Montserrat Roig
Fa molts i molts d’anys, em comprava el diari “Avui”, i me’l comprava perquè tan sols llegint l’article diari de Montserrat Roig a la contraportada el preu pagat ja estava totalment amortitzat. Allà vaig poder llegir els seus darrers articles, on la escriptora va relatar-nos magistralment els seus darrers dies i el maleït càncer de pit que se la va endur.
Actualment compro el diari de tant en tant, i acostumo a variar entre tres o quatre “marques” diferents. No tot lo sovint que voldria torno a reviure la mateixa impressió que tenia fa anys al comprar l’Avui, actualment els diaris no m’acaben d’omplir i al cap de cinc minuts acostumo a penedir-me dels diners gastats. Però alguna vegada llegeixo aquell article que fa que el diari et sembli barat i es converteixi en molt més que una llista de notícies triades i copiades de les agencies. Diumenge passat a “La Vanguardia” hi ha un d’aquests articles que caldria llegir, rellegir, retallar-lo i desar-lo a una carpeteta amb altres petites joies.
Com deia, aquest diumenge en Plàcid Garcia-Planas ha fet un article en el que no ens parla necessàriament de la “rabiosa actualitat”, la cosa va molt més enllà i val la pena fer-ne una profunda reflexió. A l’article anomenat “La guerra y los portátiles globalizan entre la población libia la irresistible tentación de fotografiar lo atroz” hi ha una reflexió molt profunda sobre la deshumanització que patim i que tots ajudem a generalitzar tot reproduint un esquema macabre, de com la immediatesa tecnològica fa que no ens parem a pensar sobre les coses en profunditat, de la atracció per la morbositat.
És ben lògic, tots estem ben vacunats contra els sentiments nobles, la televisió ja s’ha cuidat de immunitzar-nos contra la molesta
Plàcid Garcia-Planas
consciència a base de subministrar-nos tones i tones de crueltat barrejada amb sensacionalisme, xafarderies i successos varis, això sí, tot
ben empaquet, i així han fet la seva macabra feina, i a més ens ha ensenyat quin és l’objectiu: retratar les misèries humanes, emmagatzemar-les i compartir-les a la xarxa tot presumint d’haver captat el moment, la reflexió sobre el perquè?, doncs sembla que això ja no es porta, les coses “passen” i tampoc cal explicar-nos a nosaltres el perquè.
Pels que estigueu interessats en l’article en qüestió no us el perdeu, val molt la pena.
::.·No sé que no sé res·.::
Des de la Mediterrània 
No m’estranya que dinar, any rere any, amb la tele posada amb imatges de massacres i de cossos destrossats hagi acabat amb la mica de sensibilitat que ens quedava i que passin coses com les que s’expliquen a l’article.