Conte col·lectiu

Vull proposar un petit joc. No sé si sortirà bé o si serà un desastre. En tot cas, aquest és el meu repte. Crec que seria interessant escriure un conte col·lectiu. La mecànica del joc és senzilla. Jo iniciaré el conte i l’aturaré un un punt en concret. Després, mitjançant l’espai de comentaris, el podeu ampliar. L’únic que està prohibit és no continuar la trama on l’ha deixat el comentari anterior. No sé si serà un drama, una comèdia o una mena de relat interruptus. Això sí, em reservo el dret a continuar-ho i/o a acabar-ho. Ho fem? La història, com podeu comprovar, està inspirada en un quadre del meu pintor favorit, Edward Hopper.

HOTEL ROOM

La llum del matí penetrava amb força en l’habitació d’aquell hotel de Nova York. La Lisa, sempre amb el seu posat seriós, consultava l’horari de trens per saber a quina hora sortia de Grand Central aquell gran cavall de ferro que podria allunyar-la finalment de la ciutat. Somiar és de covards, – es repetia una vegada i una altra mentre els seus ulls es perdien entre destinacions, hores de sortida i arribades -.

La Lisa treballava de cambrera en un vell tuguri de Brooklyn. No era, ni molt menys, el futur que havia imaginat quan ara, fa cinc anys, va trepitjar per primera vegada la ciutat dels gratacels. Venia amb la idea de triomfar a Broadway però, quan va començar a fer audicions, es va adonar que aquell somni el compartien noies amb molt més talent que ella. Cantava bé i ballava millor però, tot i així, era conscient que formava part d’una legió de joves que ho havien deixat tot per una meta gairebé impossible d’aconseguir. Va aprendre en poc temps que el fracàs s’adhereix a la pell i arriba a esmicolar fins i tot el racó més profund del cor. Quan una llàgrima amenaçava amb relliscar pel seu bell rostre algú va trucar a la porta…

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
13 comments on “Conte col·lectiu
  1. Oriol López ha dit:

    Eren un trucar repetitiu i insistent i no va tenir més remei que deixar les seves càbales i aixecar-se a obrir. Va preguntar -Qui és?- però no va obtenir cap resposta i, de manera que, deixant de banda la prudència, es va decidir a obrir. Va quedar-se glaçada, davant seu…

  2. Sophia Blasco ha dit:

    Hi havia un missatger, portava una carta que duia estampat amb lletra grossa la paraula URGENT! i el seu nom i adreça.
    L’agafa la carta, acomiadà el missatger i tancà la porta.
    Va seure novament a la voreta del llit, obrí lentament el sobre i desplega la carta …

  3. L'avi Joaquim ha dit:

    … seria una carta de la seva família? o potser d’aquell senyor que una tarda li digué que potser ell podria fer quelcom per el seu futur artístic?, no acabava de decidir-se a llegir-la, havia vist que estava escrita a ma, amb lletra polida, amb paper car i el sobre no era d’aquells grogosos que feien servir les seves companyes, era blanc.
    Aleshores es decidí…
    .- ‘Estimada senyoreta, perdoni pel que em veig obligada a explicar-li, però si no ho fes Deu em castigaria eternament i jo no viuria en pau la resta de la meva existència.
    .- ‘Ara soc vella i ja no queda ningú viu dels que érem presents al seu naixement, i abans que jo mori vostè te el dret a saber que…….

  4. Maria Boix ha dit:

    El seu rostre es va il.luminar, els seus ulls ploraven, ara d’alegria. Llegia i rellegia aquella carta. No s’ho podia creure, l’havien triat per fer una prova, podia arribar a ser la protagonista d’un musical. Mirava la carta constantment, buscava alguna equivocació, però no la trobava. Ella era l’escollida. De sobte, es va aixecar i va començar a pensar en totes aquelles coses que havia de fer, anava d’una banda a l’altra de l’habitació

  5. L'avi Joaquim ha dit:

    ….. i ara quina branca del conte seguirem?…….

  6. Tomàs ha dit:

    (intentaré lligar ambdues branques…)
    …notava les cames i les mans fluixes, com si no fossin seves, tal era el seu estat d’ànim. Amb els nervis, el sobre i la carta se li varen caure de la ma. En tocar la catifa de dins el sobre va sortir el que semblava una fotografia antiga.
    Es va agenollar per recollir-la. A la foto es veia un home i una dona que acaronava dues nenes que tindrien, pel que semblava, poc més d’un any. Semblaven bessones.
    Al darrera de la foto, amb lletra nerviosa hi deia “Lisa, aquest són els teus pares. I com pots veure, tens una germana bessona”.
    T’he enviat un paquet postal que hauràs d’anar a recollir a correus. En allà hi trobaràs la veritat sobre el teu naixement i el perquè et vas haver de criar tota sola.
    També hi trobaràs l’adreça de la teva germana aquí a New York.
    No volia deixar de dir-te tot això en algun moment.
    Tots aquests anys he seguit les teves actuacions i crec que tens talent i et mereixes una oportunitat, així que he trucat a un amic que tinc a Broadway per a que anés a veure’t. Ha quedat impressionat i és el que t’ha contractat.
    Una amiga que t’estima.

  7. Maria Boix ha dit:

    L’avi Joaquim, quan jo ho vaig escriure, el teu no hi era, el vaig veure l’endemà, em sap greu, són coses que em passen…

    • Oriol López ha dit:

      De vegades passa, segur que els dos us vàreu posar a escriure la continuació gairebé alhora. En Tomàs, de totes maneres ha superat molt bé el repte. Continuem:

      La seva vida havia donat un gir i va decidir posar-se en marxa i anar a veure una germana que feia pocs minuts que tenia. Va agafar les quatre coses imprescindibles, se les posà a la bossa i sortí per la porta. Una nova vida començava.

    • L'avi Joaquim ha dit:

      Maria, no hi ha problema, l’amic Tomàs en sap un bon tros i ja esta arreglat.
      Soc administrador de dos fòrums de fotografia i col·laboro en varis mes, soc gat vell i la solució sempre es, o be escriure en un altre lloc i després copiar i enganxar després d’haver fet una actualització per veure si hi ha cap altre resposta, o be escriure aquí mateix i després del copiar actualitzar (F5) i respondre enganxant.

  8. Maria Boix ha dit:

    Gràcies Tomàs! L’avi Joaquim, en això de la informàtica faig el que puc, només fa un any que tinc ordinador, sóc autodidacta i no tinc gaire temps actualment. Sóc la llei de Murphy amb cames, coses com aquesta em passen molt sovint, així no m’avorreixo.

  9. L'avi Joaquim ha dit:

    ……..Una nova vida començava…..

    Aquell dia, en sortir al carrer, tot era molt diferent. Els sorolls eren mes alts i clars, però no per això l’hi molestaven. La mica de boira feia que aquell carrer de Nova York, normalment poc agradable, ara fos quasi be radiant. Sentia el soroll dels seus talons al caminar com si l’hi repiquessin dins el cervell amb un martellet de plata i en passar pel costat de la barraca de la florista sentí que aquella olor a cementiri que hi olorava cada dia s’havia fos i renascut per donar a llum a una olor a vida.
    Cap al final del carrer, allà on s’obria a la plaça, la llum del sol l’hi escalfa les galtes, el front i l’alegria de viure. Amb una corredissa pujà al bus per anar a cercar una nova vida….

  10. L'avi Joaquim ha dit:

    …… i, bet aquí un gos i bet aquí un gat i aquest conta s’ha acabat.
    Fa dos mesos i no hi ha resposta, llàstima…………..

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: