d’una manera o una altra, per una hubris particular. El doctor Pericard es decideix a occir els deu homoides. La mortalitat de la humanitat es basa en les quatres opcions de “malaltia”, “senectut”, “vessament brutal de la sang” i “destrucció vandàlica d’una entranya essencial a l’economia del cos”. Pericard pensa en primer terme en la senectut. Deixar-los morir de vells? No ben bé, ja que Pericard, de la mateixa manera que els va fer madurar vint-i-cinc anys en qüestió de minuts, també els pot fer envellir en un tres i no res. Pericard atribueix l’envelliment a “l’oblit” o “crueltat” dels déus, reflectint les dues visions que la biologia moderna ha tingut envers la senescència (oblit: és a dir, errades en el programa genètic de desenvolupament que no han pogut ésser esborrades per la selecció natural; crueltat: acumulació inexorable i necessària de xacres, consubstancial al propi programa genètic de qualsevol organisme pluricel•lular de reproducció sexuada). Però Pericard s’adona que això seria una destrucció. Com també ho seria l’ús de patògens. En la col·lecció de brous de microbis patògens del doctor Pericard hi ha el bacil de Koch (l’agent causal de la tuberculosi), el bacil vírgula (l’agent causal del còlera), el bacil de la sífilis, el bacil phymogenus (l’agent que en l’època de Pujulà es creia causant del lupus), el bacil de la lepra. També disposa el doctor Pericard de “cent virus diversos”, com el virus de la verola, el virus del càncer (en l’època de Pujulà la teoria viral del càncer era força difosa encara), el virus de l’escarlatina, el virus de la difèria. Però també tot aquest arsenal és descartat pel vegetarià doctor Pericard.
Eta i la majoria silenciosa
Eta és el setè homoide, com indica la lletra de l’alfabet grec. Com en el cas de Zeta, també el naixement d’Eta, l’extracció de la campana de vidre, és traumàtica. Eta s’havia fet massa gran en relació a la campana.
Eta no té caràcter ni criteri. Viu i prou. Per això mateix, dista dels excessos i estereotips dels seus companyons. Si és que no considerem una excentricitat mancar d’excentricitats definides.
Eta, doncs, rarament topa amb els altres deu homoides. És clar que hi ha excepcions. Quan l’interpel·len, Eta no s’hi vol mullar, i això, segons com, ja és mullar-s’hi.
Per exemple, Theta, després d’una crisi religiosa, començar a atacar els seus antics ídols, el company no-nat Èpsilon, i el creador mateix, el doctor Pericard. Theta, amb ràbia, interpel·la Eta, “Tu que n’opines, d’Èpsilon, i del doctor Pericard, que ens va fer?”. Eta, que llavors reposava al peu d’un arbre, contemplant el vol d’una mosca, respon “Jo? Jo no tinc cap opinió”. Eta no havia compartit la devoció religiosa de Theta envers la mòmia d’Èpsilon i envers el doctor Pericard, però ara tampoc no havia de compartir la falera blasfema de Theta. En sentir la resposta, Theta comença a bufetejar Eta, per no donar l’única resposta correcta possible: “Èpsilon és llavor de femer, i el doctor Pericard no existeix!”.
Malgrat les bufetades puntuals de Theta, la vida d’Eta continua plàcidament. Quan Beta inicia la sèrie d’experiments analítics sobre el propi cos, a la recerca de quines en són les parts essencials, Eta s’hi mostra indiferent. Eta encarna, doncs, la indiferència a qualsevol novetat, un conservadorisme passiu. És cert que Eta no fa res per ajudar a Beta en aquest procés suïcida, però tampoc no fa res per impedir-ho.
El doctor Pericard contrasta la indiferència d’Eta amb la curiositat activista de Lambda. A diferència dels altres casos, opta per no fer cap xerrada psicoanalítica ni amb Eta ni amb Lambda. Convertir Eta en curiós, i Lambda en indiferent, no alteraria res l’equilibri del jardí.
Qui tacet placet, diu l’adagi llatí. Els grans mandataris dels nostres dies confien habitualment en aquesta majoria silenciosa i en fan sempre, com Nixon, apel•lació, per deslegitimar els moviments de protesta o les veus crítiques. Si en una ciutat de 3 milions d’ànimes, s’hi manifesten 100.000 persones contra el govern, el govern sempre pot dir que 2.900.000 de persones no s’hi han manifestat. És clar que, els nombres també ens diuen que 0 persones s’han manifestat en favor del govern. La majoria silenciosa no és tan sols majoria, sinó també silenciosa.
Dídac López
Des de la Mediterrània 