Conte d’adults

Hi havia una vegada un regne llunyà on tothom semblava que estigués enfadat. De fet, no passava un dia en què algú malparlés  d’un altre dels seus habitants. Mentre un polític deia d’una dona que acabava d’estrenar un càrrec que “cada vez que le veo esos  morritos pienso en lo mismo”, un periodista amb cara de pomes agres feia esment d’una consellera utilitzant les paraules castellanes “guarra y zorra”.  L’agressivitat verbal s’havia instal·lat definitivament en aquell regne. Qualsevol discrepància acabava adscrita a una sortida de to i el corresponent penediment fingit. Poc a poc, alguns ciutadans van perdre la paciència i decidiren contractar a un flautista màgic que assegurava que podia endur-se a tots aquells que feien de la incontinència verbal una forma de vida.

Val a dir que molts pocs es van creure que el flautista aconseguís acabar amb aquell càncer. Però, vet aquí, que una  matinada, quan el regne llunyà encara dormia, el flautista va aparèixer a la plaça més gran, de la ciutat més gran i va interpretar una estranya melodia. De tots els caus i cavernes van sortir éssers grotescos, ridículs i sospitosament decolorats en blanc i negre, que es van unir a aquella macabra desfilada. Tothom es va despertar. Rostres esperançats enganxaven els seus nassos a les finestres i contemplaven com, més enllà d’un horitzó que començava a clarejar, el flautista i el seu seguici desapareixien deixant darrera seu una enorme pau.

Uns dies després, el flautista va tornar amb la intenció de cobrar la seva recompensa. El cert és que en aquell indret  la gent se sentia alleugerida. Ningú malparlava d’un altre. El masclisme, el  racisme, el patrioterisme més ridícul, ja no ferien cap sensibilitat. I és que el respecte i la tolerància havien aconseguit un espai en la convivència dels seus habitants. Però quan el flautista es va disposar a cobrar, algú li va preguntar amb un to de veu una mica sospitós: ¿de dónde eres? El flautista el va mirar i va respondre: soy catalán. Llavors les mirades es van clavar en el seu rostre com un ganivet en mantega. Catalán?, – va repetir un d’ells amb indignació -. Entonces eres medio extranjero ,- van cridar des del fons -. El flautista no va protestar i es va marxar amb el cap cot.

A la matinada següent es va sentir per tots els carrers la mateixa melodia del dia anterior. Aquesta vegada, però, milers de nens i nenes van obrir les portes de casa seva mentre els pares perdien les forces intentant que els petits no marxessin. Aquell exèrcit pacífic format per tota la canalla va seguir el flautista entre els crits de desesperació de pares, tiets i avis. Des d’aleshores, en aquell regne el silenci i la tristesa sobrevolen tots els racons. Diuen que els nens viuen feliços en un lloc molt i molt llunyà, allà on l’horitzó es confon amb el cel. Alguns inclús asseguren que no volen tornar amb els seus pares perquè estan farts dels adults i la seva malaltissa forma de relacionar-se entre ells. Conte contat, conte acabat.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.