Andy Warhol hauria complert 83 anys el passat 6 d’agost. El gran representant del Pop-Art, un ídol i una persona estranya. La sèrie de les Sopa Campbell’s el va catapultar a la fama, igual que els seus retrats de personatges coneguts com Marilyn Monroe. Era, sense dubte, un personatge trencador i sorprenent. Res a veure amb la tradició. Era, també, una persona atrevida. No només va dedicar-se a la pintura, sinó també al cinema. Va dirigir un gran nombre de pel·lícules d’estètica underground i això el va portar a crear The Factory. Sleep és, potser, el seu film més destacat. Són gaire bé 6 hores amb només un sol pla: el de John Giorno dormint. Imagino que això deixa clar l’estil reivindicatiu i alhora sorprenent de Warhol.

Mai m’he sentit molt atreta per l’estil pictòric contemporani. Sempre he preferit la lluminositat de l’ impressionisme, la perfecció del barroc o el classicisme grec. Però el Pop – Art va despertar en mi una curiositat immensa. Un estil que es basa en el consum i la cultura popular és, senzillament, estrany i innovador. Colors vius, pràcticament invertits, i temes tan senzills que sembla mentida que puguin ser els protagonistes d’una obra pictòrica. Com una llauna de sopa pot arribar a tenir una sèrie enorme de representacions en tots colors? Només Andy Warhol podia fer això. El Pop-Art sempre va basar-se en la publicitat, en una època en què els anuncis començaven a prendre el poder, fins i tot més que qualsevol govern.
El llarg currículum de Warhol no acaba aquí, encara que sí intentés plasmar-lo tot aquí col·lapsaria el bloc. Andy Warhol va dissenyar, també, dues portades dels Rolling Stones, entre les quals es troba el disc Love you Live. Escoltant aquest mateix grup, reflexiono sobre si algun dia hi haurà algun pintor tan sorprenent com Warhol. La meva resposta ara mateix és que no. Però mai se sap…de ments meravelloses, estranyes i complexes sempre n’hi ha. I si no, feu memòria amb Salvador Dalí, Edvard Munch o Vincent Van Gogh.

Benvinguda, Xènia, a l’equip. Una molt interessant introducció al treball d’Andy Warhol.
Possiblement, el llegat més durador de Warhol és doble. D’una banda, la conversió del disseny publicitari en una forma d’art, cosa en la qual no és del tot pioner, si considerem els esforços dels col·leccionistes de cartells publicitaris de les tres primeres dècades del segle XX. De l’altra, la conversió inversa, la que transforma icones del cinema o de la política en objectes publicitaris de consum, que tampoc no és del tot originària. Preneu la fotografia de qualsevol, en blanc i negre, i cromatitzar-la en un parell de colors complementaris (o no), i tothom accedeix a l’estatus d’idol mereixedor de 5 minuts (i no pas més de 5) de fama.