HDR Foc a la terra, de Joan Valls, Flickr
L’Administració de Justícia, al final del segle X, va deixar de ser una institució de dret públic on tots els homes lliures de la societat podien acudir, amb certes garanties, per arranjar els seus conflictes, i es va convertir en una arma privada a les mans de l’arbitrarietat dels poderosos. En el marc d’aquests disfuncionaments, alguns sectors de l’Església també semblaven haver perdut el nord. El suplement de riquesa creat pel creixement va atreure la cobejança d’alguns prelats, que es van llençar a un seguit de pràctiques simoníaques i violentes. […]
Els tribunals van esdevenir el marc d’expressió de moltes de les tensions de la societat. Amb el creixement econòmic van incrementar-se els plets i els pledejadors, i la justícia es va corrompre. Els jutges es deixaven comprar i la llei goda va esdevenir formulària. Els tribunals van renunciar a la recerca de proves objectives i molts litigis es van resoldre al marge dels tribunals, bé per acords entre les parts o, la majoria de vegades, per actes de força o proves aberrants, com les ordalies.
Les ordalies o judicis de Déu eren uns procediments judicials utilitzats a partir de mitjan segle XI per provar la culpabilitat o la innocència de la persona acusada. Aquesta era sotmesa a una suposada sentència emanada per voluntat divina, i això en detriment de l’aportació de proves escrites i testimonis orals. Hi havia diferents tipus d’ordalies: La prova dita caldària consistia a extreure una pedra de l’interior d’una caldera d’aigua bullent: si la mà en sortia cremada, és que l’acusat era culpable. La prova dita dels albats consistia a dipositar dos nadons (un de cada part enfrontada en el judici) en una bassa o una piscina: el qui s’enfonsava mostrava la innocència de la part que representava. Aquestes proves eren reservades als pagesos. La noblesa defensava el seu dret en duel. […]
Mercè Aventin
Els fragments anteriors pertanyen al llibre La Catalunya feudal (2005), de Mercè Aventin.
Sembla que l’expressió “posar la mà al foc” té el seu origen en les ordalies; un tan sols posaria la mà al foc si estava molt segur del que mantenia; en aquest cas, Déu faria que sortís il·lès per demostrar que duia la raó.
En el Dotzè concili ecumènic de l’Església catòlica (1215) es prohibeix finalment l’ordalia, encara que en aquest mateix concili es prenen altres decisions menys lloables, com les que es van prendre contra els càtars, contra els jueus i contra els musulmans.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Vist això i per malament que funcioni avui en dia la justicia, hem d’acordar que hem avançat. Malgrat en Divar i companyia…, s’ha avançat.
En termes generals crec que podem dir que sí, que hem avançat en justícia respecte del mil·lenni passat, encara que, potser, massa poc.
Sovint hem escoltat a algun conegut polític dient que posava la ma el foc per un altre polític imputat en casos de corrupció, llàstima que no hagués fet realment i en presència de la televisió.
Hi ha qui ho reforça dient “posaria la mà al foc, i no em cremaria…”