Duran, tens raó; sigues conseqüent

Fa temps que ho ve dient Jordi Pujol: se li han acabat els arguments per a rebutjar l’independentisme. I com ell, altres polítics i intel•lectuals que s’havien situat sempre dins del cap del federalisme o d’una Espanya descentralitzada i respectuosa amb la diversitat, han vist com els desfeien tots els arguments; i, encara que fos a contracor, havien d’admetre que la independència és l’única via per a subsistir com a país i amb un mínim de dignitat.

Per això, quan Duran i Lleida, davant les declaracions de Pujol en què afirmava que havia votat sí a la independència, recordava que ell un polític en actiu i que com a tal havia de fer propostes viables i realistes, no podem fer res més que donar-li la raó. Els qui ja s’han jubilat de la política o els qui se la miren de lluny poden fer volar colom amb tota mena de conjectures i fabulacions; els qui estan en actiu, i més si tenen la responsabilitat de governar, no. Aquests han de tocar de peus a terra i no deixar-se portar per il•lusions i fantasies; amb això ja hi estem d’acord. Catalunya és absolutament inviable si es manté dins d’Espanya, la seva mort és segura i l’únic que se’n pot allargar és l’agonia. No és viable econòmicament, perquè la sagnia que ens representa romandre a Espanya és del tot insostenible; estem demanant als ciutadans de Catalunya el pagament de 3.000 euros per persona i any per a finançar Espanya. S’ha de tenir una passió cega per a voler formar part d’aquest club que ens obliga a pagar una quota tan alta, a canvi de ser discriminat, vexat i rebutjat. S’ha de ser una nacionalista espanyol de pedra picada per renunciar a un ensenyament i a una sanitat de primera, a unes infraestructures imprescindibles per al nostre desenvolupament, a un estat del benestar que ara ens estan desmuntant, i tot per a poder continuar dient que formem part d’aquesta Espanya que no ens hi vol.

Un governant, com diu Duran, ha de tocar de peus a terra, i no pot fer volar colom amb aventures utòpiques i impossibles. I res hi deu haver de tan utòpic, de tan impossible i de tan fantasiós com pensar que algun dia Espanya canviarà radicalment i deixarà d’espoliar-nos, o que respectarà la nostra llengua i la nostra manera de ser. S’ha d’estar una mica volat per creure que tenim cap futur dins d’Espanya. L’única possibilitat mínimament sensata, perfectament viable, i la menys arriscada com a país, és la de desfer-nos d’aquest llast insuportable. No cal que sigui ni per convenciment, ni per sentiment ni per cap altra motivació patriòtica, només que sigui per una elemental sentit de la realitat i de no estar disposat al suïcidi. Te raó Duran, no es poden fer volar coloms estant en la política activa; per tant, deixi de pregonar ximpleries impossibles i accepti que la realitat ens deixa poc marge més que la independència.

Josep Romeu