Un dels aspectes més xocants d’aquesta crisi és que s’estan desfent projectes que feia ben poc que s’havien endegat. El canvi d’estratègia representa sovint una despesa addicional o una malversació de les despeses fetes fins aleshores. És el cas de les mateixes Caixes d’estalvis que, fins fa ben poc, tenien l’estratègia d’obrir tantes sucursals com podien, encara que només fos per no haver de presentar un balanç amb excessius beneficis; de fet, es prenia com una inversió de futur de cara a posicionar-se en el mercat. I ara de cop, en bona part degut a les fusions però també com a canvi d’estratègia d’altres entitats, s’han d’anar tancant oficines, algunes acabades d’inaugurar.
Però això també passa amb l’administració. Abans d’ahir s’anunciava la dissolució de Linguamón – la Casa de les llengües. Un gran projecte sorgit d’aquell fallit Fòrum de les Cultures que havia de convertir Barcelona en la capital del multilingüisme i de les llengües del món. A Can Ricart, al disctricte 22@ de Barcelona, hi ha un magne projecte per a ubicar-hi la nova seu de Linguamon, que evidentment ara quedarà aparcat definitivament. Són molts els recursos esmerçats, sobretot econòmics però també personals i de relacions internacionals que ara quedaran en entredit. No es tracta de retallar o de limitar només unes accions, sinó de desmuntar tota la feina feta; un malbaratament imperdonable en temps de crisi. Està clar que es podrien fer crítiques a la gestió desenvolupada per Linguamón, perquè tot i la intensa activitat portada a terme és cert que no havia aconseguit posicionar-se com un centre de referència internacional en el món de les llengües.
Però és que en aquest cas es tracta d’un tema altament sensible a casa nostra, que un Govern nacionalista no hauria de menystenir. Però tampoc és tan diferent del que va fer el tripartit, i aleshores sense la pressió de la crisi, quan va retirar el suport institucional a l’Observatori de la llengua catalana, que havia fet una feina prou interessant especialment entorn de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, del Consell d’Europa. La Generalitat no té diners per a segons què, però n’hi sobren per a fer regals milionaris al grup privat de comunicació afí.
Sí, no hi ha diners per a segons què i, en canvi, sembla que en sobren per a altres coses potser molt més prescindibles. I els criteris que es fan servir per a assignar recursos a algunes coses en detriment d’altres no són gens transparents.
Sempre que els governs decideixen que han de retallar despeses una de les primeres coses a rebre la garrotada és la cultura. Puc entendre que aquesta despesa la demanin els lerrouxistes però no que la faci un govern de CiU que hauria de considerar la cultura, especialment la cultura i la llengua catalanes temes intocables.