Després de Tot

Després de tot encara queda espai

per repensar la vida i convertir-la

en un àmbit molt més silenciós,

a l’abric dels inhòspits desgavells

i les inevitables maltempsades.

Perquè el secret és que no hi ha secret

i els ritmes i les pauses són la cara

potser oculta del temps que no hem viscut

mentre fèiem projectes i ens jugàvem

el passat i el futur en inefables

futilitats amb posat circumspecte.

I ara què ens queda fora del recel

i les mancances? Què compartirem

amb la gent que estimem i que ens estima?

La fosca complaença dels secrets

o la riquesa absurda del misteri?

Res d’això i tot això, perquè el subtil

mirall discret que ens encén la mirada

és el no-res que sempre descobrim

sense voler, tossuts i agosarats,

després de tot, després de cada cosa.

 “Després de tot”  d’en Miquel Martí i Pol (1929-2003).  Premi Internacional de Poesia Laureà Mela 2002

Aquest  llibre recopila un total de 38 poemes , en els quals el autor fa una reflexió sobre  el pas inexorable del temps i les conseqüències de la vellesa i la mort .

És una mirada interior a la pròpia biografia del poeta, obviant no obstant els condicionaments de la seva malaltia, i centrant-se en els quals marca el propi pas del temps, com la fatiga que provoca la pròpia activitat vital o la dificultat per a conservar la memòria.

D’aquesta manera, Martí i Pol,  aborda la monotonia i la dificultat de viure (“Dietari”, “Quarter d’hivern”, “Atzucac”), el passat i els records (“Temps guanyat”, “Apunt”, “Memòries”, el misteri de la vida i de la mort (“Després de tot”, “Aturall”, “Terratrèmol”) o la importància de la paraula i la poesia (“Aturall, “A precari”, “A tall d’invocació).

Els poemes no presenten negativitat extrema, només lucidesa davant la realitat i esperança en el recurs a la bondat de la paraula que deixa obert, com última afirmació del llibre, el camí futur del diàleg entre el jo poètic i la vida”.

Mirar enrere és refer la vida amb el record , mirar endavant però amb la saviesa de qui ha viscut la vida. És el camí futur del diàleg entre el poeta i la vida.

Teresa Seguí