Els dotze homes artificials del doctor Pericard (i XII) – Mi i el vici de judicar els altres

Arribem a la conclusió d’aquesta sèrie dedicada als “Homes artificials” (1912), de Frederic Pujulà, amb motiu dels preparatius de l’Any Pujulà, que commemora el Centenari d’aquesta obra que constitueix una de les primeres expressions de la literatura de “ciència-ficció” en llengua catalana. Pujulà tenia 35 anys quan va publicar aquesta obra. Poca gent que més modernistes com ell podien gosar parodiar els “metges-filòsofs” que a través de les tecnologies biològiques i sociològiques volien “regenerar” la humanitat. Pujulà era encara d’un tarannà nítidament modernista quan va sortir de la presó franquista el març del 1941. En els anys més negres de la repressió, Pujulà s’integra en la lògia Justícia, de Barcelona, pertinença que li valdrà el 1947 un procés davant del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, i una condemna de dotze anys de presó, que restà en suspens. Pujulà, a 70 anys, no es rendeix, i dedica els seus esforços a la revitalització del moviment esperantista i del catalanisme cultural. Així doncs, és un dels col•laboradors “des de l’interior” amb revistes com Pont Blau, editada a Mèxic, o Ressorgiment, editada a Buenos Aires, on signa de vegades com a “Frederic de l’Empordà”. El 1949 guanya l’Englantina d’Or (el premi a la composició patriòtica) en el Jocs Florals de l’Exili celebrats a Montevideo, amb “Ai, de tant esperar!…”. El 1951 fou un dels conferenciants del XII Hispana Kongresso de Esperanto, celebrat a Terrassa. El 1958 publica el que seria el seu darrer llibre, Palamosines. Cants a la Costa Brava. Quan li pesaren massa els anys, anà a viure amb el fill, Frederic Pujulà i Mas, a la localitat provençal de Bargemon, on es moria el 14 de febrer del 1963. Així doncs, el 2012 és el Centenari de “Homes artificials” i, el 2013, es compleix el mig segle de la desaparició de Pujulà, una figura que resum unes pors i unes esperances que conserven, potser tristament, plena actualitat.

Mi o el jutge dels altres

La lletra dotzena de l’alfabet grec és la Mi (o Mu). Quan el doctor Pericard bateja per ordre alfabètic els dotze homoides del primer (i únic) lot que aconsegueix fabricar, en fa una excepció. El segon dels homoides és tan petit, que decideix batejar-lo amb la lletra Mi, i trasllada la Beta per al dotzè homoide. Mi, en efecte, és quatre vegades més petit en volum i pes que els altres germans supervivents (onze de dotze). La lletra Mi també és la lletra que simbolitza la milionèssima (la mil·lèssima de la mil·lèssima) de les unitats del sistema internacional. Què pot ser més petit que un micròmetre (µm) o pesar menys que un microgram (µg)?

Mi es diferencia de bona part dels altres onze homoides en el fet de no mostrar la mateixa tendència a l’entotsolament. Així, la mania de Mi consisteix no pas en un defecte personal, en una manera de comportar-se, sinó en un interès en saber i en jutjar allò que fan els altres. Així doncs, quan el doctor Pericard demana pel parador de Theta, és Mi l’únic que el sap i l’únic que pot relatar la mania religiosa de Theta.

Mi té la pitjor tendència d’acord amb el parer del doctor Pericard, la de policia i fiscalitzador. Quan Iota, Delta i Gamma s’esbatussen pel valor correcte d’una obra artística, Mi ràpidament hi treu el cap per apaivagar-los amb la paraula. No li fan cas, però quan el doctor Pericard intervé, s’estima més sentir la versió de Mi. Actua Mi de manera desinteressada? El cas és que Mi aconsegueix de fer-se amb els dibuixos i els carbons que han promogut la disputa, amb el pretext que res no es podria decidir fins que s’escollís un àrbitre. El Leviatan de Hobbes, és clar, és el monstre que monopolitza el poder per tal que no es faci efectiu allò de “homo homini lupus”: però qui controla al controlador?

Els jutges

Pericard diu que “pocs vicis humans són tan incurables com el de sospesar amb pesos de bé i de mal les accions del proïsme”. Molt pitjor serà quan aquest vici esdevé ofici i “després del pes, posen preu a la mercaderia pesada”. Pujulà es refereix a la capellanesca (“posen el preu en llatí, mirant cap al cel, i us estenen pagarés a favor o en contra vostre, vencedors a la vostra mort i monetitzables a les banques celestials) i a la judicatura pròpiament dita (“us estenen documents de crèdit a la vista amb pagadors amb angúnies, llibertat, deshonor, o amb la vida mateixa”). Pujulà té clar que la segona classe és més perillosa que la primera, ja que davant dels capellans hi ha, si més no, el recurs de no escoltar-los.

El vici de judicar constitueix, segons Pujulà, una llosa que oprimeix els pobles. Així ens explica la introducció del sufragi:

Quan els homes, fatigats de la dominació exercida damunt d’ells per uns quants privilegiats, estaven a punt d’esmicolar tota trava i estellar tot ceptre, una ànima diabòlica els donà a entendre que l’elecció del dominador aportava dignitat a la corporació humana, i d’aleshores ve l’orgull i la satisfacció de l’existència electiva, que no ha pas fet callar, això no obstant, l’espetec de les fuetades ni ha disminuït el pes que abans massegava les espatlles. Abans els homes eren fuetejats: avui s’entrefuetgen.

Així doncs, la humanitat, en desconfiar dels “jutges professionals”, ha optat per arribar a un estadi on tothom judica tothom. Mi és un “humanista vocacional”. El pensament de Mi gira al voltant de la convicció que hi ha un Ordre, que exigeix un cert equilibri. Però com reacciona Mi, per exemple, davant de la violència que habitualment distribueix Kappa? Pericard ens diu: “Mi assegurava que els cops de Kappa entraven en l’Ordre de l’equilibri i en l’equilibri ordenat; ni més ni menys que entre nosaltres, els homes, on qui pica més fort fa millor pesada”.

Quan el doctor Pericard psicoanalitza Mi, quin canvi es produeix? Quan psicoanalitzà Kappa, el transformà de violent a mer resistent; quan psicoanalitzà Iota, el transformà d’artista figuratiu a abstracte, etc. Però quan psicoanalitza Mi, no es produeix cap canvi. Mi no pot passar d’un extrem a l’altre, perquè el “bon sospesador” cobreix tots dos extrems alhora.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: