Els dotze homes artificials del doctor Pericard (X) – Kappa i la força bruta

El relat base dels “Homes artificials” (1912), de Frederic Pujulà, és un conte publicat al número 207 de Joventut, el 28 de gener del 1904, titulat “El Codi de la No-llei, o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual”. Tant el conte del 1904 com la novel·la del 1912 constitueixen, entre d’altres coses, una paròdia dels moviments de “redreçament” de la humanitat. És una paròdia que deu la lucidesa al fet que el mateix Pujulà s’incardina en l’espectre del “progressisme”. Pujulà es llicencià en dret el 1902. Aquell mateix any, Pujulà publica Francisco Pi i Margall, que assenyala la voluntat de trobar una síntesi entre el republicanisme federal i el moviment autonomista català. Pujulà, col·laborador de Joventut, pertany al sector més d’esquerres de la Unió Catalanista. Les seves concepcions socials, força personals, es reflecteixen en les obres teatrals, particularment en les escrites amb Emili Tintorer. En el 1905, Pujulà és un dels fundadors de la societat “Espero Kataluna”, que vol difondre la llengua i els valors del moviment esperantista. Pujulà veu en la “internacia lingvo” del doctor Lazarus L. Zamenhof no tan sols un vehicle de comunicació entre els pobles, sinó també una eina per tal que la llengua de cap poble no s’imposi a cap altre. És en el novembre del 1905, quan Junceda publica la famosa caricatura al Cu-cut!, que desencadenà l’assalt a la redacció del Cu-cut! i de la Veu de Catalunya per part d’un grup de tres-cents oficials de l’exèrcit espanyol. Pujulà expressa la seva condemna d’aquest assalt en la revista parisina Tra la Mondo, a la qual cosa segueix una polèmica entre Pujulà i esperantistes espanyols, un dels quals el denuncià. Pujulà passà a Perpinyà, i d’allà a París. És llavors que coneix la també esperantista Germaine Rebours, amb la qual es casa, guanyant poc després la ciutadania francesa. La implicació amb el moviment esperantista el porta a presidir el V Congrés Internacional d’Esperanto celebrat a Barcelona el setembre del 1909, sota el clima enrarit posterior als fets de juliol. L’estrena de La Veu del Poble i El Poble de la Veu (1910), ens mostra que reparteix a tort i a dret, tant als conservadors de La Veu de Catalunya com als progressistes d’El Poble Català. L’esclat de la Gran Guerra, l’agost del 1914, el sorprén a París, mentre preparava una representació en esperanto del Misteri de dolor, d’Adrià Gual. Pujulà va haver de combatre en els rengles de l’exèrcit francès. Després de l’armistici, el 1918, torna a una Barcelona on el catalanisme polític resta a les mans de la Lliga Regionalista, i el moviment cultural és nítidament noucentista. A 43 anys, Pujulà és identificat amb el modernisme de la generació anterior, i els dies de la Joventut queden definitivament lluny.

Kappa o la força bruta

Tots els homoides dels Homes artificials són marcats per l’excés. Quan el doctor Pericard prova de psicoanalitzar-los i menar-los pel bon camí, únicament aconsegueix de dur-los d’un extrem a l’altre.

Kappa és el desè homoide, i el novè dels qui arriben a l’edat adulta. De nadó, Kappa “tenia el crani bombat com una campana de vidre”. Després de la maduració, Kappa és el més alt de tots, amb una constitució descomunal (“d’espatlla a espatlla hi tenia un metre”). El mateix doctor Pericard tem per la seva seguretat, quan la còrpora musculada de Kappa se li atansa a la cara “fins a dos travessos de dit”… Però aquesta proximitat es deu no pas a l’agressivitat, sinó al fet que Kappa era curt de vista.

Després del foc que destrueix bona part del laboratori del doctor Pericard, a Kappa se’l troba “fent miques la incubadora que l’havia gestat”. Poc més tard, Kappa demostra al doctor Pericard “una mania autoritària”, el govern de la força bruta, i li declara que riu de la feblesa del doctor, i que “jo sóc més fort que tu, perquè tu amb la teva por reconeixes la meva força, i vull que des d’ara facis el que et manaré… i, si no em plauen les teves obres, les teves obediències i les teves mercès, l’esmicolaré entre les meves mans”. Davant una demostració de força, el doctor Pericard li fa tota una declaració: “Seré el teu esclau; faré tot el que em manis. Si tu ho vols, mataré els teus germans; si no ho prefereixes, els perdonaré la vida. El meu braç et pertany, la meva intel·ligència despareixerà davant la teva… Jo seré l’enginy, tu la pensa directriu; jo seré l’eina, tu el braç; jo el braç, tu el cap; jo el cap, tu l’esperit…”

Kappa, doncs, encarna al “guerrer”, a aquella mena de lideratge que Max Weber atribuïa al “monopoli de la violència”.

L’entrevista amb Kappa

El doctor Pericard cita després d’uns dies Kappa al despatx, tenint cura de què entre els dos hi hagi una barricada de taules, cadires i altres mobles. Kappa hi apareix amb tota la cerimoniositat absurda dels militars. El doctor Pericard li fa un discurs sobre la violència. La part més rellevant per als horrors que eren encara a venir en el segle XX diu: “Si et cal matar, oh Kappa!, mata amb desordre, sense mètode, sense servir cap regla, barroerament, com a fill de la Natura, d’una Natura no perfeccionada; perquè el progrés, l’estudi, la perfecció aplicats als actes bàrbars, resulten un sarcasme”.

La reflexió de Pericard sobre el fet que l’autèntica fortalesa no es troba en la força bruta sinó en la capacitat de resistència, trastorna Kappa. I Kappa fa una promesa de no-violència: “des d’ara, per ésser ben fort, no exerciré la meva força directament, sinó que deixaré que els altres l’exerceixin sobre mi, per demostrar amb la meva passivitat que llurs cops són febles per a la meva fortalesa”.

El doctor Pericard es desespera. Kappa va d’un extrem a l’altre. Debades, prova de convèncer-lo que allò que ara ell entenia que era força “no era sinó feblesa miserable, la més miserable de les febleses”.

Un dels passatges de la resposta del doctor Pericard resona fins a les nostres orelles un segle més tard: “Li vaig explicar fil per randa que jo coneixia un poble d’homes que havien esdevingut esclaus per llur covardia i que, mancats de força i de braó per a deslliurar-se de llurs dominadors, però no pas mancats de pretensions i d’immodèstia per a voler-se fer passar per reflexius, també havien enlairat la teoria que la verdadera força està a saber rebre els cops i les injúries serenament i sense protestar. Vaig aclarir-li que aquells homes esdevenien més pobres cada dia i més ignorants i migrats, car no sols llurs dominadors es reien de llur fortalesa teòrica més gran, sinó que, a més a més, ells mateixos havien hagut d’abandonar tota mena d’estudis per a destinar tot el temps a trobar noves rialletes i nous gestos d’ironia per a poder contestar les encertades, i plenes de poc miraments, urpades dels tirans”.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: