QUI NO HA TINGUT MAI POR? Ningú. La por apareix en les primeres etapes de la vida i, per bé que aconseguim domar-la –ja sigui convertint-la en un fet ridícul o despullant qui la genera–, mai no ens acabava d’abandonar del tot. No passa res, és bo que hi sigui; la por, com l’estrès, ens fan estar alerta i previnguts. Cal entendre-la com una part de nosaltres, fer-la nostra i treure’n el màxim profit. El problema arriba quan aquesta por ens incapacita per prendre decisions assenyades i tirar endavant, és a dir que ens bloqueja. Per això, molt hàbilment, hi ha qui la posa en joc al seu favor per aplacar l’adversari. Com? Invocant allò que més tem, encara que no sigui cert, o fins i tot fent que temi quelcom amb què ni hi havia pensat.Aquest joc pervers està a l’ordre del dia. Si bé fa anys que es practica en l’esfera política, aquests darrers dies s’ha accentuat de mala manera davant les imminents eleccions del 27S que han de dibuixar si el sentiment independentista és o no és majoritari. Els partits polítics del “no” (PSC-PSOE, UDC, C’s, PP, Podemos) s’hi han agafat com a un ferro roent i no han estat pas els únics; també ho fan tertulians, patronals, empresaris, militars, ex polítics i –els darrers en entrar– la banca. Curiosament tots ells esgrimeixen arguments amb la por com a denominador comú.
En forma de coacció, hem sentit dir que una Catalunya independent quedarà automàticament expulsada de la Unió Europea –com si formar-ne part fos la panacea o no poguéssim aspirar a un model com el d’Andorra o Suïssa. També se’ns ha dit que seus de grans corporacions es traslladaran fora del nou Estat català, que les empreses es veuran obligades a reduir el nombre de sucursals i de treballadors, que no es podran pagar les pensions, que el Barça ja no podrà jugar a la Lliga de Futbol Professional.
Sortosament, totes aquestes amenaces topen no només amb la reflexió serena i argumentada dels qui defensen la independència (Junts Pel Sí, CUP), sinó també amb el sentit comú de la ciutadania, que ha après a desconfiar, qüestionar i contrastar qualsevol missatge que li arriba, vingui d’on vingui. Això si el missatge no és per si mateix prou ridícul com per quedar despullat de tota credibilitat. A hores d’ara, potser ni caldrà que els catalans emulem els joves mags de la saga Harry Potter tot pronunciant la paraula màgica Ridiculus! que transforma els temors en situacions irrisòries, perquè els artificis de la por cauran pel pes de l’evidència i ja disposem del millor encanteri: la il·lusió i el sentit comú.
[Imatge: fotograma de la pel·lícula Harry Potter i el pres d’Azkaban]
Multiplatform Communicator, Creative Writer and Pharmacist. Posting about journalism, socialmedia, literacy, communication and photography.
Des de la Mediterrània 