Els episodis de pol•lució d’ozó a Espanya entre el 2000 i el 2015 (Aerologia mediterrània, 32/2016)

L’oxigen triatòmic o trioxigen (O3), en la configuració 1λ1,3λ1, rep el nom d’ozó, del grec ὄζειν, precisament pel seu olor fort i irritant, que recorda el del clor, i que moltes persones ja poden detectar fins i tot a concentracions tan baixes com 0,01 ppm. En l’atmosfera terrestre, les concentracions més elevades tenen lloc en l’estratosfera, fins al punt que hom parla d’una capa d’ozó situada a una alçada entre 10 i 50 km. Els beneficis de la capa d’ozó pel fet de filtra radiació ultraviolada en longituds d’ona de 200-315 nm, són prou coneguts. Però en l’atmosfera baixa, la troposfera, l’ozó és un dels components del boirum fotoquímic. El boirum o boirassa fotoquímica és, al capdavall, el resultat de la interacció entre la llum solar i substàncies atmosfèriques com els òxid de nitrogen (NO2) o compostos orgànics volàtils. L’ozó és un dels contaminants secundaris del boirum fotoquímic, format arran de la combinació entre hidrocarburs volàtils i NOx. La monitorització de l’O3 permet el seguiment d’episodis de contaminació atmosfèrica relacionats amb el boirum fotoquímic. Un grup d’investigadors de Madrid, València, Barcelona i Bilbao han avaluat els episodis de més alta concentració d’O3 registrats a Espanya en els primers quinze anys de segle. Les seves conclusions seran publicades en forma d’article en el número de desembre de “Science of The Total Environment”. Aquests episodis tenen lloc majoritàriament en algunes grans aglomeracions urbanes i industrials i encara que factors regionals hi contribueixen, destaquen el rol de les emissions locals de contaminants primaris, particularment de NOx.

Per a diferents punts de la Península Ibèrica i Balears s’assenyalen el nombre d’hores que, entre el 2000 i el 2015, hom depassà nivells d’ozó troposfèric de 180 μg•m-3

Una avaluació dels episodis màxims de pol•lució amb ozó a Espanya en el període 2000-2015

La recerca ha estat coordinada per Xavier Querol (*Morella, 1963), de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC), de Barcelona. De l’IDAE-CSCI també és Andrés Alastuey. Del Ministeri espanyol d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient han participat Alberto Orío, Maria Pallarés i Francisco Reina. Del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM), de València, han participat Cristina Reche, José Jaime Diéguez, Enrique Mantilla i Millán Millán. Del Centro Universitario de la Defensa de Zaragoza, adscrit a l’Acadèmia General Militar, ha participat Miguel Escudero, i de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Bilbao, de la UPV/EHU, Lucio Alonso i Gotzon Gangoiti.

Les diferents estacions analitzades són classificades segons si s’orienten a detectar el fons regional (RB) o urbà (UB), o bé les emissions lligades al trànsit (TR) o a l’activitat industrial (IN). Les sèries analitzades abasten 16 anys (entre el 2000 i el 2015, tots dos inclosos).

En aquest període els nivells d’ozó troposfèric no han augmentat en els llocs qualificats com a RB. En canvi sí ho han fet en les àrees urbanes (UB) i de forta circulació (TR).

Els punts de més elevada exposició a l’ozó troposfèric

En l’actualitat, l’objectiu fixat per les autoritats de la Unió Europea (Directiva 2008/50/EC) quant a l’ozó troposfèric és no passar-hi de 120 μg•m-3 (0,06 ppm, en termes molars), encara que algunes persones especialment susceptibles poden ja mostrar símptomes d’irritació a concentracions de 80 μg•m-3. Segons la directiva, a partir del gener del 2010, no s’haurien de depassar mitjanes diàries de 120 μg•m-3 (mesurades amb mitjanes mòbils de 8 hores) més de 25 dies l’any.

Hom considera un episodi molt elevat d’ozó troposfèric, quan en la mitjana mòbil d’1 hora se superen els 180 μg•m-3. Querol et al. ofereixen per a diferents punts de la Península Ibèrica i de les Illes Balears el nombre d’hores que s’ha excedit aquest nivell durant els 15 anys. En alguns punts, hom ha arribat a acumular més de 300 hores d’alta exposició troposfèrica d’ozó. Els punts més afectats són zones urbanes (UB) i industrials (IN), situades en set àrees: Santander-Torrelavega, Saragossa, Barcelona-Tarragona, Madrid, Puertollano, Cáceres i Sevilla.

Els factors dels episodis d’ozó molt elevat

En aquests episodis, actuen factors d’abast regional o subcontinental, de manera que hom pot veure unes tendències comunes a la tota la Mediterrània Occidental. Però en les set àrees identificades per Querol et al. la major part de l’O3 és de producció local-regional.

Si mirem els llindars més baixos, els que fan referència a la protecció de la vegetació (0,04 ppm d’O3) o a la població humana (0,06 ppm), aquests se superen molt més sovint en les regions centrals, meridionals i mediterrànies de la Península, que no pas en les regions septentrionals i atlàntiques.

Com revertir o previndre aquests episodis

Querol et al. remarquen la complexitat de fer front a aquests episodis. Els processos de formació i destrucció de l’ozó troposfèric no segueixen una dinàmica lineal i, a més, hi influeixen factors meteorològics, particularment pel que fa al grau de circulació de les masses d’aire. Així doncs, hom ha de tenir en compte tan les emissions de NOx i de compostos orgànics volàtils, com les prediccions meteorològiques de vent.

Querol et al. també remarquen les limitacions de la classificació actual de llocs en les quatre categories citades de UB, RB, IN i TR, si més no pel que fa a la realitat de l’Europa del Sud. Per exemple, estacions UB de ciutats petites, que haurien de ser representatives de la formació urbana d’ozó, poden ser afectades per factors regionals si reben al mateix temps vents procedents de ciutats veïnes més grans.

Lligams:

On the origin of the highest ozone episodis in Spain. X. Querol, A. Alastuey, C. Reche, A. Orio, M. Pallares, F. Reina, J. J. Dieguez, E. Mantilla, M. Escudero, L. Alonso, G. Gangoiti, M. Millán. Science of the Total Environment 572: 379-389 (2016).

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: