Ara fa un any, aquella direcció d’Esquerra que no sabia on tenia el nord estava nerviosa perquè es veia venir el daltabaix i no se’n sabia avenir que una nova força política com Solidaritat sorgís amb empenta. Aleshores, amb més ressentiment que voluntat d’anàlisi i de comprendre la realitat, acusava els solidaris amb aquella absurda història de la independència exprés. Era una manera de ridiculitzar el grup que aleshores liderava Joan Laporta, titllant-lo de bufanúvols.
És evident que un procés d’independència és quelcom molt complex que no es pot frivolitzar. Per entendre’ns, és molt més complicat que trobar la fórmula per a sortir de la crisi; no es tracta de gestionar l’actual situació, per difícil que sigui, sinó de crear-ne una de nova. Per això, quan es parlava de la independència exprés es venia a dir que els qui la proposaven eren una colla d’inconscients que no sabien el que tenien entre mans. Però la realitat és que Solidaritat no proposava la independència per al mes següent, sinó que exposava el fet que el pas fonamental per a assolir-la era disposar de la majoria social suficient. A partir d’aquesta majoria, i de fer-la valdre democràticament, la independència era perfectament possible, a l’abast de la mà; el que no suposa que sigui una feina fàcil ni senzilla, sinó una ingent tasca de construcció de les infraestructures d’Estat. Afortunadament, la nova ERC ja té assumit que el plantejament de Solidaritat no era gens descabellat. De fet, és el plantejament que sempre havia defensat el partit republicà: cal avançar cap a la majoria social favorable a la independència, i un cop hi sigui ja només és qüestió de posar-la sobre la taula, votar-la a les institucions, referendar-la democràticament i tirar endavant en la creació d’un nou marc legal sobirà.
Bé, segons totes les enquestes, aquesta majoria social favorable a la independència ja hi és. Una majoria, a més, que es veuria incrementada en gran mesura si veiés que les seves institucions i els seus polítics també li fan costat. Avui, la independència exprés no és cap utopia, a no ser que considerem una utopia que CiU i el Govern de la Generalitat tinguin, ara o en un termini relativament breu, el coratge i la dignitat nacional d’atendre el que diu i reclama aquesta majoria social. En aquests moments, CiU és més responsable del fre al procés cap a la independència que de l’impuls cap a noves cotes de sobirania.
Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com/
Des de la Mediterrània 
Jo també crec que els catalans i les catalanes estem més preparats per caminar cap a la independència que els nostres polítics, per què no fan un cop de cap en la direcció correcta? Duran i Lleida ja ens ha deixat clar moltes vegades que a ell això de la independència no li agrada gens, que no hi està d’acord, i el problema és que sembla que mana més que ningú a CiU.
Contínuamant els diaris catalans publiquen enquestes i cada vegada som més els que la volem. L’únic partit que no té partidaris és Ciutadans. A què esperen a convocar un referèndum? Jo crec que el problema és que els polítics tenen por, perquè si ens independitzem, molts aniran a l’atur, menys càrrecs a ocupar. Tampoc ells pateixen com nosaltres, es poden permetre sanitat i escoles privades. Penseu que, a partir de diumenge, encara hi haurà més partidaris si les enquestes es confirmen, jo en diria “Benvinguts a l’infern”. Si no es posen les piles, els catalans patirem molt i, pot acabar molt malament. Fem un pas endavant?
Els partits polítics són una màquina a la que li costa prendre decisions, si els costa fins i quan les haurien de prendre ràpidament imagineu en un cas com la independència que requereix aconseguir suports internacionals. També hem de pensar que els partits polítics els costa molt acceptar que la situació canviï. Hi ha altres estructures com el sistema econòmic al que tampoc li agraden els canvis.