He llegit a “el Periódico”, que el Parlament de Catalunya es gasta uns 7.500 Euros a l’any en classes d’anglès per als seus membres.
No discutiré si en el moment actual cal gastar-se diners en això, ja que la línia que separa el comentari, del comentari demagògic és molt fina, i no és aquest el tema del post.
El que vull destacar és el següent:
Les persones que ocupen alts càrrecs i llocs estratègics en els governs, parlaments o càmeres de representants, no haurien d’arribar a aquests càrrecs ja preparats?
Per trobar feina, en la majoria dels casos, els aspirants han de demostrar un seguit de coneixements. Perquè doncs per a qui ens representa no és exigible un determinat nivell de formació?
Es pot suposar que per arribar a un alt càrrec, hi ha hagut abans una llarga trajectòria política. La persona que aspira a assolir un alt càrrec, s’hauria de preparar per disposar d’uns coneixements que li seran molt útils en la seva tasca. Així, quan hagi de tractar amb els seus assessors i gabinets tècnics els podrà entendre o discutir-hi.
Els càrrecs polítics són a la vegada encàrrecs, de manera directa o indirecta, dels electors, que els han escollit com a persones preparades per fer front al que s’han compromès.
No es tracte de demanar súper homes o súper dones, que ho sàpiguen tot. Però entre això i algunes situacions que hem hagut de veure hi ha un gran espai intermedi que s’ha de professionalitzar més.
Dos exemples il·lustratius en podrien ser aquests:
Tots hem vist el baix nivell d’anglès que han demostrat alguns alts càrrecs polítics, presidents del govern inclosos.
Un altre exemple ens el va facilitar el 2003 un micròfon obert quan va gravar el següent:
Un novell ZP havia fet una intervenció davant diputats dels seu partit per preparar el debat de Política Pressupostària que s’havia de celebrar al Congrés dels Diputats. En acabar, el llavors Secretari d’Economia, Jordi Sevilla, li va dir:
“Se te nota todavía inseguro. Has cometido un par de errores. Has dicho que aumenta la progresividad en lo del sistema fiscal, y lo que aumenta es la regresividad…, pero son chorradas”.
Per acabar dient-li: “Lo que tu necesitas saber para esto…, son dos tardes”.
Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.
Des de la Mediterrània 
No és gens estrany que els nostres estimats líders no sàpiguen fer ni el forat a una rosquilla. De fet un ministre o conseller de la Generalitat és més aviat un director o gestor, no és necessari que un conseller de sanitat sigui metge perquè la seva funció és més aviat gestionar recursos, no tractar pacients, i a més, per això tenen els assessors que són els que han de saber.
Seria absurd posar al capdavant del ministeri de cultura un pintor, un cantant o un actor, amb el nivell que intel·lectual que tenen alguns…
Així hem vist com una mateixa persona ha desenvolupat carteres ministerials distintes. De Ministre de Vivenda a Ministre d’Agricultura, per passar després a Ministre d’Administracions Públiques.
Ara bé, hi ha ministeris o conselleries més específiques. S’entendria posar de ministre d’Economia a una persona que no en tingués ni idea d’economia? O a Justícia a algú que no entengués la terminologia específica? Ara bé, no sempre els Ministres de Defensa han estat militars.
Tens raó en el que dius, per ocupar alguns càrrecs el que és necessari és una persona amb el cap ben moblat, capacitat de treball i saber-se rodejar d’especialistes que l’ajudin en la seva tasca. Les Secretaries d’Estat i els Gabinets són peces fonamentals de suport per als alts càrrecs.
Dit això, la recent història d’Espanya i de Catalunya ens ha deparat exemples poc edificants pel que fa a l’adequació càrrec-persona.
El que presidia la SGAE era un ex-músic i també era un “bon” gestor (si més no per a les seves pròpies arques).
Jo, amb que fossin honestos i que tinguessin una mica de seny, ja em conformava…
El que els demanes és necessari i imprescindible, però a les persones que maneguen els meus diners i em representen, m’agradaria poder-lis demanar més.