Etiqueta data caducitat, d’etiquetatge.cat, Flickr
Les últimes estadístiques demostren d’una manera contundent que la suma de ciutadans que comprarien abans un producte etiquetat amb presència majoritària del català (és a dir, només en català o bilingüe) supera d’una manera clara la quantitat dels que el comprarien amb presència majoritària del castellà (etiquetat en castellà o bilingüe). No cal dir que aquesta inclinació només funciona davant de situacions neutrals: Per exemple, si a tu t’agrada la tònica Schweppes i detestes la nova tònica Nordik, no canviaràs de marca per més que aquesta última s’etiqueti en català; ara bé, si a tu t’és indiferent una tònica o l’altra, sí que funciona la inclinació sentimental majoritària pel producte etiquetat amb presència de la llengua catalana.
Aquest efecte potenciador del consum provocat per la catalanització del producte també es dóna en els grans grups empresarials. Totes les enquestes, tant les de l’Administració com les de grups activistes i les d’institucions culturals i acadèmiques, ho demostren: Les empreses, grans superfícies, professionals d’alt nivell, etc., que aposten pel català, no sols no tenen el més mínim perjudici sinó que aconsegueixen, en molts casos, millores de rendiment econòmic. Una enquesta del diari Avui del 2001 en l’àmbit dels supermercats demostrava que els tres grups empresarials més dinàmics i expansius del sector coincidien amb els més catalanitzats. L’enquesta feia la mitjana entre retolació, cartells, catàlegs, fullets, web i etiquetatge de productes propis. El resultat situava en primer lloc Esclat, amb un 0% de presència única del castellà; seguidament Gran Kampió, amb un 1,1 %, i el tercer era Caprabo, amb un 9,3%.
És això una contradicció respecte a la tendència lingüística dels catalanoparlants que havíem examinat fins ara? No, gens ni mica. Es troba perfectament en la línia del comportament dels catalans dels últims anys: Desmobilitzats, però no pas desconscienciats del tot. Si es troben el català al comerç, ho agraeixen, ho tenen en compte i se’n recorden. Si el notari pregunta als clients si volen que l’escriptura pública sigui en català, aquests respondran que sí (sempre que no comporti recàrrecs o retards). Si no els ho pregunta i la fa en castellà directament, aquests mateixos clients, probablement, no diran res. Per la mateixa raó, un consumidor d’una botiga de roba o d’una gran superfície agraeix els detalls en la seva llengua quan els hi ofereixen. I si no li comporta cap perjudici (en preu, en comoditat, etc.), se’n recorda i ho té en compte. Ara bé, si tots aquests detalls no hi són, tampoc no els troba a faltar.
Albert Branchadell, en el seu llibre La normalitat improbable (1995), és contundent en la seva apreciació: «Si els empresaris de Catalunya haguessin decidit donar el seu suport massiu a la normalització lingüística, avui la majoria d’empreses catalanes etiquetarien en català els seus productes, però això és molt lluny de ser així». Per què? Cal insistir en la constatació més terrible, la que ens deixa indefensos i perplexos davant de la crua realitat: Ara mateix, cap botiga, cap empresa gran, petita o mitjana, cap multinacional, cap gran superfície comercial, cap projecte cultural, no té cap excusa per deixar d’implantar el català (no ens esverem: si cal, al costat del castellà).
Lluís-Anton Baulenas
El fragment anterior, d’en Lluís-Anton Baulenas, pertany al seu llibre El català no morirà (2004), on podreu trobar més arguments, exemples i estadístiques sobre aquest tema i d’altres relatius a l’ús social del català.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Fa uns mesos l’ADEC (Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català) va fer una mostra a la Plaça Catalunya. Crec que les marques, almenys aquelles que produeixen aquí haurien d’etiquetar en català.
Vist que els arguments comercials i econòmics són a favor d’etiquetar en català, no entenc com l’argument de la pela no s’imposa com en altres àmbits i s’etiqueta en català, junt al castellà, si cal, per complir amb les 199 lleis que obliguen a etiquetar en castellà a Catalunya, com es denuncia al punt número 41 de l’informe següent de l’ONG Plataforma per la Llengua: https://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/2559/informeCAT.pdf
Des de les institucions s’hauria de fer el possible per acabar amb l’anormalitat que suposa que la llengua del país estigui marginada de certs sectors com seria el cas de les etiquetes dels productes que es venen aquí. També aniria bé que el català comencés a aparèixer als manuals d’instruccions dels aparells que comprem i dels prospectes.
Gràcies per l’informe de la Plataforma de la llengua, me l’he descarregat per llegir-me’l més tard.
Estic molt d’acord amb el teu post.
Als empresaris, tret d’algunes excepcions, els mou la pela. Si etiquetant en català venen més, etiquetaran en català, i en turc si fos el cas.
En el món de la premsa ha passat igual. La Vanguardia ha fet el pas de sortir en català després d’uns quants anys en que El Periódico ha vingut demostrant que sortir en català li era rentable.
És un pas més cap a la normalització.
Ara bé, trobo que en aquest (nostre) País, tot costa molt, tot va molt lent.
Com dius, aquí tot es mou molt a poc a poc. A veure si, xifres en mà, i encara que només sigui per la pela, es van apuntant més empreses a retolar els seus productes i manuals en català. Com a consumidors també tenim el nostre paper, fent una cosa tant senzilla com triar preferentment i de forma sistemàtica aquells productes i empreses que no marginin la nostra llengua.
Tot va lent perquè s”intenta no fer enfadar ningú, malauradament vivim en un país on hi ha gent aquí i al país del costat que es posa molt nerviosa quan demanem poder llegir llibres, veure pel·lícules o llegir l’etiqueta d’un producte en català, això que per a qualsevol ciutadà del món hauria de ser el normal, que en el seu país pugués viure en la seva pròpia llengua, en el cas nostre vivim en l’anormalitat que si ho volem fer nosaltres en la nostra hi ha gent que s’emprenya com una mona.
Sí, ens estimen… La seva raó de viure és que no aixequem el cap.
En aquest assumpte cal que Catalunya faci com qualsevol país normal, no s’ha de tenir por de molestar alguna gent, si s’enfaden que s’enfadin.
L’etiquetatge no és més que un esforç simbòlic. Costa el mateix fer un pot de tonyina bilingüe que sols en castellà. La prova la tenim en consum que, per exemple, etiqueta en les llengües oficials de l’estat, o el carrefour que ho fa en portugués i castellà.
Tot és qüestió de voluntat, i d’això en fa falta molta, perquè podem viure en un mon en castellà en el que estem relativament còmodes, o exigir i canviar a un mon en el que la nostra llengua estiga present en botigues, bars, restaurants, supermercats, jutjats, metges…
Aquí, com a consumidors, tenim més força que no ens pensem, tan sols cal que, a igualtat de qualitat i preu, triem aquells productes que no discriminen la nostra llengua.