El passat 24 de maig es va jugar la final de copa d’Europa a Lisboa. Probablement, mai dos equips de la mateixa ciutat s’havien enfrontat fins ara, un equip és Real, l’altre és Atlètic. Un va representar durant 40 anys una dictadura, l’altre n’era l’opositor. El real representa la riquesa i el poder, l’Atlètic les classes treballadores de Madrid. L’un en té 9 copes d’Europa – gairebé totes robades- l’altre no en té cap.
Així doncs a Lisboa hi tenia que haver una repetició de la lluita de David contra Goliat: el Real Madrid contra l’Atlètic de Madrid. Aquest cop ni el mar, ni l’Olimp, ni les terres de Judea seran l’escenari de cap heroïcitat ni odissea, sinó el futbol, esport que teatrelitza totes les virtuts i defectes de l’ésser humà. Si fossin vius Homer, Shakespeare, Joanot Martorell o Cervantes haurien blasmat literàriament aquest esdeveniment.
El partit comença amb equilibri que es trenca quan Diego Costa va haver de ser substituït – factor que seria fatal- i sort que al minut 36 el gol d’un modest defensa i sobretot la badada d’un Casillas sobrevalorat, posa al davant a l’Atlètic amb un Real Madrid amb un pam de nas, abans del descans.
A la segona part, el Real Madrid atacava però desencertadament: la “Cristina” estava desapareguda, el gal•lès Bale fallava més que una escopeta de fira i tothom estava convençut que l’orelluda era per als “colchoneros.” Però la vida és injusta, sobretot quan al darrer minut, de casualitat i pel cretí Sergio Ramos, arriba l’empat. La pròrroga va passar factura a un Atlétic lluitador, amb un jugador lesionat, sense el seu golejador… i els blancs van guanyar fent un recital de gols més fruit de la mala sort de l’oponent que no pas mèrit propi.
Ara, la tots els mitjans de Florentins Pérez i del Real Madrid – com per exemple Roncero- amb tota la seva demagògia, tergiversacions i mentides ens ompliran el cap amb “la décima,” com si fos una gran proesa quan el mereixedor havia de ser l’Atlètic de Madrid, que ha tornat a ser, malastrugament, el “pupas”.
Tots aquells que diran – i repetiran fins a la desesperació- que el Real Madrid ha guanyat la “décima”, actuen de mala fe, perquè com va escriure Umberto Eco: “Actuar de mala fe significa dir tot el contrari del que hom considera verdader.”
Autor Francesc Rebolledo
"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)
Des de la Mediterrània 
En els primers anys del franquisme, el Atlético Aviación era realment l’equip del règim