És evident que tothom passa per diferents estats d’ànim: una mateixa situació pot ser viscuda de maneres ben diferents i no sempre prou ben justificades. És ben cert que els grans poders polítics i econòmics controlen el món sencer, els Governs sovint no són sinó titelles a les seves mans, la crisi ens aboca a una situació d’amenaça permanent que ens fa molt vulnerables, les grans potències han donat i continuen donant tot el seu suport a règims dictatorials i criminals, la justícia interpreta amb mil·limetrada precisió que el terrorisme deixa de ser-ho quan el practiquen els poderosos i produeix sucosos beneficis, les societats semblen abocades a la impotència més absoluta… I, tanmateix, sempre queda l’esperança.
O, com a mínim, de tant en tant volem veure en aquesta tètrica realitat algun senyal positiu que ens indiqui que la llibertat i la justícia encara són possibles. Les revoltes de Tunísia i d’Egipte en poden ser un exemple. Potser no tant pel que poden acabar aconseguint com per la constatació que encara és possible que als qui ostenten el poder se’ls escapi alguna cosa de les mans. Aquests règims dictatorials han estats sempre ben protegits per Europa i pels Estats Units, perquè els permet l’espoli impune d’aquests països; no hi ha cap mena d’escrúpol a vendre’ls tot l’armament necessari, i a donar-los tot el suport, per a fer front als “desaprensius” que voldrien reclamar democràcia o llibertat. Però, de cop i volta, sense haver-ho pogut preveure, i per tant sense haver-ho pogut evitar, s’han trobat amb la revolta; probablement, van menystenir-ne els primers incidents considerant que ells ja havien ensinistrat suficientment els règims terroristes com a fer front a rebel·lions populars. I no han estat a temps de salvar el seu amic tunisià, i veurem si poden salvar l’amic egipci. Els crims comesos enmig del silenci de les dictadures que ells sostenien passaven molt desapercebuts, i en tot cas eren justificats amb la més absoluta indecència. Ara, amb la revolta encesa, ja se’ls fa més difícil de sostenir-ho, i no tenen altre remei que acceptar un procés de democratització, que procuraran, però, que tingui el mínim abast.
Les diplomàcies occidentals i els serveis secrets estan treballant a marxes forçades per a restablir l’ordre, evitar perdre’n el control i col·locar-hi nous peons que tornin les coses al seu lloc, encara que sigui acceptant a desgrat una aparença més democràtica. No crec que la revolta pugui anar gaire més enllà. Però no deixa de ser un bri d’esperança creure que és possible, tot d’una, que la gent surti el carrer i es revolti, contra tanta violència i tanta injustícia imposada des del poder. Veure caure un dictador, un règim corrupte o un còmplice de la injustícia institucionalitzada del sistema, encara que ja n’estiguin preparant el recanvi, és sempre gratificant. Si més no, permet creure que, tanmateix, encara ens queda l’esperança.
Josep Romeu
Des de la Mediterrània 
Tal i com dius, que els hi vaig bé.
De vegades aquestes coses no saps bé com han començat, de fet jo no ho sé, i tampoc pots endevinar com acabaran.
En tot cas aquesta gent a Tunísia i a Egipte estan fent el que no varem veure a Espanya en una dictadura més llarga encara que les seves.
Com dius, segur que les diplomàcies i els serveis secrets occidentals estaran treballant 24hores al dia per tal de “controlar” en el possible la revolta.
Em sembla inadmissible el control de les comunicacions que s’ha practicat a Egipte, ho han tallat tot, telefonia i Internet. Una primera mostra de que es volen canviar les coses hagués pogut ser no fer això precisament.
Esperem novetats i esperem que no se n’aprofiti algun partit o alguna opció radical.
Si observem la història veiem que no hi ha res de permanent, per molt “ben lligat” que estigui per part de qui ostenta el poder.