Hi ha obres artístiques que són com un moment congelat en el temps, que tenen la virtualitat de captar un fragment temporal únic i no repetible. Hi ha discos en la història de la música, com ara Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), de Pau Riba, reeditat fa uns mesos de manera luxosa i sucosa per una coalició de petites discogràfiques (Matriu/Matràs, G33REcords, Bankrobber i La Casa Calba) amb motiu del seu 40 aniversari, que capturen uns moments, uns instants concrets, unes formes, uns sabors i uns olors definits. Una forma de vida. Obres que van més enllà del seu valor artístic.
Pau Riba fou un heterodox dintre de la Nova Cançó. Per influències (més anglosaxones que francòfones, més Dylan que Brassens, més psicodèlic que folk, tot i que també), per actitud artística i, fins i tot, per actitud vital, allunyada d’aquell incipient star systemcasolà i els seus incipients atacs de divisme. Un cos estrany. I la seua discografia en dona testimoni d’això. Aquell disc és el reflex d’aquella actitud artística lo-fi i deliberadament desastrada: fou gravat a Can Pep Carlos, una finca de Formentera, a l’aire lliure, amb un equip de gravació directa cinematogràfica, amb una instrumentació austera, canviant d’ubicació, sota una figuera o baix d’un pou, per extraure’n sonoritats diferents, sense filtrar el so de la natura ni els accidents sonors.
El gran Toti Soler, Martí Soler, Xavier Riba i Mario Pacheco assistiren el part musical (el terme no és innocent), aportant diferents guitarres, bongos, maraques, kalimba i fins i tot l’ukelele que ara, quatre dècades després, sembla un absolut tret de modernitat folkie. Amb molts pocs afegitons posteriors. El disc sona vetust i modern alhora. Antic i vigent. I rabiosament innovador si atenem l’època i el context. Bell i estrany.
Perquè Jo, la donya i el gripau no és únicament producte del hippisme de finals dels seixanta i principis dels setanta, de l’ambient illenc i els viatges planetaris amb LSD. És fruit de la circumstància personal de l’autor, qui havia estat poc abans pare d’una criatura (Pauet Riba, el gripau) en col·laboració necessària amb Mercè Pastor (la donya, qui apareix al llibre nua, en una imatge de torbadora bellesa, algú ho havia de dir). La parella havia escollit un entorn natural, no assistits per metges, per portar la criatura al món, en una actitud d’extrema radicalitat per a l’època, molt abans de fer-se discretament populars els mètodes naturals per donar a llum.
I ho deixarem així. Perquè a la reedició trobareu un text de Riba explicant el procés, l’artístic i el personal. I un DVD amb abundós material gràfic i sonor. I una lúcida carta de Pastor a Riba. I una caixa dissenyada per l’artista Miquel Barceló. I a dintre la psicodèlica (i bonica) portada original dibuixada pel músic. És cert, sí: un format físic que s’ha de comprar! Anatema! Però em sent legitimitat a recomanar que passeu per caixa sense cap tipus de remordiment i sense por a resultar anacrònic. Vosaltres decidiu..
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
En Pau Riba, un músic i un personatge singular que crec que no ha estat prou valorat.
Segurament no. Però et diré una cosa: trobe que per a ell no tindre l’estatus d’uns altres personatges de la cançó no és un gran trauma. Ara, la forma de reeditar aquest disc revela que vol reivindicar el seu llegat.
La veritat és que he escoltat coses d’en Pau Riba però no en soc el que es pot dir un seguidor.
Estic d’acord amb tu en allò que dius de l’estatus. Crec que va amb el seu personatge no tenir aquest estatus, ell sempre s’ha vist com un personatge diferent.
Conste que no el conec personalment, però em fa aquella sensació de viure i fer al marge. Llavors, això em fa creure que hi ha coses que no li preocupen. Una altra cosa és recuperar un disc que, per motius obvis, per a ell és important.