No-nacionalisme i reductio ad Hitlerum

Puedes leer este mismo artículo en español aquí

En els últims mesos hem estat assistint a un augment, en freqüència i en intensitat, de les comparacions entre el nacionalisme o l’independentisme catalans i el nazisme. Una analogia el simple ús de la qual significaria, en qualsevol societat moderna i avançada, el descrèdit i la condemna automàtica cap al seu autor i la finalització immediata del debat, segons la Llei de Godwin. Aquests exemples de reductio ad Hitlerum, juntament amb el ja clàssic espanyol reductio ad etam, no són per desgràcia fets aïllats ni sorprenents, doncs sembla ser que existeix des de fa temps un sector de la població que, per motius que desconec, no es considera part d’aquesta societat avançada i opta per seguir participant activament en aquest despropòsit a força de vomitar porqueria d’aquest estil.

Aquestes comparacions formen part en realitat d’un discurs molt més ampli que inclou tot tipus de desqualificacions, amenaces, missatges apocalíptics, etc. És cert que aquest discurs ha existit i existirà sempre, i hem d’aprendre a conviure amb ell, a rebatre’l o a ignorar-lo. És l’efecte col·lateral de la democràcia i la llibertat d’expressió, atès que és impossible i no recomanable -a part d’antidemocràtic i lliberticida- tractar de controlar i censurar què diu cadascun dels milions d’individus d’una societat. Però el que sí és trist, greu i preocupant -i no hauria de ser tolerat- és que aquest discurs vingui de diputats, polítics, partits polítics, representants sindicals, fiscals, jutges, militars, periodistes, redactors, etc. Perquè quan membres de tots i cadascun dels pilars que sustenten un sistema democràtic sucumbeixen a aquestes argumentacions de baixa intel·lectualitat, és senyal que aquesta democràcia està malalta. I quan els elements de control i contrapoder dels quals disposa el sistema mateix no fan res per evitar-ho, és que es tracta d’una malaltia ja crònica i irremeiable i, per tant, el millor és desvincular-se d’ella.

Comparació entre un acte independentista i un del partit nazi perpetrada pel Partit Popular d’Altafulla

Sempre hi haurà algú que em dirà que això aviat serà el passat i que actualment ens trobem enmig d’un procés de regeneració democràtica i política. Sí, ja ho sabeu, l’entrada de nous partits polítics “que no son ni de izquierdas ni derechas” i “amantes de la libertad y la democracia” i que s’autoanomenen “no nacionalistas“. Sí, sí, aquests, els representants de la “societat moderna i avançada” que he esmentat més amunt. Sí? Segur? Doncs no.  Només cal passejar-se una estona per l’hemeroteca i buscar publicacions dels diputats de C’s (Albert Rivera, Jordi Cañas -usuari habitual de termes com ‘nazionalista‘ o ‘kukluxcat‘-, etc.) o dels seus anàlegs espanyols (com el bufó Toni Cantó), per veure quin és l’eix central del seu discurs. Oh, sorpresa! Però si aquests regeneradors representants de la modernitat resulta que estan entre els que amb més freqüència i intensitat ens diuen nazis, terroristes i feixistes!

Però què ha succeït perquè aquests autoconvençuts abanderats del no-nacionalismo modern i regenerador hagin estat abduïts pel clàssic discurs nacionalista espanyol més ranci i hagin sucumbit a aquests pseudoarguments que a Alemanya, per exemple, serien denunciables? La meva opinió és que s’han quedat estancats en el primer nivell del joc del raonament i no han arribat ni al punt de preguntar-se per les definicions de nacionalisme, d’identitat nacional o fins i tot de nació mateixa. Per a un no-nacionalista, les coses són així i punt. I quan algú ni tan sols es fa la pregunta, difícilment tindrà l’oportunitat d’aprofundir en la resposta. Dubto molt que sàpiguen sota quin criteri es pot considerar a una persona nacionalista i a una altra no, en el supòsit que existeixi una línia que els separi (al meu entendre, no hi és). Això sí, que no ho sàpiguen no impedeix que ells mateixos ja s’hagin creat el seu propi criteri: “Todo aquel que no se identifique con la misma bandera que yo es nacionalista“. Obviant que el simple fet de donar-li un significat -sigui “bo” o “dolent”- a una bandera ja és una forma d’imposar una identitat nacional i inherentment un principi de nacionalisme.

“Todo aquel que no se identifique con la misma bandera que yo es nacionalista”

Jo mateix sempre m’he considerat no-nacionalista, de la mateixa manera que em considero no-socialista, no-comunista, no-liberal, no-conservador, etc., en el sentit en què no comparteixo molts aspectes del nacionalisme, socialisme, comunisme, liberalisme o conservadorisme, respectivament. Però això no vol dir que sigui un ingenu, i per això dono per fet que en el fons sí sóc en part nacionalista, com també podria ser en part socialista, comunista, liberal, conservador, etc. Encara que, sincerament, m’importa un rave que se’m consideri una cosa o l’altra. No em ve de gust perdre ni un segon del meu temps a justificar alguna cosa que sap qualsevol persona amb sentit comú.

En aquest article que vaig escriure fa uns mesos explico per què estic a favor de la independència de Catalunya, i en aquest altre explico per què estic a favor de la immersió lingüística, i això no em converteix en un nacionalista, com tampoc em convertiria en un no-nacionalista el no fer-ho. Sóc nacionalista únicament perquè tinc una identitat nacional catalana? Sí? Doncs perfecte, ho sóc. Però llavors, també hauria de ser considerat nacionalista espanyol perquè sóc seguidor de La Roja, no?. Hauria de també ser-ho l’Albert Rivera quan publica les seves fotos i comentaris quan aquesta juga? Serà també nacionalista un brasiler que viu a Barcelona i té una bandera brasilera a la seva habitació? En resum, serà nacionalista tot aquell que tingui una identitat nacional o s’identifiqui amb una bandera? Doncs resulta que segons alguns il·luminats no-nacionalistas, la resposta a la primera pregunta hauria de ser sí i a les següents, no. Aquest raonament es pot explicar amb una única paraula: estupidesa.

Però és que la bateria de contradiccions i incoherències no acaba aquí. La llista del que jo anomeno “paradoxes no-nacionalistes” és infinita:

  • Vanar-se que les persones estan per sobre dels territoris per després oposar-se a consultar a aquestes mateixes persones en referèndum
  • Omplir-se la boca amb que els partidaris a la independència són minoria i no deixar que es dugui a terme un referèndum per comprovar-ho
  • Sentenciar que una consulta trenca la convivència i a la vegada defensar que la imposició de facto del ‘NO’ no la trenca
  • Visitar el consulat dels USA el 4 de juliol per a felicitar-los pel seu “Independence Day” i alhora manifestar que les declaracions d’independència son il·legals (deuen suposar que Thomas Jefferson estava signant en realitat les notes del seu fill o alguna cosa així. Si no, no s’entèn)
  • Acusar als independentistes d’etiquetar a “bons” i “dolents” mentre en paral·lel qualifiquen aquests suposats etiquetadors com a nazis, terroristes o feixistes
  • Criminalitzar la presència multitudinària de banderes en balcons, esdeveniments esportius, culturals, etc. i més tard dir el contrari quan aquestes banderes són espanyoles (vegeu figura més avall)
  • Aixecar polseguera per la suposada imposició del català i no dir ni una sola paraula per la del castellà (el dia que s’assabentin que entre 2009 i 2011 hi havia 202 lleis que obligaven a etiquetar en castellà i es van posar un total de 114 multes, en comparació amb les 0 multes per no etiquetar en català, els explotarà el cervell)
  • Criticar la despesa de Catalunya en política exterior quan aquesta es troba en el lloc 14 en el rànquing per habitant en aquest apartat (en altres paraules, de les 17 autonomies, n’hi ha 13 que gasten més que Catalunya) i representa un 54% menys que la mitjana espanyola. (Una dada: totes les ‘ambaixades’ catalanes juntes tenen un cost 10 vegades inferior que l’Instituto Cervantes i la RAE)
  • Criticar unes hipotètiques subvencions a Òmnium Cultural, entitat que des de fa anys renuncia a rebre subvencions, i no dir res dels 3,3 milions d’euros anuals que rep la Fundación FAES, presidida per José María Alfredo Aznar López.
  • Etc.

En fi, que em passaria hores i hores llistant contradiccions. Si en voleu més, només cal que busqueu “no nacionalista” a Google o Twitter, per exemple, y trobareu diversió per estona.

Exemple d’incoherència del no-nacionalismo

I és que, no ho oblideu, tothom és no-nacionalista respecte la bandera que no és la seva.

@jordibonastre

Tagged with: , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “No-nacionalisme i reductio ad Hitlerum
  1. […] Pots llegir aquest mateix article en català aquí […]

  2. Oriol López ha dit:

    Efectivament, el nacionalisme espanyol excloent és capaç de defensar una argumentació o la contrària, a cada moment en funció de la seva conveniència, i d’utilitzar falsos arguments per amagar la seva manca d’arguments.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: