Per què els fatxes no fan pel·lícules?

Ahir es van anunciar les pel·lícules nominades pels premis Goya d’enguany. I quan els mitjans parlen d’alguna notícia relacionada amb el cinema espanyol, hi ha una reacció immediata per part de la premsa i de la opinió pública de dretes que es concreta en la frase: elcineespañolesumamierda. Després parlen sobretot de que la del cinema és una indústria injustament subvencionada. S’ha de dir, però, que són els mateixos que construeixen aeroports sense avions i parcs temàtics sense visitants. El problema per a ells és que, a més a més, les tres pel·lícules favorites estan dirigides per un socialista, un català i un basc. Això em porta a una pregunta de difícil resposta: per què els fatxes no fan pel·lícules? Si tan fàcil és fer cinema, si les subvencions de l’ICAA et permeten jugar amb diners públics sense cap risc per a la teva economia personal i si internacionalitzar els projectes i guanyar festivals arreu del món és a l’abast de qualsevol, per què aquests patriotes de la boina i la pandereta no ho fan? On són els cineastes de dretes? On són les pel·lícules espanyoles que glorifiquin les privatitzacions? On són els guions que demonitzin l’homosexualitat, el nacionalisme o el comunisme? On és aquell documental que provi la participació d’ETA en el 11M? Quin cineasta ha de fer un film que trobi les raons definitives de la col·laboració espanyola en la guerra d’Iraq? On és aquell treball cinematogràfic que demostri que la política d’Aznar va ser correcta? Per quina raó existeix una premsa de dretes, una televisió de dretes, una ràdio de dretes o una literatura de dretes, però no un cinema marcadament de dretes? Des de que no hi ha censura, els fatxes s’han oblidat de fer cinema? Han de confiar únicament en José Luis Garci? Sap José Luis Garci que el seu cinema fa pudor a naftalina?

No tinc respostes… ei, però al menys tinc preguntes.

En tot cas, oferiré idees als futurs cineastes de la generació “Amo a Laura”. Anomenaré a aquest capítol “pel·lícules que es podrien rodar amb diners públics d’un govern de dretes”. Vet aquí les meves propostes:

• Los lunes cara al sol.
• El traje que habito… me lo regalaron.
• No habrá paz para los indignados.
• Las alegres chicas de la calle Génova.
• Mientras duermes… yo me forro.
• Obreros al borde de un ataque de nervios.
• Todo sobre mi Soraya.
• ¿Qué ha hecho Camps para merecer esto?
• La vida secreta de las gaviotas.
• Fraga cumple cien años… o quizá no.

Tanmateix, aniré més enllà. Ofereixo una sinopsi del que podria ser la pel·lícula bèl·lica definitiva de la cinematografia espanyola de dretes:

Ánsar és un soldat entrenat per matar. Després d’haver participat heroicament en la perillosa missió de l’illot de Perejil, és reclutat per intervenir en la guerra d’Iraq. L’encàrrec que rep és trobar les armes de destrucció massiva que amaga el dictador Saddam Hussein. Després de superar un munt d’obstacles, aconsegueix penetrar en el palau de líder iraquià. Allà descobreix l’arsenal més important trobat fins aleshores. Cobreix algunes bombes amb la bandera d’Espanya i es fa una foto que arriba a la seu del carrer Gènova que la distribueix pels canals habituals (és a dir, la Ser, El País, Público i la premsa nacionalista que es foti). Al dia següent, els mitjans de comunicació internacionals es desfan en elogis i Ánsar torna victoriós a Madrid on és rebut com un heroi i és convidat a la llotja del Bernabéu, on veu com l’equip local guanya per deu a zero a qualsevol equip nacionalista.

El títol d’aquesta obra mestra seria Ánsar: la amenaza de un fantasma.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.