Quan la il·lusió i el fanatisme ens perd

Recordeu el President Gaspar del Futbol Club Barcelona? De ben segur que sí. No passarà a la història com uns dels millors presidents del Barça però, podria fer-ho per un dels més -sinó el més- fanàtic i culer de tots. I no és pas cap cosa dolenta ser fanàtic (mentre es respectin els drets bàsics de la gent i les coses) i molt apassionat amb un tema; el problema és quan tens per davant una tasca que necessita defugir de les emocions i centrar-se en el més estricte raonament i la més estricte estratègia.

Faig aquesta reflexió pensant en el procés independentista i els seus agents més protagonistes. Actualment, la societat civil que la podem sintetitzar més concretament en l’ANC i fins i tot l’AMI. Molt tristament, sembla ser que els polítics no hi pinten res. Diu molt de la manca de lideratge que pateix aquest país. Ja ho vaig escriure en una ocasió i és que, des de Jordi Pujol, no hi ha hagut cap president digne de ser recordat per la història. No hi ha hagut cap líder-president de la Generalitat amb la gran empenta i emprenedoria d’ençà del President Pujol. Fixeu-vos que us parlo d’empenta i emprenedoria; no us parlo de carisma i estima. Si parlem d’aquestes dues virtuts, l’actual president Mas guanya sense sortir de l’autobús.

Per tant, qui marca el camí de la política actualment? Doncs l’ANC. Ahir van aprovar la seva nova ponència política i llegia una cosa que m’havia passat per alt i, francament, quan la vaig llegir em va entrar un escalfred. Es veu que en l’esborrany de la seva ponència s’invitava als ciutadans a prendre el control del país un cop es declarés la independència; es veu que ara ho han canviat (i així ho han aprovat i d’alguna manera me n’alegro malgrat no hi faci massa cas) i diu que han de ser les autoritats les que han de realitzar aquesta tasca. Si bé ja em sembla una cosa poc democràtica el que proposen en la campanya de Signa un vot (per cert, si algú em pot explicar per què van recollint vots signatures per declarar la independència l’onze de setembre de 2014 si han aprovat declarar-la per Sant Jordi del 2015, ho agrairé…), que proposessin que prengués el control el poble ja és… Al final sí que això del Signa un vot serà una sistema democràtic alternatiu i en el fons volen que regni l’anarquia. Que manin els ciutadans… Cadascú amb la seva pròpia llei. Va home va!

Però, bé, no em vull desviar massa del tema. Ahir es va desvelar quina en tenen pensada per l’onze de setembre de 2014. Per cert… Si tothom es manifesta, qui proclamarà la independència que demanen pel mateix dia? En fi… Faran -perquè jo no hi penso anar- una gran manifestació entre Avinguda Diagonal i Gran via per tal que en vista aèria formi una ‘V’; segons la seva presidenta (o segons he pogut llegir) una “v de via, de voluntat, de votar i de victòria”. D’aquí el títol. Tant de temps que portem alguns intentant debatre des d’un punt de vista racional, i d’altres s’entossudeixen a centrar el tema en l’emocional, passional i sentimental. No els nego la il·lusió i el fanatisme però, des d’un punt de vista estratègic i polític, és un gran error. Ja no ve d’un

No cal ser Nobel de sociologia ni política per veure i entendre que l’objectiu, no és la independència. No recordo que feia unes afirmacions semblants fa poc. Ens hem de centrar en els punts que ens uneixen; ens els objectius que perseguim. I, si l’argument per la independència que venem és identitat, sentiments i emocions, mai, repeteixo, mai, ens el compraran aquells que no sentin el mateix. Encara més. Si ens esmercem en centrar el debat per aquesta banda, els que no són patriòtics o catalanistes (anomeneu-ho com vulgueu) més que pujar el carro, el que faran és entendre que no hi estan convidats i s’hi posaran de cul. Fixeu-vos amb la feina dels de Súmate; per cert, aclamats a l’assemblea de l’ANC. Ells no venen patriotisme català perquè saben que no ho vendran als seus clients; tanmateix, l’ANC s’entossudeix amb el tema sentimental i, el més greu, fer una ‘v de victòria’. Nou error. Això no es tracte de vencedors i vençuts! Sembla mentida que encara ho hagin après. Es tracte de viure tots molt millor. Nosaltres, amb els nostres recursos, i ells amb l’obligació de treure’s les castanyes del foc que algun dia ens ho agrairan; total, ha d’acabar amb empat i contents tots. Qualsevol conflicte que acaba amb vencedors i vençuts, acaba malament. Si la Segona Guerra Mundial va ser el que va ser, precisament va ser perquè França va guanyar, humiliar, Alemanya al Tractat de Versalles; per cert, un tractat en teoria acabat amb taules.

Més tard també s’han afegit a la festa els de l’AMI quan el seu vicepresident (curiós que en Gaspart també ho va ser…) ha assegurat (segons El País): “Sea cual sea el escenario entregaremos las urnas, las papeletas, haremos todo lo que esté en nuestro alcance para poder celebrar una consulta absolutamente limpia y democrática”. Com ja vaig dir la primera vegada que vaig parlar de l’AMI i també la segona, si faran tot el que estigui al seu abast per poder fer una consulta absolutament neta i democràtica, el que poden fer és crear una marca blanca ells i l’ANC i presentar-se a les properes eleccions. L’ANC ja sabem que són majoria; d’altra banda, l’AMI agrupa a 687 dels 947 municipis catalans, per tant, amenaça als seus dirigents: “o proposeu la DUI al programa electoral, o farem companya per la nostra marca blanca”. Mira si n’és de fàcil. Però, és clar, això que està al seu abast i significaria anar a la idea no ho faran perquè possiblement topi amb els qui els dóna de menjar.

El vicepresident no ha acabat aquí. “Si en las próximas elecciones municipales el resultado es favorable a las fuerza que queremos una nación libre, nosotros nos exigiréis y a los alcaldes y concejales no les temblará las piernas y el pulso para hacer lo que ya hicieron el 14 de abril de 1931, subir a los balcones y proclamar la república catalana”. Fins aquí podíem arribar. Ara, a més, barrejarem política municipal amb nacional i acabarem sortint al balcó a anunciar-ho a bombo i plateret… És en l’àmbit nacional que es debaten els problemes nacionals i en l’àmbit municipal les necessitats dels residents. I quant al del balcó… Ja sabem quan va durar la proclamació de la República Catalana…Seriositat!

Francament, arriba un punt que no sé si la il·lusió i el fanatisme ens perd o realment ho fan expressament. Em podria creure qualsevol de les dues coses. Tinc clar, molt clar, que la independència és una cosa molt seriosa i, francament, o no se li estan agafant o l’únic objectiu és distreure el personal. Si us plau, demano, siguem seriosos; no és la primera vegada que ho demano (ho vaig fer quan parlava sobre el Signa un vot). Aquest és un procés important i s’ha de fer bé i sense martingales ni declaracions inoportunes; hi ha massa en risc. Ho haurien d’entendre. Com afirma Guillem Carol en el seu darrer article “No anem contra res ni ningú. Anem a favor i no mirem la sang, la llengua, ni la cultura. El que ens uneix és molt més profund. Més pur. Molt més real. Ens uneix la democràcia, la llibertat, un futur compartit i la il·lusió de viure millor. Això és Catalunya. La que érem, la que som i la que serem”.

Carles Costa – Quan la il·lusió i el fanatisme ens perd

_

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “Quan la il·lusió i el fanatisme ens perd
  1. JoanGalve ha dit:

    Hola Carles.
    Soc membre de l’ANC. Sense càrrec, sense una veu que tingui resò, sense posició elevada. Només membre de base, que fa el que pot en el seu temps lliure. Ho faig per que vaig pensar què podia fer jo per a ajudar a la independència i per que els mecanismes dels partits polítics per a assolir-ho no m’han acabat de convèncer.

    He llegit el teu article i no acabo de tenir una idea clara de quines alternatives proposes.

    Quan dius que és en l’àmbit nacional on es debaten els problemes nacionals et refereixes al parlament de Madrid? Si és així ho tenim molt magre. Els “mecanismes” previstos a la constitució per a debatre i canviar aquest assumpte de la sobirania són més be un parany per a dilatar en el temps qualsevol tràmit i malbaratar esforços, topant sempre amb el mur de les majories a nivell estatal.
    Si et refereixes al parlament de Catalunya, aquest és un parlament amb funcions molt limitades i sempre subordinades al govern central. Una llei que s’aprovi a Catalunya corre el risc de ser contrarestada per una llei estatal, d’àmbit superior, quan no de ser tombada al Tribunal Constitucional, el prestigi del qual està, si més no, en entredit.
    Respecte al Signa un Vot. Primer de tot, has d’entendre que a les paradetes de l’ANC la gent que interpel·la als vianants som voluntaris. Hi ha qui ha fet aquesta tasca un cop al mes o menys, hi ha qui no ho havia fet mai. És a dir: són voluntaris amb poca o ninguna experiència en el tracte al personal, que no tenen ben treballats els arguments i que, en molts casos es limiten a oferir-te un paper amb un argumentari escrit.
    Si haguessis parlat amb algun “apoderat” a les taules, t’haurien explicat que el que et demanen és que exerceixis el teu dret de petició. Tu tens el dret de demanar-li per escrit a l’autoritat que iniciï alguna acció. Tens dret a demanar al teu ajuntament que retiri una farola que et fa nosa, a demanar-li a la Generalitat que tregui els peatges on té competències, a l’estat a demanar-li que tregui els peatges a l’AP-7… No és una ILP, per que és una petició personal.
    Després l’autoritat a qui et dirigeixes, farà el que li passi pel folre amb la teva petició… a l’igual que amb la ILP…
    El que ha fet l’ANC és afegir un corol·lari: si es desestima aquesta petició, volem que aquesta signatura serveixi com a suport per a una DUI.
    A tu no et sembla un procés democràtic, per que no hi poden intervenir els que hi estan en contra. Penso que t’equivoques interpretant el Signa Un Vot: no són unes eleccions. És com si els partidaris del “No” a l’estatut van recollir signatures. Digues-li “lobby”.
    Respecte a “Sumate”, senzillament fan una feina complementària a l’ANC, i per això l’ANC no vol interferir. Les meves percepcions de les activitats al carrer són que és molt difícil arribar a determinats col·lectius: castellanoparlants molt condicionats pels mitjans contraris al procés.
    Més be penso que a l’estat li tenen pànic a la resposta, quan volen prohibir per tots els mitjans la pregunta. I si la prohibeixen i la bloquegen, què farem? Les declaracions de l’ANC i l’AMI, postulen diferents alternatives davant a la possibilitat que es prohibeixi la consulta tal i com està formulada. I són “lobbys”: grups d’opinió que intenten que les autoritats facin cas i actuïn d’acord amb les seves opinions. A l’igual que fa la PAH, que fan les companyies elèctriques.
    Be, no vull estendre’m més… hi ha tantes opinions i tants assumptes a debat…

    • Carles Costa ha dit:

      Hola Joan,
      En primer lloc, deixa’m donar-te doblement les gràcies. Primerament, per l’aportació i segonament pel raonament i argumentari; sovint, quan la gent no està d’acord amb alguna de les entrades, es limita a menystenir i tirar per terra sense cap mena d’argument.

      Permet-me anar desglosant tot el que em dius.

      La alternativa que proposa és simple i, pel que he llegit, finalment us hi heu decidit: DUI. Particularment, estic fart que es vagi marejant la perdiu. Em vaig oposar a l’estatut(et), al pacte fiscal i a la consulta; han passat 9 anys (des de l’estatut(et) i n’estic fart. Com explicava en l’entrada de la via del referèndum (http://www.ccm1714.cat/2012/09/la-via-del-referendum.html) i he escrit en tantes altres, la solució passa per eleccions i DUI. Així de simple

      Quant als àmbits. Quan parlo d’àmbit nacional em refereixo a Catalunya; no sóc com TV3(la seva) i tants altres mitjans que quan parlen de l’estat, es refereixen a l’espanyol. Conec perfectament la metodologia per modificar la seva constitució. No en tinc cap intenció. Ho vaig explicar/escriure el juliol del 2010 quan parlava de les vies per a la independència(http://www.ccm1714.cat/2010/07/vies-per-la-independencia.html). ÉS en l’àmbit de Catalunya que hem de treballar i que podem fer-ho. La DUI és perfectament legal i s’ha de fer en l’àmbit de Catalunya. El que volia dir és que no barrejaria els ajuntaments en tot això perquè a les municipals es debaten altres coses. A les municipals la gent vota és aviat persones i pot ser perfectament possible que hi hagi molts partits independents que ni els va ni els ve això de la independència i, en canvi, fan una feina excepcional al seu municipi. Per mi, és barrejar naps amb cols.

      Respecte el signa un Vot, sempre que n’he parlat he dit que no m’agradava però ho respecto; només faltaria. Sé perfectament que és complicat i admiro la bona voluntat de tots els que us hi dediqueu. Jo m’havia preparat conferències sobre la independència per les eleccions del 2010 i costa està informat, explicar-se i -al 2010- quan no ens feia cas ningú, a sobre és força frustrant. Tanmateix, d’aquí una mica el títol de l’entrada. Aquest és un procés complex i molt seriós i la bona voluntat no és tot; només dic això. Els que expliquin aquest tema, han de saber què demanen i sobre què parlen. En el meu cas i sobre l’entrada que et deus referir, la persona que molt amablement em va intentar treure el meu vot, no sabia què era una ILP (ara hi arribaré) i no sabia el que era una DUI (previsible desenllaç de la campanya).

      Com et deia, no és una ILP; em vaig informar degudament a la web de signa un vot. Estic d’acord amb les ILP i, de fet, com bé dius, la majoria se les passen pel folre; un bon exemple és la llei electoral que van presentar no sé qui. Ara bé, una petició d’aquestes per una cosa com la independència d’un país… particularment no la trobo massa bé precisament pel que dius, perquè això s’ha de decidir amb unes eleccions; com desitjo i espero que s’acabi decidint. Pel cas de l’estatut, tampoc ho vaig trobar bé. Sóc una mica romàntic de la política i de la democràcia. No em sembla democràtic perquè 1) no hi ha cens, de manera que no se sap qui vota (ben bé) 2) pot votar tothom (segons la web de l’ANC), fins i tot simpatitzants 3) no té suport institucional. D’altra banda, quin sentit té demanar el vot per declarar la independència l’11 de setembre de 2014 quan possiblement no se sabrà si prohibeixen la consulta o les eleccions (que no poden perquè seran eleccions autonòmiques normals i corrents) fins passada aquesta data? Per mi, l’ANC, entre altre coses, té un problema amb les dates. Com he dit en altres ocasions, no és un problema de dates, sinó de legitimitat democràtica i de tenir els deures fets. Jo ho tradueixo en uns eleccions on es doni el suport majoritari a la DUI, que s’obri un procés de negociació i durant la legislatura declarar la independència quan estigui tot lligat; on els actius i els passius, sinó caixes, subministraments…

      El tema de súmate te l’exposava perquè són l’exemple perfecte que no s’ha de barrejar ni confondre patriotisme amb independentista. Tristament, molt independentista ho confon. Em jugo un pèsol que ningú és capaç de convèncer a un castellanoparlant de la independència perquè s’ha de parlar català; és absurd. Cal trobar punts en comú i, aquest punt és el benestar. No es tracte de sentiments ni emocions perquè tothom té les seves, sinó de benestar. Parlar de sentiments, emocions i de vencedors i vençuts, allunya tot aquest col•lectius que 1) el necessitem i 2) es mereix tant com nosaltres el dret a viure millor tot i no sentir-se català.

      Vaig acabant i et demano disculpes pel rotllo ;-)

      Declaracions de l’ANC i AMI. Les primeres, respost en el paràgraf anterior. No em sembla encertat derrotar a ningú; tots hi hem i hi sortirem guanyant. El procés independentista no el visc en contra de ningú, sinó a favor de. Respecte a l’AMI, apel•lo a la seriositat. Com et deia abans, és un tema seriós i sortir al balcó a proclamar la República no ho és. Estic d’acord que són lobbies però particularment tampoc m’agrada que facin política des de fora la política. La política i la democràcia hi són per aquestes coses. Llegida la vostra ponència política, quasi et diria que m’agradaria votar-la però, no puc. Per què? Per què no acabem amb tot aquest tema d’una vegada per totes? Cada dia anem perdent benestar i patrimoni i anem fent… Per posar-te un exemple totalment contrari, et posaré el de C’s. Un home que va veure un buit, una oportunitat de vendre el seu producte i mira’l… no sé quants diputats. Com diu la dita, “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”. Tot aquest tema es podria acabar molt fàcilment. En comptes d’exigir als pobres partits polítics que canviïn el seu discurs i ideologia, es crea una marca blanca amb la unió de l’ANC i l’AMI; ja fa mesos que ho dic. La unió d’una associació amb, quants? 25000 socis?, més la pressió de més del 60% dels ajuntaments de Catalunya, no creus que guanyarien les eleccions i es podria declarar la independència? Ves si n’és de fàcil i no ho fan… Per què? No ho sé, malgrat en tinc les sospites.

      En fi, Joan, moltes gràcies pel teu comentari i la teva aportació. És un plaer debatre arguments amb arguments; tos plegats ho hauríem de fer més sovint.

      • JoanGalve ha dit:

        Hola Carles
        Sempre és un plaer xarrar i comparar arguments.
        No comparteixo la teva idea de crear una marca blanca per a presentar-se a unes eleccions. Tinc la imatge de la política de partits com un ecosistema al qual els partits s’alimenten de vots i competeixen per ells.
        Hi ha els grans depredadors, com el PP i PSOE que pràcticament competeixen entre si per la major part de l’electorat, amb grans terrenys de pastura propis i una “terra de ningú” variable en funció de la conjuntura global.
        Hi ha partits amb terrenys de pastura específics, localitzats, com IU o els d’àmbit autonòmic (si, he dit autonòmic, per que només som una autonomia gestionant les engrunes). A Catalunya competeixen durament entre ells i els que s’han emportat la majoria dels terrenys de pastura són CiU i ERC, una IC-V amb uns conreus basats en els vots de les polítiques socials, una CUP com una nova espècie evolucionada des del cooperativisme, amb un PSC minvant per que una estranya malaltia està afectant als seus terrenys de pastura. Quan aquests partits han de competir a nivell estatal amb els grans depredadors a dures penes aconsegueixen mantenir els terrenys de pastura.
        Després hi ha partits rapinyaires, com UPyD i C’s, que intenten afeblir als grans predadors, pispant vots d’on poden, valent-se de la demagògia i la desinformació. Ells son “la regeneració de la política”, (però el primer que han fet ha estat crear les seves pròpies fundacions per a gestionar els diners que reben…)
        Crear un partit “marca blanca”, de nivell autonòmic (impensable presentar-se a nivell estatal) amb inexperiència en l’arena política, sense la complicitat de mitjans de comunicació ni de lobbys de pressió… Només aconseguiria dividir el vot sobiranista i duraria menys que un xai en la selva. Els exemples de SI i de Reagrupament no són molt encoratjadors.
        Penso que si vols resultats diferents hauràs d’intentar coses diferents.

        Si algun dia pots i et ve de gust, queda’t a una de les parades del Signa un vot. Escolta com s’intenta establir una conversa amb els vianants, un intercanvi d’idees. Sense confrontació, sense arguments identitaris, ni patriotisme ni visceralitats. No busquem que el incrèdul signi un vot, però és un petit triomf el fer-los recapacitar, i que admetin el fer un referèndum, que acceptin el resultat sigui quin sigui. Intenta participar tu mateix en les converses.
        Tu tens les idees clares, la gent del carrer no. Tu t’has buscat informació per diversos mitjans, l’has contrastada i has arribat a unes conclusions. La gent del carrer no. L’home corrent consumeix la informació que li bombardegen, i estan saturats del discurs de la por. Només els arriben els missatges curts i impactants com les amenaces de l’estat, el discurs de la por, les demagògies de C’s i PPC. I si només escolten que els de l’ANC som uns colpistes, quan ens tenen davant els sorprèn gratament que la conversa no sigui a crits com a qualsevol debat de 13TV. No busquem derrotar, busquem persuadir. Som diplomàtics, no guerrers.
        Al menys així és com jo ho veig i com intento actuar.
        Quan el teu rival té els altaveus molt més potents que els teus, i compta amb tots els mitjans d’un estat, és molt difícil contrarestar-ho.

        Una DUI? En la meva opinió, a curt termini no la podem fer. No sabem del cert quines majories tenim, i el que és pitjor: no tenim la clau de la caixa.

        I si, estic d’acord amb tu en que sembla que els partits no vulguin la independència. Davant de tot el conjunt d’actituds poc clares, amb veus contradictòries al sí dels partits, amb eufemismes del tipus “estat propi”… Quan l’únic argument que aporten és “confieu en nosaltres… Ens hem de carregar de raons…”
        Per això tampoc són del meu grat unes plebiscitàries. Encara veig massa ambigüitats a dins dels partits.
        No tinc la mateixa visió que tu de l’ANC. Només parlo pel que jo he vist i viscut des de la meva perspectiva i un horitzó molt limitat. No se exactament què es cou més amunt, però el que percebo és il·lusió, sense fanatisme.
        Amb tantes visions sobre com voldríem que fos el nostre país, és molt bonic el parlar-ne sobre com arribar-hi, però encara serà més bonic el construir-lo.
        Salutacions

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: