Banksters

Banksters, una enginyosa paraula nascuda de la combinació entre Bankers i Gangsters. S’entén, no calen més explicacions.

Sembla molt llunyà aquell 2008 de Goldman Sahcs, J.P. Morgan Chase, Mongan Stanley o del Bank of America, en que ens varen arribar les primeres veus d’alerta.

Al llarg de molts mesos Europa va viure d’esquena a la Crisi. Els casos d’Islàndia, Irlanda, Portugal, Grècia, Itàlia i Espanya en són el fidel reflex de que la crisi havia arribat i que semblava que tothom n’estava sorprès.

Va ser indignant escoltar com el Sr. Trichet, màxima autoritat del Banc Central Europeu, deia que la crisi “era previsible”. De sobte tothom sabia que això havia de petar. Llavors, per què no varen avisar? Per què no varen fer res de res? Això no els fa corresponsables?

Els nostres polítics encara deien que era una Recessió, no utilitzaven la paraula Crisi. Deien que el sistema financer espanyol era dels més fiables del món.

Poc després varem despertar a força d’hòsties en cara pròpia o en la dels nostres veïns, familiars o coneguts. La crisi ha acabat amb bona part del teixit industrial, del petit comerç i dels autònoms. Mentre que el nombre de persones sense feina és impronunciable.

Els banquers, molts transmutats en Banksters, no varen avisar perquè hi havia massa interessos propis en joc, massa por i massa poca vergonya.

Els polítics s’han plegat massa al dictat dels banquers i dels mercats, i s’han dedicat a insuflar ingents quantitats de diners al sistema financer mentre ens deien que ho feien pel nostre bé.

Com poden passar casos com els dels finiquitos i les pensions vitalícies dela Nova CaixaGalícia o dela CAM, un pot pensar que tot si val.

Els darrers 20 anys ha imperat un Capitalisme voraç. S’han creat nous productes financers operant amb diner fictici. El total de diners que cada dia es mou a les Borses és molt superior al total de diners realment existent a tot el món. S’entén això?

Es va arribar a un punt en que la publicitat podria haver estat: Vols això? Doncs endeute’t!

Ja sabem com va acabar tot plegat. De sobte molts dels nous propietaris no podien pagar i els bancs, havien comptabilitzat les propietats immobiliàries a un preus que ja no eren reals.

Els bancs i els països ja no podien obtenir crèdits amb la facilitat d’abans, ningú se’n refiava de ningú.

Fins on es pensava que podia arribar la capacitat d’endeutament públic i privat?

Hem vist als Governs i a la Unió Europea incapaços d’obligar als seus bancs a fer el que caldria. Més a prop d’una Europa dirigida pels bancs, que no pas pels seus polítics.

Fa dos anys fins i tot varem escoltar com als EEUU i a Europa es parlava de la fi del Capitalisme, del desballestament de l’estructura capitalista.

En que ha quedat tot plegat?

Davant de tot això, ens podem preguntar perquè Europa:

• No té una política econòmica pròpia i s’independitza més dels EEUU.
• No ha creat encara una agència de qualificació pròpia.
• No elimina els paradisos fiscals en espai europeu.
• No priva als bancs europeus de tenir interessos en paradisos fiscals de fora d’Europa.
• No penalitza els productes i les operacions especulatives d’alt risc.
• No penalitza els directius financers que han conduit les seves entitats a la ruïna.
• No decreta la no embargabilitat de les primeres vivendes.

Segur que es poden fer moltes coses que encara no es fan, i un es pregunta el perquè no es fan.

De moment, la immensa majoria de Banksters se n’estan sortint “de rositas”.

Tomàs Ramos – http://trt2009.wordpress.com