Costa d’entendre que professionals de la medicina, no sé si uns pocs, uns molts o la majoria, siguin tan insensibles davant del dolor. Conceben la seva professió com els bruixots guaridors de tots els mals; quan algú acut als seus serveis és perquè li retorni la salut, de manera que la seva funció deixa de tenir sentit quan ja no hi ha remei. S’oblida, potser, aquella clàssica definició de la salut que no es limita a ser l’absència de malaltia.
Per això interpreten la mort com el fracàs de la seva gestió, i s’acarnissen sobre les vísceres dels pacients per a retardar-la tant com poden. Lluny de contemplar el malalt com una persona que pot haver arribat al final de la seva vida, ells no hi veuen sinó òrgans que, convenientment estimulats, encara poden continuar bategant. I més encara quan es tracta d’especialistes obstinats en demostrar que, en tot cas, l’òbit s’haurà produït per una altra causa aliena al seu camp de treball. El malalt pot estar patint innecessàriament, sense cap qualitat de vida i sense cap esperança de recuperar-la, però això, diuen, no és problema seu; pensen que la seva obligació és fer l’impossible per retardar la mort, al preu que sigui. Inclòs el patiment innecessari del malalt. Per això, es mostren sorpresos, gairebé indignats, mig ofesos, quan un familiar els insinua que potser fora millor deixar-lo morir en pau i sense allargar-li més l’agonia. No és que ningú estigui parlant d’aplicar una eutanàsia, i de fet ningú en parla obertament, però el metge fa valdre la seva autoritat per deixar ben clar que ell ha de continuar fins al final en la seva particular lluita impossible contra la mort. Al capdavall, hom només plantejava la necessitat de prioritzar l’alleugeriment del dolor abans que el tractament a ultrança per a mantenir-lo en vida.
Hi ha qui explica el darrer sospir com un alliberament de la persona que s’ha desprès finalment d’aquell cos que li suposava una càrrega excessiva; un darrer sospir, dolç i suau, com qui es submergeix en un son profund. En un Hospital, sovint, ni això no és permès al moribund a qui s’obliga a suportar fins al darrer moment una sonda nasogàstrica, intubat per totes bandes i amb mil agulles clavades a les venes. Però, això sí, quan s’esdevé l’inevitable el metge s’adreça els familiars per assegurar-los, amb un punt d’orgull, que fins al darrer moment s’ha fet tot el que estava a les seves mans.
Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com.es/
Des de la Mediterrània 
Doncs fa por desconèixer com hi arribarem i amb qui ens trobarem a l’últim sospir.
Doncs fa por desconeixer com hi arrivarem i amb qui ens trobarem a l’últim sospir.
Els metges tenen una assignatura d’ética a la carrera però com tot en aquesta vida depén de la ideologia de la Facultat i del catedràtic a més a més de la persona en qüestió i la seva experiència vital. Des dels mitjans de comunicació cal fer una campanya de sensibilització i facilitar les coses a les persones que ho demanen perquè del contrari estem arribant a un punt de “tortura” física i moral absurda. La religió té molt a dir en aquesta lluita.
M’agradat força la teva anàlisi Josep, gràcies per posar damunt de la taula un tema del que caldria que se’n parlés més.
És un tema realment complex i cada cas és diferent. De vegades no es coneix realment si el pacient se’n sortirà o no; quan tan sols es tenen probabilitats, estadístiques molt vagues sobre la possibilitat real de recuperació, com sabem si realment el pacient se’n sortirà o si, per contra, el que s’està fent és tan sols perllongar-li el patiment innecessàriament?
Oriol, se suposa que no estem parlant de casos en què hi hagi poques o escasses possibilitats de recuperació, sinó de casos estrictament terminals. D’aquí que no és just que el metge, la persona qualificada tècnicament, en el millor dels casos esperi que siguin els familiars (se suposa que el malalt ja no està en condicions de dir res) els qui plantegin la qüestió. Això incrementa encara més el dolor dels familiars que poden tenir la sensació de ser acusats de voler desfer-se del moribund, quan en realitat li volen estalviar un patiment inútil.
Amb la família ha sortit moltes vegades aquest tema de morir dignament però si l’estat (la religió, sobretot aquesta que és qui té el poder) no ho permeten, no es pot fer res. És veritat això que es diu sempre de que es té més compassió pels animals que per les persones.
Aquest és un tema sensible i molt dur. Entenc perfectament el que dius i n’estic molt d’acord. Ara bé, he conegut metges que no pensen així, d’altres que es blinden emocionalment i professionalment en el que diuen els Protocols i miren de seguir-los fil per randa per por al cap o per por a les denúncies que els hi pugin arribar a posar.
No podem demanar als metges i al personal d’infermeria que se saltin els protocols, el que hem de demanar és que els protocol canviïn.
La qüestió del morir forma part del viure i és en aquestes situacions definitives quan queda més patent i despullada la nostra societat. Encara que ens pesi vivim en un món on els valors fonamentals són d’interès personal, de guany, de compra-venda. L’altre que tenim davant té per nosaltres categoria de “client” o bé ens és indiferent perquè no entra en l’òrbita del nostre negoci i ens és un destorb. L’altre no és carn de la meva carn, esperit del meu esperit, hem perdut molt el sentit comunitari de fons. I davant la mort de l’altre no estem en condicions d’improvisar cap vertadera novetat, fem com sempre però queda especialment patent la nostra pífia perquè ens trobem en moments solemnes…
Jo, igual que en Tomàs, també he conegut molts metges que subscriurien el missatge de fons del post, però independentment de sensibilitats, estan obligats a seguir uns protocols que són fruit de la moral catòlica, on el dolor forma part de la salvació. Una condemna d’homicidi en el grau que sigui, ni que sigui per negligència, no és cap banalitat.
Antoni, legalment, els metges també hauria d’atendre el testament vital i les darreres voluntats expressades tant pel pacient com pels seus familiars. I ningú parla d’homicidis (això és el més greu, que els familiars que no volen veure patir més una persona estimada puguin veure’s sota la sospita de l’homicidi). Estem parlant de casos irreversibles i d’agonia final, i estem parlant de deixar d’aplicar mesures agressives per a allargar l’agonia i limitar-se a aplicar mesures pal·liatives, coses que estan perfectament dins de la legalitat.
No hi ha cap dubte en els casos terminals. Jo més aviat em referia als molts altres casos en els quals el pacient ja no pot decidir (i encara que pugués) i es troba en un estat vegetatiu, o gairebé, sense possibilitat de retorn. Clar i català, parlava de l’eutanàsia.
En aquests casos, Toni, sovint també es manté l’estat vegetatiu perquè hi ha una intervenció directa de la medicina, que legalment sense arribar encara a l’eutanasia activa, es podria retirar.