Fòssils, ciència i negoci il·legal

Aquest post va amb els de la categoria “Societat” i en concret, dins la subcategoria “Si hi ha algú que estigui disposat a pagar per quelcom, hi trobarem algú suficientment necessitat per fer el que sigui per anar-ho a buscar on sigui i com sigui”.

Actualment el tràfic d’objectes extrets il·legalment de jaciments arqueològics i entre aquests especialment els Fòssils, és ja en alguns països el tercer mercat, just per darrera del de la droga i del de les armes.

Centraré el post en el cas dels Fòssils.

Malgrat la legislació és diferent en molts dels països del món, la majoria els considera “patrimoni nacional” i per tant el seu tràfic està regulat i el que circula per altres vies, és il·legal.

EEUU, Suïssa, Japó i Alemanya són les principals destinacions del mercat il·legal. La fira de fòssils de Tucson (EEUU), és la més important del món.

Qualsevol manera és bona per treure il·legalment una peça per vendre-la a un bon preu. Un dels sistemes utilitzats és comprar fòssils sense valor comercial, per exemple al Marroc, i un cop arriben a Buenos Aires canviar-los per altres de gran valor. Un cop el carregament arriba a la destinació final és molt difícil que a la duana detectin el nou carregament, un cop ha estat visat en l’anterior port. A més de persones individuals, hi ha xarxes mafioses que controlen aquests mercats.

Al que és Amèrica del Sud, Argentina i Perú són dos dels països on hi ha jaciments més importants i també on s’ha detectat un nivell més alt de tràfic il·legal.

Fins i tot hi ha un nom per a les persones, generalment camperols que coneixen la zona, que es dediquen a aquestes pràctiques. Són els Huaqueros, molts dels quals han deixat de buscar jaciments tradicionals per centrar-se en els de fòssils, davant la font d’ingressos que significa actualment.

Hi ha zones tan extenses on es troben restes fòssils, que a les autoritats els és impossible de controlar una superfície tan immensa.

A la zona de Paracas (Perú), a la foto annexa, una zona de jaciments de fòssils marins, un dent de tauró gegant prehistòric es ven per uns 200 dòlars. Un import proper al salari mínim d’un treballador.

A la Patagònia (Argentina), un ou de dinosaure pot valer més de 6.000 dòlars, en un país amb un salari mínim d’uns 500 dòlars.

A l’altre costat del món destaca per sobre de tots, la Xina, on el tràfic de fòssils ha anat despertant poc a poc. El rendiment és tan gran que molts camperols es dediquen a la cerca de fòssils en les grans regions riques en jaciments.

Hi ha pobles en aquestes regions on la majoria dels seus habitants es dediquen a aquesta pràctica. La pròpia Xina, reconeixent el fenomen procura, mitjançant els seus Instituts de Paleontologia, “llogar” els serveis d’aquests camperols. Una mesura en la que hi guanyen tots, per al govern significa un menor nombre de extraccions il·legals i per als camperols una tasca que els reporta més guanys que la del camp.

Paral·lelament a aquestes feines, també n’hi ha la d’aquelles persones que busquen un cop de sort i van a la cerca de fòssils pel seu compte. Esperen trobar un bon jaciment o un fòssil important per a la ciència que els solucioni la vida.

En aquesta cerca molts s’ho juguen tot. Excaven les muntanyes sense cap mesura de seguretat. Fan túnels artesans sense formació prèvia en aquesta mena de tasques, sense il·luminació i sense mesures de seguretat, a la cerca d’una vida millor.

Un sol ou de dinosaure els pot significar més dels que els hi dona el camp en 1 o 2 anys de dur treball.

Els paleontòlegs occidentals que investiguen en aquestes zones expliquen que els accidents mortals en aquestes mines artesanals són freqüents i es compten per centenars les víctimes mortals que hi pot haver al cap de l’any.

Els investigadors occidentals cerquen fòssils únics, aquells que tinguin una significació en la seva investigació o que clarifiqui de l’evolució d’alguna espècie. És la cerca de les baules perdudes.

Curiosament això ha despertat un altre mercat alternatiu, i igualment il·legal, el de la falsificació de fòssils.

Un cas extraordinari es va donar fa uns anys quan uns paleontòlegs nord-americans varen comprar un presumpte fòssil que significava la demostració de la relació entre els dinosaures i els ocells. El nomenat “Archaeoraptor” (a la foto) es va publicar a la revista National Geographic i va ser notícia arreu del món.

Poc més tard, es va saber que era un muntatge de diversos fòssils reals però ajuntats hàbilment en una composició única per un camperol de la regió de Liaoning, una de les més riques en jaciments.

En aquesta regió, molts treballadors i camperols no arriben a guanyar 1.000 dòlars a l’any. És fàcil d’entendre doncs que davant de la febre occidental per comprar tot allò que sembli una peça única, dons la busquin encara que sigui jugant-s’hi la vida, i si no la troben, doncs se la inventen.

Estem davant un fenomen alimentat, per una banda per la investigació i en alguns casos, la recerca de l’èxit fàcil a compte dels demés, i per una altra banda per la picaresca i la necessitat dels més febles.

Tomàs Ramos – http://trt2009.wordpress.com