En el llenguatge popular, el nom de vespa s’estén a tot un ventall d’insectes himenòpters apòcrits. Hom entén principalment les espècies eusocials que construeixen vespers i que tenen una coloració aposemàtica negre i groga que s’acompanya d’un fibló. Les més grosses són les del gènere Vespa, i entre els autòctones la més grossa és Vespa crabro. No obstant, en termes de mida corporal, a Vespa crabro la supera la Vespa velutina. Com la V. crabro és una vespa depredadora i terrera, i per diferenciar-la hom designa la vespa velutina com a vespa asiàtica. La vespa velutina fou descrita per Lepeletier en el 1836. És originària del Sud-Est d’Àsia, i no arribà a Europa fins el 2004, arran d’una introducció atribuïda a unes caixes que transportaven ceràmica xinesa a França. La protagonista d’aquesta introducció és la forma nigrithorax, i això hom sovint la troba referida com a Vespa velutina nigrithorax (VPN). No es tractaria d’una subespècie, sinó d’una de les 12 formes o variants de color de la Vespa velutina. En el 2010, hom trobà els primers nius de vespa velutina a la Península Ibèrica, concretament a Gipuzkoa, i a l’any següent ja era descrita a Portugal. En el 2013 se la registrava a la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, i en el 2014 se’n reportava la presència a Galícia. Com se sol dir de les vespes en general, la vespa velutina no és agressiva, però cal pensar que un niu pot integrar centenars o milers de femelles obreres que no s’estaran pas d’atacar si se senten pertorbades. Les grans dimensions del fibló expliquen que la picada sigui ben dolorosa, però el més preocupant són els casos de reaccions anafilàctiques, particularment en persones que han patit múltiples picades. En un article a la revista Clinical & Experimental Allergy, encapçalat per Carmen Vidal, del Complejo Hospitalario Universitario de Santiago, se’ns explica que a Galícia la vespa velutina és la causa més prevalent d’anafilaxi. De fet, dels pacients tractats al seu centre per anafilaxi deguda a picades d’himenòpter, el 80% ho han estat per picada de vespa velutina. Dels pacients anafilàctics per vespa velutina, tots han reportat picades prèvies per alguna espècie de vespa (Vespula spp.) o d’abella (Apis mellifera), però la majoria no recordaven pas haver estat picats abans per una velutina. Vidal et al. assenyalen que els al·lergògens rellevants en aquesta reacció anafilàctica són Vesp v 5 i la forma glicosilada de Vesp v 1.
Exemplar de vespa velutina fotografiat per Didier Descouens a Tolosa de Lengadoc
La vespa velutina com a espècie invasora
Carmen Vidal és membre del Departament d’Al·lèrgia del Complejo Hospitalario Universitario de Santiago, i del Departament de Medicina de la Universitat de Santiago de Compostela, així com membre de la Red Española de Trastornos Adictivos.
Margarita Armisén també és membre del Departament d’Al·lèrgia del Complejo Hospitalario Universitario de Santiago.
Rafael Monsalve i Manuel Lombardero treballen al Departament de Química, Fabricació, Control, Recerca i Desenvolupament d’ALK-Abelló, a Madrid.
José Gómez Rial és membre del Departament d’Immunologia del Complejo Hospitalario Universitario de Santiago.
Teresa González-Fernández i Francisco Carballada són membres del Servei d’Al·lèrgia de l’Hospital da Costa, de Lugo. González-Fernández també ho és el Complejo Hospitalario Universitario de Santiago.
Arturo González-Quintela és membre del Departament de Medicina de la Universitat de Santiago de Compostela, i de la Red de Trastornos Adictivos.
Aquests autors, en el seu article a Clinical & Experimental Allergy, fan primer una revisió de les dades disponibles sobre la vespa velutina a Europa. Com s’ha dit, la variant de color d’aquesta espècie que s’ha difós a casa nostra és la Vespa velutina nigrithorax (VVN), denominada “vespa asiàtica” o “vespa asiàtica de potes grogues”.
El novembre del 2015, Paula Jorge fotografiava aquest niu de vespa velutina situat a la Praça de Pedro Nunes, 88, de Porto
Fou devers el 2004, que la vespa velutina reeixí a establir-se al sud de França. Cal pensar que l’augment del tràfic de mercaderies entre l’Àsia Sud-Oriental i l’Europa Occidental facilità aquesta introducció. La presa favorita de la vespa velutina a l’Àsia Sud-Oriental és l’Apis cerana, l’abella oriental de la mel. A Europa Occidental, la presa favorita és Apis mellifera, l’abella occidental de la mel. Mentre que A. cerana ha desenvolupat estratègies comportamentuals de vol per eludir amb més efectivitat la depredació per V. velutina, A. mellifera és una presa més fàcil. Aquest i altres factors expliquen que la rapidesa amb la qual s’ha establert i difós la vespa velutina a Europa. Com s’ha dit, a Galícia es troba registrada des del 2014. El setembre del 2016 es confirmà per primera vegada la presència de vespa velutina a Gran Bretanya. Els models prediuen que s’estendrà per tot el litoral atlàntic i mediterrani d’Europa.
De la “Vespa velutina” s’han descrit 12 formes de color (o morfes), de la qual en aquest gràfic es mostren el rang de distribució a l’Àsia sud-oriental, d’on són originàries.
L’anafilaxi per picada de vespa velutina
Les al·lèrgies consisteixen en una hipersensibilitat del sistema immunitari front una substància que, en proporció a aquesta resposta, és relativament innòcua. L’anafilaxi és una reacció al·lèrgica que es caracteritza per la seva rapidesa i virulència, que es manifesta en símptomes dèrmics (picor o erupció), respiratoris (inflamació de gola i de llengua, dificultat respiratòria) i sistèmics (caiguda de la pressió sanguínia, etc.). Les picades d’insectes, en general, són una de les causes principals d’anafilaxi. Vidal et al. han constatat que a Galícia, la principal causa d’anafilaxi és la picada de vespa velutina. En el cas concret del Complexo Hospitalario de Santiago, el 80% de les anafilaxis derivades d’una picada d’himenòpter ho són de vespa velutina.
De fet, des del punt de mira de salut humana, l’anafilaxi és l’aspecte més preocupant de la difusió de la vespa velutina. Armisén, en una entrevista a la Voz de Galicia, considerava que el vaccí de vespa comuna és la millor opció contra la velutina. De fet, tots els pacients que han patit una anafilaxi per velutina recordaven haver rebut picades prèvies de vespa comuna (Vespula spp) o d’abella (Apis mellifera). L’exposició prèvia a aquestes picades augmentaria el risc de patir reaccions anafilàctiques en el cas de picada de vespa velutina. No seria, doncs, necessari haver patit una primera picada de velutina per desenvolupar una resposta anafilàctica en cas d’una segona picada: la majoria de pacients atesos per Vidal et al. no recordaven pas haver estat picats per una velutina.
Els al·lergògens més rellevants: Vesp v 5 i Vesp v 1 glicosilada
Rafael Monsalve i Manuel Lombardero, dels laboratoris madrilenys de la companyia danesa ALK-Abelló, identifiquen en aquest estudi, a través de les IgE de pacients, els components al·lergènics més rellevants del verí de la vespa velutina. Es tracta de l’antigen 5 (Vesp v 5) i de la forma glicosilada de la fosfolipasa A1 (Vesp v 1). Aquests components es troben de forma general en els verins de vespes, i això explicaria la reacció immunitària creuada.
La idea d’ALK-Abelló es desenvolupar un vaccí específic basat en la Vesp v 5 i la Vesp v 1 glicosilada. Aquest vaccí s’afegiria a totes les estratègies de mitigació i contenció de la vespa velutina.
Lligams:
– Vesp v 5 and glycosylated Vesp v 1 are relevant allergens in Vespa velutina nigrithorax anaphylaxis. Carmen Vidal, Margarita Armisén, Rafael Monsalve, Jose Gómez‐Rial, Teresa González‐Fernández, Francisco Carballada, Manuel Lombardero, Arturo González‐Quintela. Clin. Exp. Allergy (2020).
Des de la Mediterrània 