Cantant dins l’infern

Memòries de guerra i exili, de Teresa PàmiesUna època [la postguerra espanyola i la segona guerra mundial] de la qual ens queden les cançons delicioses que van ajudar tota una generació a no caure definitivament a les urpes de l’estupor embrutidor de les presons i els camps d’extermini, de la repressió, de la corrupció com a sistema de vida; l’adulació a la força bruta, la renúncia als drets més elementals de l’home civilitzat.
Una cançó, un poema, podien enlairar l’ànim més decaigut. I, a poc a poc, poemes i melodies esdevingueren aliment i lligam d’homes i dones que no es coneixien, lligam i alçaprem. D’una cel·la de la presó a una altra; d’una barraca de camp de concentració a l’antesala de les cambres de gas, se sentien cançons que no tenien altre contingut i altre missatge que el de la seva bellesa: cançons de paraules que expressaven sentiments primaris, intranscendents, com una que em feien cantar a la Roquette quan jo hi era presa l’any 1939:

Il pleut sur la rou te,
dans la nuit j’écoute
le bruit de tes pas …

I la lletra, cadascú la interpretava com volia, com li convenia, com necessitava. Malgrat el meu accent i la deficient pronunciació que feia riure o faria riure ara, no tan sols m’escoltaven amb emoció, sinó que unes dones que mai no havia vist i que mai no veuria em corejaven la bonica, la malenconiosa cançó dels temps amargs.

[…] Ho Chi Minh ho va dir molt millor quan va escriure a la presó de Tring, a la Xina del Koumingtang, una cançó a la rosa o al so de la flauta d’un pres desconegut:

De sobte, puja a la cel·la un so nostàlgic,
l’accent del qual esdevé queixa,
i el ritme, sanglot.

I el cant a la rosa:

N’hi ha prou que la flaire de la rosa
entri en una presó
perquè udolin en el cor del presoner
totes les injustícies de la terra.

Els nazis en feien befa, de les cançons i les melodies tendres i romàntiques. Eren gent de tambors i trompeta, d’òperes wagnerianes i marxes militars. El seu menyspreu es mostrà de manera macabra quan feien acompanyar les tandes de condemnats a l’extermini pel gas o al patíbul per orquestres amb violins i saxòfons, obligades a interpretar Ramona, Ramona, o la cançó francesa ]’attendrai. No era un homenatge al gènere de la cançó, sinó l’escarni pòstum.

A tu, Micheline, quan eres a Ravensbruck, et van obligar una nit a cantar, sota la pluja i fins a caure extenuada, la cançó: A la belle fontaine, je n’irai jamais plus. I a l’espanyola Clara la van castigar, pel mateix sistema, a cantar «Si la nieve resbala, por el sendero, ya no veré a la niña que yo mas quiero, ay amor, si la nieve resbala, qué haré yo … ».

La Clara ja no ho pot recordar, però tu sí, Micheline, tu sí. Fou una manera d’escarmentar-vos per haver gosat cantar-la dins l’infern concentracionari. Aquella cançó era l’únic lligam amb la terra enyorada, amb el vostre poble. Cantar-la us ajudava a viure, i la Clara va morir cantant-la.

Autora: Teresa Pàmies

En el text anterior, Teresa Pàmies ens explica la funció que tenien les cançons en les presons i els camps de concentració on va anar a parar una part de la població, amb el triomf del franquisme, en acabar la guerra civil espanyola. Està extret del seu llibre Memòries de guerra i exili (2000), concretament de la part que correspon a una edició en llibertat revisada del seu anterior llibre Quan érem refugiats (1975).

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
7 comments on “Cantant dins l’infern
  1. Maria Boix ha dit:

    Ja ho diu la dita: “Qui canta, els seus mals espanta!” Mentre cantes, allunyes les cabòries. Riure i cantar, són bones teràpies en moments difícils. Per a elles també era una manera de “canviar d’escenari”. Cadascú té el seu mètode de desconnexió.

    Malgrat que deuria ser una mort dolorosa, la Clara va morir acompanyada per la seva cançó, maleïts, incultes i cruels nazis!

  2. Maria Boix ha dit:

    Gràcies a tu per facilitar la coneixença d’aquests horrors. És dolorós però tothom ho hauria de saber.

  3. Tomàs ha dit:

    La música o una cançó, és capaç de canviar l’ànim d’una persona, unir la voluntat d’una manifestació o fins i tot d’un poble. En situacions de joia o en les més extremes, és una realitat que la paraula i la música poden obrar miracles. Tenen la virtut de saber arribar molt endins nostre.

    • Oriol López ha dit:

      Cert, les cançons tenen un gran poder, per això els qui remenen les cireres, que en són perfectament conscients, subvencionen uns cantants i unes cançons i no unes altres i, en determinats règims, utilitzen fins i tot la censura i la prohibició directa dels cantants i les cançons que no s’ajusten als seus interessos. Gràcies per la teva aportació, Tomàs.

  4. ramonpitroig ha dit:

    El cant en circumstàncies extremes pot tenir sentits diversos i pot ser evasiu davant la desfeta. Però crec que hi ha un sentit d’aquest cant que cal tenir molt present: res ni ningú no ens pot robar la llibertat interior ni matant-nos. Proclames de llibertat de qui la tingui assumida fins al moll dels ossos.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: