Hauria de creure. Com un moribund a les portes de la mort que rescata velles creences per acompanyar amb un bri d’esperança les raneres de l’extinció. Necessitaria trobar entre els renglons apocalíptics algun senyal reconstituent, algun indici que la meua ment malaltissa ha entrat en un injustificat col·lapse. La prova irrefutable que relativitze el neguit i l’ubique en un plànol més còmode, més suportable, menys incisiu. Costa molt quan, amb massa freqüència, per imperatiu professional, desbudelles la feixuga realitat, quan has de pair negre sobre blanc l’explicació d’una història mal trenada i pitjor escrita que camina cap a un final incoherent i absurd. Com follar sense desig. O follar sense profilaxi amb la persona equivocada.
El relat és tèbiament suportable si atenem a les xifres, a la matemàtica impossible, al somriure dentífric i congelat d’un ministre aclaparat per la circumstància i la incompetència. L’escena té un punt còmic. Però si esquarterem aquell relat en històries individuals, la tragicomèdia es descompon en milions de relats de terror, en un magma viscós i candent atiat pel pànic. La por és la mare de totes les derrotes. I la gent derrotada té tendència a creure en esperits i ectoplasmes, en promeses fantasma, en l’home quasi còmic del somriure dentífric i congelat. S’hi creu per pura necessitat, per instint de supervivència. La disposició al sacrifici, tanmateix, té sentit si s’ensenyen les cartes, les claus de la porta, el camí d’eixida. En no ser així no hi ha sacrifici, sinó esclavitud.
Jo no crec. Però no vull tenir por, ni ser un esclau. La preocupació i l’ocupació són humanes. La por, un luxe que no ens podem permetre, un abisme nebulós. Tal volta la resposta siga, malgrat tot, intentar aquella aventura boja, fer aquell viatge obligat i sense retorn, tenir el fill ajornat pels presagis, escriure aquella cançó, plantar aquell hort que feia mandra. Viure. Amb el cap ben alt. Lluitar sense temor a les forces que no podem controlar. Fer-nos escoltar i fer-nos entendre. Conrear els factors minúsculs però tal volta decisius a la llarga. Canviar els esquemes abans que els esquemes ens canvien a nosaltres. El nostre petit món va a ser, ja ho és, un hàbitat pitjor, alguna cosa que s’assemblarà a allò llunyà i aliè que coneixíem a través de les pantalles. No parle de resignació, sinó d’anar un pas per davant. Prendre consciència sense renunciar al dret irrenunciable de fer saber que nosaltres sabem que tot plegat és una gran estafa.
Prendre consciència sense caure en la xarxa destructiva del pànic. Ni al futur ni al present. Perquè la por sols pot transformar-lo en algun lloc més inhòspit, cruel i insolidari i destructiu. No caure en el temor, ni de Déu ni dels homes. Un bri, una espurna, una escletxa…
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Moltes gràcies! Ho comparteixo urgentment!
Gràcies a tu, Rafael. Celebre que t’haja agradat.
Cerquem, doncs, aquest bri, aquesta espurna, aquesta escletxa, que segur que hi és, malgrat que potser no la sapiguem veure!
Amb el teu permís, m’agradaria fer servir el teu text en una sèrie de conferències que he d’impartir properament sobre l’apocalipsi previst per al 2012. No pateixis, és un tema científic i seriós, però sí que hi ha una dotzena d’escenaris possibles per a un veritable col·lapse global en els propers anys. Com que el públic acabarà presumiblement aterrit, m’agradaria incloure aquest text cap al final per mirar d’aixecar la moral. Sempre en citaré l’autor i incloure un enllaç al teu blog, si et sembla bé, és clar.
Una forta abraçada!
Així és Oriol, afrontem tot açò amb una mica d’esperança, caram!
Rafael, em sembla una idea estupenda, evidentment tens permís per això i pel que vullgues. Els escenaris són paorosos, però ho hem d’afrontar els canvis amb una mica de coratge. Si no, serà encara pitjor.
Una forta abraçada per a tu també
Un bon missatge. Calen, en aquests moments que per a moltes persones són de penombra, mirades al futur com la que en el teu post ens descrius.
Gràcies, Tomàs. Us veig positius, dintre del desastre, i això està bé.