Al rescat, però amb il·lusió!

Com demanen el rescat de Catalunya els nostres governants? Doncs evidentment “amb il·lusió”, així mateix ens hem acollit a totes les línies de crèdit que hi ha, no ens en hem deixat ni una. Som uns addictes al deute, visca la rauxa.

Som el viu retrat d’aquelles famílies que al no poder pagar l’hipoteca varen tirar de la tarja de crèdit, al esgotar aquesta van reunificar el deute i més endavant van fer una trucadeta a “Cofidis”. A quina fase estem ara?, encara ens podem vendre l’or i les joies?, o potser ni això.

Els ciutadans som una mica justets, per això us votem de tant en tant. Però no crec que ho siguem tant com per no entendre que si no pots pagar el que deus, el fet d’anar demanant crèdits i més crèdits tan sols serveix per allargar i empitjorar el teu destí final.

Algú té a Catalunya o a Espanya els pebrots suficients com per sortir i dir la veritat?, algú s’atreveix a afirmar el que tots sabem?, que el problema no és ni la manca de crèdit ni la prima de risc, l’economia no és ni confiança ni un estat d’ànim, senzillament tenim un problema: no podem pagar el que devem. És ben senzill, i molt entenedor, a més, quan més triguem a acceptar-ho més endeutats estarem.

Per això i per moltes altres coses, cada vegada que escolto als nostres polítics dir segons quines coses no sé si riure o plorar, els seus “España va bién”, o “amb il·lusió”, per posar un parell d’exemples, son absolutament nocius per a la nostra societat. Deixem-nos de vaguetats i intents de manipular al votant i diguem tots a l’hora en veu alta la veritat, ho repeteixo: no podem pagar el que devem. Una vegada fet i acceptat això per part nostra i pels que ens han deixat els diners, ja podrem passar a la següent fase, a fer la gran pregunta: estimats països prestataris, que voleu cobrar?, el 30% del que us devem o el 100% de no res?. Això ens farà pobres però honestos, clar que de pobres ja ho som ara mateix…

Quant a MadeByMiki

::.·No sé que no sé res·.::