INTEL·LECTUALS

La paraula «intel·lectual» es fa servir molt alegrement. Jo sempre havia cregut que un intel·lectual era una persona que destacava per una bona formació humanística, un bon criteri i una demostrada capacitat d’anàlisi. Fa uns quants anys, el valor de la intel·lectualitat s’ha anat diluït tant que ara és complicat distingir un savi d’un neci.

D’altra banda sorprèn la facilitat amb què els intel·lectuals espanyols signen manifestos relacionats amb Catalunya. Aquesta setmana, un parell. Tan aviat defensen la unitat d’Espanya com un federalisme que mai no havien defensat. Enlloc del món no hi deu haver cap altre país amb tants intel·lectuals amb el bolígraf sempre a punt.

El 1981 es va presentar a Barcelona el «Manifiesto de los 2300». Volia evitar que el català fos preeminent a Catalunya, sobretot a l’escola. Entre els principals impulsors, n’hi havia dos que avui treballen en un mitjà digital de la dreta ultraespanyolista: Amando de Miguel i Federico Jiménez Losantos (Losantos és qui fa poc va dir que els catalans som «un cáncer para España»).

El 2008 una vintena d’intel·lectuals van signar un altre manifest, aquest «a favor de la lengua común» (una manera de dir per evitar dir que anaven en contra del català). Entre els signants, Álvaro Pombo i Fernando Savater, ideòlegs del partit UpyD, de Rosa Díez, la que fa un mes i mig exigia que el Govern espanyol suprimís l’autonomia catalana i n’exercís el control.

Els manifestos d’aquesta setmana no se centren tant en la llengua. La seva càrrega és política. No insistirem gaire en el contingut. Només destaquem que els darrers manifestos reprodueixen els mateixos errors de sempre: no apunten cap responsabilitat espanyola en l’auge de l’independentisme, neguen la legitimitat dels arguments («Cataluña (no) está sometida a un expolio por parte de España») i culpen el poble català «en su particular idea de (convertir) España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos los malestares».

Ho rematen dient que «la afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado». Segons sembla ni Felip IV, ni Felip V, ni la Guerra de Successió, ni Franco, no han existit mai. Cap raó per convèncer els catalans de les bondats de ser espanyol; cap paraula d’autocrítica.

Ben pensat, aquests manifestos deuen anar destinats a un públic no català. És impossible que, des de Catalunya, cap persona amb un mínim de criteri es pugui identificar amb uns arguments tan allunyats de la realitat. Cap català no es pot deixar entabanar, per més «intel·lectuals» que siguin els signants, quan al darrere dels manifestos d’aquesta setmana hi trobem gent com Félix de Azúa, que va marxar a viure a Madrid perquè: «No queremos que nuestra hija sea educada en Cataluña» (Libertad Digital, 4/12/2011).

Amb tots aquests antecedents, és clar que per ser considerat un intel·lectual espanyol no cal cap compromís amb la defensa de la democràcia i la llibertat. ¿On eren quan ens van «cepillar» l’Estatut? ¿O quan es van recollir signatures contra l’Estatut? ¿O quan es va prohibir l’emissió de TV3 al País Valencià? ¿O quan hi havia federalistes només a Catalunya? Però, per més manifestos intel·lectuals que signin, els catalans ja fa temps que sabem de quin peu calcen.

 

Per Jaume Pros

Article publicat al setmanari El Vallenc, 9/11/2012

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “INTEL·LECTUALS
  1. Oriol López ha dit:

    Sí, per molt intel·lectuals que siguin, els catalans no som tan tontos com per deixar-nos entabanar per les seves mentides perquè coneixem la crua realitat en la que vivim.

  2. Miller ha dit:

    “Ben pensat, aquests manifestos deuen anar destinats a un públic no català. És impossible que, des de Catalunya, cap persona amb un mínim de criteri es pugui identificar amb uns arguments tan allunyats de la realitat.” I tant que va dirigit a Catalunya, a la Catalunya del PP i C’s, la dels suburbis, la que viu d’esquenes a tot el que sigui català: idioma, cultura, tradicions… I són molts…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: